La Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa (Symphonieorchester des Bayerische Rundfunks), una de les més importants del vell continent, és habitual de les principals sales de concert, a tot el món. L'han dirigit noms tan fonamentals com Leonard Bernstein, Wolfgang Sawalisch, Carlos Kleiber o, recentment, Daniel Harding.

En l'actualitat el director titular és el Mariss Jansons, un músic visionari, amb una encomiable capacitat per promoure versions poderoses del repertori simfònic més complex, mantenint una impecable clarividència pel que fa a l'estructura dels monuments sonors que interpreta. Per causa d’una cancel·lació d’última hora, el carismàtic Zubin Mehta es farà càrrec del nou programa, encara centrat en l’obra de Mahler, que el 10 de novembre haurà interpretat en la seva ubicació més freqüent, la sala de concerts de Gasteig a Munic. Els intricats i excessius efectes sonors que el compositor bohemi recompon amb una inusitada valentia -aquell calidoscopi tímbric, aquella confluència de tradicions- podran escoltar-se a Tòquio junt amb l’última i grandiosa simfonia de Mozart; en un context manifestament allunyat del seu origen malgrat però que porta dècades interessant-se per les composicions, directors i intèrprets occidentals. La distància no només aporta perspectiva sinó una visió diferent sobre el mateix. Sens dubte, el context contribueix amb el significat del text, és a dir, de l’obra interpretada. Qui pogués, en aquest sentit, poder assistir a tots dos esdeveniments, tan iguals i tan diferents!

LLEGIR MÉS

L’escenificació de Patrice Chéreau per a l'òpera Elektra, de Richard Strauss, es recupera al prestigiós Teatre alla Scala de Milà. Es tracta de l'última contribució d'aquest metteur en scène,

molt apreciada al Festival d'Aix-en-Provence, i que també va poder ser admirada al Gran Teatre del Liceu fa tot just dues temporades. Destaca per la sobrietat de les línies i proporcions, que recorden al context grec, en què s'inspira la versió de la tragèdia per Strauss. En la versió de Milà, a més, es comptarà amb un director de primeríssim nivell, com Christoph von Dohnányi, i un elenc vocal que garanteix plenament la qualitat de les interpretacions: Ricarda Merbeth, Waltraud Meier, Michael Volle i Roberto Sacca, en els rols principals.

LLEGIR MÉS

Egon Schiele i Jean-Michel Basquiat, incompresos a les seves respectives èpoques per la vehemència iconoclasta de les seves obres, són reunits en l'exposició de la Fondation Louis Vuitton.

Partint d’una distància temporal evident -el primer nasqué a les acaballes de l'Imperi Austro-Hongarès, el segon a la Nova York dels anys 80- tots dos aconsegueixen qüestionar l'statu quo artístic a través d'una creativitat que s'aparta dramàticament de la calçada real, pel que fa a gustos i tècnica. El caràcter intempestiu i indomable de les seves propostes es corona míticament amb la fatalitat d'una vida breu (28 anys) com si tanta intensitat no pogués desplegar-se al llarg de més de tres dècades.

LLEGIR MÉS

Perfectament conscients de la inadequació del terme "realisme màgic", els organitzadors de l'exposició centrada en l'art d'entreguerres alemany a la Tate Modern aprofiten aquesta denominació gairebé a manera de provocació

(és habitualment aplicada al tipus de literatura, produïda a Llatinoamèrica, que combina elements costumistes, a priori exempts de tota mística, amb la sorprenent presència d’allò l'espiritual o increïble, en les seves múltiples variants). Doncs el que mostren els quadres d'artistes tan coneguts com George Grosz o Otto Dix -així com d’altres menys populars, per exemple Albert Birkle o Jeanne Mammen- és una crua plasmació de la realitat menys creïble i, amb tot, real. Reflecteixen tots ells -en paraules dels organitzadors- "el canvi de l'art de l'era expressionista cap a la veracitat freda i a les imatges inquietants. En el context del creixent extremisme polític, el nou realisme reflectia una experiència social fluïda, així com mons interns d'emoció i màgia". Formes de vida comuns a la seva època, molt contrastades, es reflecteixen implacablement i amb tècniques properes a l'art més primitiu, a vegades d’aparença simplista o grotesca, desafiant fins i tot les ànsies d'experimentació de generacions prèvies. Els temes es troben igualment distanciats de la, en efecte, ja molt distant "acadèmia": des dels desastres de la primera Guerra mundial als noves maneres de diversió, en insuportable antítesi o engrescada retroalimentació, fent bo el significatiu títol emprat a manera de descripció de l'exposició, com per convidar a experiències d'alta intensitat: Encounter the uncanny and mysterious through the art of the Weimar Republic (“Trobada amb allò sinistre i misteriós a través de l'art de la República de Weimar”).

LLEGIR MÉS