Agenda cultural octubre Barcelona 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
01 / 10 / 18
JUDITHA TRIUMPHANS, DE VIVALDI
L'Auditori - 17 d'octubre
Jordi Savall torna a l'Auditori per interpretar la Juditha triumphans al front de solistes vocals de primer nivell i els conjunts Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya. El desplegament sonor de Vivaldi, la seva incomparable capacitat per a concertar amb brillantor i colorit instruments de famílies diferents, es posa al servei de la narració d'una història, en aquest Sacrum milités oratorium que també és conegut com Judit triomfa sobre la barbàrie d'Holofernes, amb número de catàleg vivaldià RV 644. De fet la peça va ser composta per celebrar la victòria de Venècia sobre els turcs durant el lloc de Corfú. Vivaldi la va estrenar a l'Ospedale della Pietà de Venècia, com tantes altres de les seves composicions.
Tots els personatges d'aquest oratori (l'únic que es conserva, dels quatre que va compondre) van ser interpretats per veus femenines. Una obra que, segons expliquen els organitzadors, "impressiona per l'extraordinària bellesa de les àries i les intenses intervencions corals, el dramatisme dels recitatius i la sorprenent varietat de combinacions tímbriques del conjunt orquestral (a les cordes habituals, s’uneixen cinc violes de gamba, la viola d'amor, cuatre tiorbes, mandolina, flabiol, chalumeau, oboès, trompetes, clarins i timpani)".
JOSÉ GONZÁLEZ ACTUA AMB THE STRING THEORY
L'Auditori, 4 d'octubre
El magnetisme de José González és difícil d'explicar. Habitualment apareix tot sol a l'escenari, amb la seva guitarra. La seva imatge no coincideix completament amb la del cantautor -fins i tot si, en efecte, ho és- ja que dota al seu instrument d'una amplitud molt poc habitual, amb aspiracions més pròpies de conjunt.
Això, unit a una veu que -en els seus extrems- pot sonar vellutada o tallant, permet una meravellosa quantitat de matisos. Ha actuat a locals de mig món, en els quals la seva proposta intimista funciona a la perfecció, però també a grans temples de la música, com l'Opera House de Sydney (en dues ocasions), el Walt Disney Concert Hall de Los Angeles (també dues vegades), al Beacon Theatre de Nova York i al Cirkus d’Estocolm. En el seu concert a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori es farà acompanyar per un conjunt de músics anomenats The String Theory, amb els quals col·labora des de 2011 i que acabaran d'apuntalar aquella meravellosa profunditat que esbossa a les seves actuacions individuals. Es defineixen com "un col·lectiu d'artistes, think tank i orquestra de cambra experimental amb seu a Berlín i Göteborg. Des de 2007 explora els límits de la música clàssica contemporània i el pop salvatge mitjançant tallers col·laboratius, enregistraments en estudi i actuacions en directe. The String Theory persegueix un enfocament participatiu, investigant noves formes de col·laboració interdisciplinària, incorporant art visual". Amb tots aquests ingredients, el concert pot ser memorable.
Sir András Schiff
Palau de la Música, 4 d'octubre
Després de l'èxit de les seves últimes aparicions en recital o amb orquestra, com en la temporada anterior -interpretant la sèrie de concerts de Johann S. Bach- en la present el pianista András Schiff ofereix un programa no menys atractiu,
basat també en l'obra per teclat del cantor de Leipzig. El plat de fort seran les mítiques Variacions Goldberg, compostes per encàrrec (per fer més suportables les nits d'un aristòcrata de l'època, afligit a causa de diferents mals). Però més enllà de l'anècdota fundacional, aquesta obra ha transcendit per la seva fascinant complexitat i, sobretot, per la fantasia que desplega Bach a partir d'una ària inicial. Per descomptat en la memòria auditiva de molts estan les versions de Glenn Gould -la revolucionària del 1955 o, més profunda i igualment visionària, la del 1981- així com altres amb sensibilitat epocal, per exemple, la meravellosament matemàtica lectura de Gustav Leonhardt. Pensant en el protagonista de la nit, András Schiff, no s'esperi cap dels dos extrems, sinó una visió particular i introspectiva, en què el rigor i la llibertat es combinen de la manera més natural per a sorpresa i gaudi de l'oient.
CANDIDE
Gran Teatre del Liceu, 18 i 20 d'octubre
Una de les obres més originals de Leonard Bernstein és Candide. Més que una òpera, en el sentit usual, és considerada opereta pel to lleuger i desimbolt de la trama, així com per les nombroses bromes que inclou la novel·la de Voltaire, el text en què es basa.
