Agenda cultural món octubre 2021
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 10 / 21
‘BORIS GODUNOV’ AL MET
Nova York, Òpera del Met, fins al 17 d’octubre
La reobertura de l'Òpera del Met, molt celebrada pels amants de l'òpera i melòmans novaiorquesos posarà en escena el Boris Godunov de Mussorgksy, que els organitzadors qualifiquen d'obra mestra i "pilar del repertori rus". Podrà gaudir-se en la seva versió original, de 1869, amb dues hores i quart de durada i sense intermedi. El protagonista és un cantant acreditat: "El baix René Pape, el 'Boris' regnant al món de la interpretació, repeteix la seva aclaparadora caracterització de tsar torturat, atrapat entre l'ambició i la paranoia paralitzant". Un director familiar per als habituals del Gran Teatre de Liceu, Sebastian Weigle, s'encarregarà de conduir musicalment la producció de Stephen Wadsworth, que -segons assenyalen des del Met- "captura de manera commovedora l'esperança i el sofriment del poble rus, així com del mateix tsar".
LEZHNEVA I VON OTTER
Berlin, Berliner Philarmoniker, 20 d’octubre
Dos noms fonamentals en el món de la lírica interpreten una de les peces més influents i memorables de tots els temps, probablement pel to dramàtic del contingut i l'alt grau d'expressivitat musical que assoleix. El Stabat Mater de Giovanni Battista recrea l'episodi del plor de Maria davant la mort del Fill.
La soprano Julia Lezhneva i la mezzosoprano Anne Sofie von Otter seran les encarregades de donar vida a aquesta partitura tan transcendent al costat del conjunt Berlin Baroque Soloists, a la sala de cambra de la imponent Philarmonie. Però no serà l'única peça interpretada, ja que altres obres i fragments del catàleg mostraran l’enginyosa vehiculació d'afectes (el Lament en fa menor per a cordes i baix continu de Locatelli) o la sumptuositat i cromatisme de les partitures barroques, amb la interpretació de moviments extrets dels concerts de Haendel i d'òperes de Vivaldi.
QUARTETS AMB PIANO
Madrid, Auditori Nacional 1 d'octubre
Tres interessants obres per a una formació poc habitual, la que conforma un de trio de cordes més un piano, poden escoltar-se en la sala de cambra de l'Auditorio Nacional, amb intèrprets de primer nivell. Músics acostumats a actuar com a solistes en els principals escenaris, com en els casos -per esmentar, potser, els més coneguts- del pianista Benjamin Grosvenor o de 'violoncel·lista Kian Soltani, que de fet actuaran aquesta mateixa temporada al Palau de la Música i a l’Auditori de Barcelona, respectivament.
La vetllada s'inaugurarà amb una peça excepcional de Gustav Mahler, el Moviment de quartet per a piano i cordes en la menor que compongué de jove, al voltant de 1876. L'autor de simfonies enormes -aquells cosmos tancats, amb lleis pròpies i cops d'efecte orquestrals- es presenta aquí amb un estil més minimalista, que només cultivaria en la seva època de maduresa en els passatges lents, quasi extàtics, d’algunes de les seves partitures per a orquestra. Estricte contemporani -col·lega, i fins i tot amic- Richard Strauss també va compondre una obra per a aquesta formació, quan explicava amb tot just vint anys. Més conegut per les seves òperes i poemes simfònics, en aquest cas, el llenguatge de càmera es mostra no menys eloqüent pel que fa a la insinuació d'afectes. Finalment, la peça potser més coneguda del programa -en qualsevol cas, la peça creada per un compositor que sí que va conrear tota la seva vida la càmera, a més de compondre música simfònica- és el Quartet per a piano i cordes en mi bemoll major de Robert Schumann, en què alternen passatges de pur assossec, com de recés pastoral, amb altres en què els elements semblen deslligats i l'expressivitat aconsegueix cotes sorprenents, tot i el format reduït de la composició.
Tres interessants obres per a una formació poc habitual, la que conforma un de trio de cordes més un piano, poden escoltar-se en la sala de cambra de l'Auditorio Nacional, amb intèrprets de primer nivell. Músics acostumats a actuar com a solistes en els principals escenaris, com en els casos -per esmentar, potser, els més coneguts- del pianista Benjamin Grosvenor o de 'violoncel·lista Kian Soltani, que de fet actuaran aquesta mateixa temporada al Palau de la Música i a l’Auditori de Barcelona, respectivament.
La vetllada s'inaugurarà amb una peça excepcional de Gustav Mahler, el Moviment de quartet per a piano i cordes en la menor que compongué de jove, al voltant de 1876. L'autor de simfonies enormes -aquells cosmos tancats, amb lleis pròpies i cops d'efecte orquestrals- es presenta aquí amb un estil més minimalista, que només cultivaria en la seva època de maduresa en els passatges lents, quasi extàtics, d’algunes de les seves partitures per a orquestra. Estricte contemporani -col·lega, i fins i tot amic- Richard Strauss també va compondre una obra per a aquesta formació, quan explicava amb tot just vint anys. Més conegut per les seves òperes i poemes simfònics, en aquest cas, el llenguatge de càmera es mostra no menys eloqüent pel que fa a la insinuació d'afectes. Finalment, la peça potser més coneguda del programa -en qualsevol cas, la peça creada per un compositor que sí que va conrear tota la seva vida la càmera, a més de compondre música simfònica- és el Quartet per a piano i cordes en mi bemoll major de Robert Schumann, en què alternen passatges de pur assossec, com de recés pastoral, amb altres en què els elements semblen deslligats i l'expressivitat aconsegueix cotes sorprenents, tot i el format reduït de la composició.
AMAZÔNIA IN CONCERT
Londres, Barbican, 14 d'octubre
El centre cultural del Barbican londinenc, acostumadament obert a transversalitat artística, ha concebut un espectacle en què fotografia i música interactuen i es retroalimenten d'una manera molt suggestiva. Les imatges en blanc i negre de Sebastião Salgado, que capten "la bellesa i la fragilitat d'un dels ecosistemes amb més biodiversitat de la planeta", podran contemplar-se al costat
de la música d'Heitor Villa-Lobos (Bachiana Brasileira No. 4 i la suite A floresta do Amazonas), ella mateixa inspirada pels elements naturals. A més, l'obra fluctuant de Phillip Glass, concretament 'Metamorphosis 1", extreta d'Aguas da Amazonia, se sumarà a aquesta recreació multisensorial d'un biosistema preciós, com és l'Amazones: en paraules dels organitzadors, un" tresor insubstituïble de la humanitat en el qual l'immens poder de la naturalesa se sent com en cap altre lloc de la terra". Simone Menezes és la responsable de la direcció musical, al front de la Britten Simfonia, mentre que el mateix Sebastião Salgado s'ocupa de la selecció d'imatges i del comissariat de la mostra.
HERREWEGHE A ROMA
Roma, Accademia Santa Cecilia, del 28 al 30
Encara que sobretot és conegut per les seves exquisides interpretacions de música antiga, Phillippe Herreweghe també ha interpretat amb èxit el repertori romàntic en directe, i fins i tot l’ha gravat per a Harmonia Mundi.
De fet, les dues peces programades a l'auditori romà, el Concert per a piano de Schumann i la Suite de Mendelssohn sobre la shakespeariana comèdia Somni d'una nit d'estiu, ja van merèixer registres discogràfics. En l'ocasió serà l’experimentat pianista Alexander Lonquich l'encarregat d'imprimir empenta i fogositat a la pàgina concertant, mentre que en l’obra coral el protagonisme el coparà l'Orchestra i Cor dell'Accademia Nazionale de Santa Cecilia. Un concert que mostrarà diverses facetes del romanticisme. D'una banda, el fort subjectivisme de la personalitat artística i, de l'altra, el gust barroc per l'engany, per la confusió entre vigília i somni, que un amant de la música anterior a la seva època (clàssica i barroca) com va ser Mendelssohn incorpora en aquesta obra a través de veladures i recursos orquestrals..