En la seva època es burlava l'il·lustrat de les ànsies de saber dels filòsofs metafísics del segle anterior, fonamentalment Leibniz, que està darrere de la figura de l’ampul·lós Pangloss (el personatge que repeteix la cantarella que “vivim en el millor dels mons”, per molt desastrosa que sigui la circumstància en la qual ell o el jove Càndid es troben). El trio de protagonistes el conforma la voluptuosament sonora princesa Cunégonde, que cantarà una de les àries més cèlebres i lluïdes -"Glitter and be gay"- junt amb l'animosa obertura, el tema de la qual s'anirà retrobant en diversos moments, seguint la millor tradició operística, de Mozart a Wagner. És una sort que aquesta obra poc programada s'interpreti al Gran Teatre del Liceu, els dies 18 i 20. Fins i tot si es tracta d'una versió en concert, sense escenificació, en l'actualitat la preparació com actors dels cantants aconsegueix transmetre en absència d’atrezzo la vivacitat necessitada, podent l'espectador entrar en la trama i participar dels avatars que travessen els seus protagonistes, que en els papers principals representaran els cantants Kevin Burdette (Dr. Pangloss), Paul Appleby (Candide) i Meghan Picerno (Cunégonde), amb l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de John DeMain.
Chucho Valdés Jazz Batá
Palau de la Música, 26 d'octubre
El nom de Chucho Valdés es troba entranyablement vinculat al Festival de Jazz de Barcelona des de fa anys. Un esdeveniment que atreu un públic divers, ja que diversa és inevitablement la barreja dels elements que componen la creació jazzística, en essència mestissa, creada de la confluència de cultures.
Són moltes, i memorables, les actuacions del pianista d'origen cubà, la qual cosa l'ha portat a exercir des del 2014 de padrí del Festival. En la present edició es compleix el 50 aniversari del certamen, i el centenari del naixement del seu pare Bebo. Una data molt especial, per tant, que en l'ocasió Chucho Valdés celebrarà tornant a l'àlbum Jazz Batà de 1972. L’obra, que va marcar un abans i un després en la consciència del tipus de fusió predilecta, incloïa el cèlebre tema "Irakere". Algú va denominar aquest nou estil "jazz boig", com per denigrar-lo. L’efecte no va sé l’esperat, animant molt al contrari a la seva difusió, que perdura i que a Barcelona es podrà gaudir en format quartet. Al piano de Chucho s’afegeix Yelsy Heredia (contrabaix), Dreiser Durruthy Bombalé (percussió i veu) i Yaroldi Abreu (percussió) .
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 10 / 18
Stanley Kubrick
CCCB, a partir del 24 d'octubre
Una de les exposicions més esperades de l'any arriba al CCCB, concretament la que ret homenatge a la carrera de Stanley Kubrick, un cineasta fonamental, autor d'obres com 2001. Una odissea de l'espai, Barry Lyndon, Eyes Wide Shut, La taronja mecànica, The Shining, La jaqueta metàl·lica o Telèfon vermell. Volem cap a Moscou. Potser per l'extrema meticulositat de la seva forma de dirigir -la cura en l'elecció de trames, actors i bandes sonores- el nombre de pel·lícules va ser -o podria semblar- poc elevat. La veritat, però, és qualsevol d'elles, per si sola, hauria garantit la immortalitat del faedor, havent creat joies en els variats gèneres que, de forma indiferenciada -amb igual mestratge- va abordar. Estem davant d'un espècimen absolutament únic, conflictiu en la seva recerca de la perfecció formal, aplicada no obstant això a temes complexos, que en diversos casos van comportar el rebuig de públic, crítica i inclús censura.