Encara que sobretot és conegut per les seves exquisides interpretacions de música antiga, Phillippe Herreweghe també ha interpretat amb èxit el repertori romàntic en directe, i fins i tot l’ha gravat per a Harmonia Mundi.
De fet, les dues peces programades a l'auditori romà, el Concert per a piano de Schumann i la Suite de Mendelssohn sobre la shakespeariana comèdia Somni d'una nit d'estiu, ja van merèixer registres discogràfics. En l'ocasió serà l’experimentat pianista Alexander Lonquich l'encarregat d'imprimir empenta i fogositat a la pàgina concertant, mentre que en l’obra coral el protagonisme el coparà l'Orchestra i Cor dell'Accademia Nazionale de Santa Cecilia. Un concert que mostrarà diverses facetes del romanticisme. D'una banda, el fort subjectivisme de la personalitat artística i, de l'altra, el gust barroc per l'engany, per la confusió entre vigília i somni, que un amant de la música anterior a la seva època (clàssica i barroca) com va ser Mendelssohn incorpora en aquesta obra a través de veladures i recursos orquestrals..
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 09 / 21
THE KID, KUSAMA & BANKSY
Amsterdam, MocoMuseum
En un dels espais d'Amsterdam més compromesos amb les noves tendències artístiques poden visitar-se tres exposicions de gran rellevància, començant per la qual es dedica a THE KID, amb el provocador títol The Future is Old. Sota aquella denominació anònima, o massa genèrica, s'oculta/mostra "un ciutadà del món i un artista multidisciplinari autodidacte, que segresta les tècniques tradicionals dels vells mestres europeus: dibuix, pintura i escultura" -expliquen els organitzadors- per "qüestionar els problemes socials a què s'enfronta la joventut contemporània avui i en el futur pròxim". L’hiperrealisme de les seves obres incorpora missatges subversius de forma no sempre subtil per buscar la sacsejada, en lloc d'una contemplació complaent. Encara que formalment no hi ha mode de comparar-los, l'artista de carrer conegut com a "Banksy" -de qui el MocoMuseum d'Amsterdam exhibeix des de fa anys algunes de les seves obres més icòniques- empra un llenguatge inconfusible a manera de contra-discurs, forçant el canvi de perspectiva en l'espectador. Més relaxants, però encara sorprenents, són les instal·lacions lumíniques de Kusama, que a més d’exhibir-se a la Tate Modern, en aquests dies, poden visitar-se a la capital holandesa.
MIRALLS INFINITS
Londres, Tate Modern, fins al 12 de juny de 2022
L’artista japonesa Yayoi Kusama, nascuda el 1929 a Matsumoto i molt activa en l'escena novaiorquesa durant els anys 60, amb incursions en diferents arts (pintura, escultura, disseny de moda i escriptura), és l'autora d'una sèrie d'instal·lacions que, abans de la moda de les exposicions immersives, ja promouen en l'espectador un tipus d'experiència de l'intangible; una participació activa, interacció o inclús co-creació d’allò que es mostra.
La Tate Modern ofereix la possibilitat d'experimentar, fins al mes de juny de l'any vinent, dues de les instal·lacions immersives més espectaculars de Yayoi Kusama. Concebuda l’any 2012, en ocasió d'una retrospectiva a la Tate Modern, Infinity Mirrored Room - Filled with the Brilliance of Life és una de les més grans realitzades fins a la data per Kusama. Les canviants i puntuals emanacions lumíniques en la foscor, propagades en feixos de procedència ignota i destinació infinita, susciten una fascinació nova en la majoria d’espectadors. Es pot visitar junt amb Chandelier of Grief, que els organitzadors descriuen com "una habitació que crea la il·lusió d'un univers il·limitat de canelobres de vidre giratoris". A més d'aquestes dues meravelloses estances, la present mostra ofereix fotografies i imatges en moviment -"algunes en exhibició per primera vegada"- que subministren informació per contextualitzar "el fenomen global en què s'han convertit avui les habitacions amb miralls de Kusama".
MORANDI, RESSONÀNCIA INFINITA
Madrid, Fundació Mapfre, fins al 9 de gener
Organitzada de manera conjunta per la Fundació MAPFRE i la Fundació Catalunya La Pedrera, l'exposició dedicada a Giorgio Morandi aconsegueix plasmar la misteriosa quietud dels objectes, que en la seva representació semblen precisament transcendir tota existència material. La idea de ressonància, que el títol qualifica d’"infinita", capta meravellosament aquesta mena d’alquímia visual, que es trasllada de l'altre costat de la tela, fins a assolir els ulls
de l’espectador. Més que imatges, o representacions de coses que només existeixen com a còpies, s'aprecia la paradoxal vida de les natures mortes. Repeticions del que és viu en un espai-temps que no pot no ser el nostre. "L'exposició -precisen els organitzadors- realitza un ampli recorregut per la producció morandiana a través de set seccions en què s'aborden tots els temes estimats per l'artista, fonamentalment natures mortes, paisatges i gerros amb flors".
FERDINAND HODLER
Berlín, Berlinische Gallerie, fins al 17 de gener de 2021
Un dels grans noms de la pintura al·legòrica de principis de segle XX, Ferdinand Hodler, és l’autor de paisatges i retrats -habitualment dones- que no només representen de forma naturalista una realitat externa, sinó que semblen apuntar més enllà. El figurativisme de la seva proposta es distancia clarament de la representació de tall fotogràfic, per les poses i misterioses mirades
de les persones representades i pel traç gruixut -parlant ara en termes formals- de cromatisme contrastat que abunda en els seus llenços. A la galeria berlinesa destaquen el caràcter evocador de les seves pintures, convertides en "icones modernistes". La present exposició reuneix unes 50 pintures de l'artista suís -un nombre ingent- de les quals 30 provenen del Museu de Belles Arts de Berna. L'artista Paul Klee, també suís, va assenyalar en 1911 que Hodler va ser un "mestre de la caracterització humana, que podia crear l'ànima pintant el cos". Però a més de ser considerat com el pintor més important de Suïssa -expliquen els organitzadors- la present exposició il·lustra la influència en l'escena berlinesa, des de l'efecte que va produir el 1905 en l'influent mecenes Graf Kessler. Entrant en detall, es precisa que "A Berlín, on predominava una mentalitat prussiana sòbria, Hodler va lluitar d’inici amb les seves pintures figuratives simbolistes. Aquest artista suís va tenir un impacte polaritzador. Els artistes oberts a les tendències modernistes estaven entusiasmats".
CARTIER-BRESSON
París, Musée Carnavalet, fins al 31 d'octubre
En la primera exposició després de la reobertura, el Museu Carnavalet -centrat, des de la seva fundació, en la història de la capital francesa- s'associa amb la Fundació Henri Cartier-Bresson per ressaltar la importància de París a la vida i obra del fotògraf, un dels més grans del segle XX.
El museu il·lustra els vincles de l'artista amb la ciutat en què va habitar, i que li va inspirar grans temes per a la seva fixació en format fotogràfic. Els organitzadors de l'exposició escriuen al respecte: "Fotografiar és un respir, una afirmació, de vegades una protesta". Dins de la seva vasta obra, les seves fotografies de París ocupen un lloc destacat, testimonien les seves erràtiques passejades, impregnades d'un lirisme paradigmàtic. No només capta escenes costumistes o marginals, atret pels molls del Sena, sinó que delinea l'escenari i les accions potencials dels actors que som, deixant de banda la nostra condició d'espectadors. De manera retrospectiva, prepara i connota les vivències que qualsevol caminant pot experimentar a París.