Amb tot, el monstre que fou Kubrick aconseguí escodrinyar la psique del sapiens sapiens fins a límits insospitats, plasmant a través de narracions fictícies allò que cap discurs filosòfic pot fer entendre (al menys, no amb aquesta vivacitat). Les exposicions del CCCB destaquen per l'enginy i la sensibilitat amb que fomenten la immersió del visitant, convertit en peça de l'engranatge, i no un mer observador enfrontat a aparadors. En aquest cas, l'exposició, originalment ideada pel Museu del Cinema de Frankfurt, compta amb els comissaris Hans-Peter Reichmann, Tim Heptner, Deutsches Filminstitut (Frankfurt) i amb el comissari Jordi Costa Vila, encarregat de la seva adaptació. El disseny dels espais al CCCB, element fonamental, va a càrrec de Víctor Imperial i Andrés Ibáñez. Al web s'explica: “El 2003, per primera vegada, es va poder accedir al patrimoni personal d’Stanley Kubrick i es va procedir a la seva valoració. Els arxius de l’obra de Kubrick contenien gran quantitat de material relacionat amb les seves pel·lícules: documents de recerca i producció, guions, correspondència, fotos fixes, utillatge, vestuari, càmeres i objectius. En un espai d’uns 1.000 metres quadrats, l’exposició recull una cuidada selecció d’aquests objectes. Tota la carrera del director està documentada, des dels seus inicis amb els curt documentals fins a la seva última pel·lícula, Eyes Wide Shut (1999)”.
Una certa foscor
Caixaforum Barcelona, fins al 5 de gener de 2019
"Per què hi ha ser, i no més aviat no-res?", era una de les preguntes a les que arribava Martin Heidegger al final de la seva exposició a Què és metafísica? La formulació artística d'aquest interrogant ontològic pot entendre’s a tenor del robatori de la Gioconda, esdevingut el 1911.
L'efígie del somriure inquietant, icònica en la seva inqüestionable realitat com a objecte d'art, va deixar de ser-hi, deixant en el seu lloc una absència molt real. Simptomàticament, historiadors de l'art han assenyalat que es va batre el rècord de visitants al museu després del furt, individus que acudien en massa per apreciar el buit que havia quedat a la paret. Inspirades per aquest fet, i per l'afirmació de Duchamp (aquell irreverent i inspirat plagiador del quadre en la seva obra LHOOQ) que diu "Art no és allò que veus. Art és l’escletxa”. La sèrie d'obres del fons de la col·lecció d'Art Contemporani "La Caixa" reunides en l’exposició Una certa foscor, concebuda per Alexandra Laudo en el marc del programa Comisart, il·lustra aquesta mateixa idea. La reflexió al voltant del rol de l’art com a fetitxe no és nova, però sens dubte la realitat del suport digital -la realitat d’allò virtual- suposa un gir més; una nova concepció en la problemàtica que reuneix creador i observador, especialment quan el primer és comprès com a font de sentit i el segon com a mer consumidor. La realitat, per descomptat, mai és tan simple. I la mostra Una certa foscor permet avançar en la comprensió (de la possible comprensió) de l'obra d'art, posant l'èmfasi en la consciència de la pròpia mirada.
Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol
MNAC, fins al 14 d'octubre
Últims dies per assistir l'exposició que protagonitza un personatge només aparentment secundari. La parella formada per Gala i Dalí va donar pàbul a una infinitat d'històries, a qual més desencertada, en gran mesura pel caràcter excèntric -premeditadament excèntric, o no- de l'artista empordanès.
Més enllà de rumors, en qualsevol cas, d'un temps ençà se sap per cert la influència que ella, Helena Dmitrievna Diakonova -nascuda a Kazan en el si d'una família intel·lectual- va exercir sobre la seva obra. Influència decisiva, que no simple inspiració segons el dubtosament valorat "mode musa". Ni, per descomptat, només com la model que apareix en tants dels seus quadres. A l'exposició del MNAC, una de les més importants de l'any, es reuneix una bona mostra dels llenços que protagonitza Gala, quadres tan coneguts -veritables icones, representatius de la seva particular surrealisme- com el Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar (1944), convertits en estampes de poderosa significació, que posa l'èmfasi en la fantasia inescrutable de la psique. Apreciem en altres de quadres dels que ella protagonitza picades d'ullet força irreverents a la tradició clàssica, com aquell titulat La Madona de Portlligat. Gala és la dona, la companya de viatge que, lluny de qualsevol disposició passiva, participa activament de la seva obra. Ella, que inicialment va ser parella del poeta surrealista Paul Éluard, i va conèixer a artistes tan decisius per a la història de l'art contemporani com Max Ernst, es converteix d'alguna manera en coprotagonista -o si més no còmplice necessària- de tants suggestius deliris, que han fet guanyar a Dalí la immortalitat artística. L'exposició aporta documentació que permet contextualitzar l'ascendència de Gala entre alguns dels principals intel·lectuals de l'època, situant-se en una posició comparable a la de les Lou-Andréas Salomé o Alma Mahler.
PICASSO DESCOBREIX PARÍS
Museo Picasso, fins al 20 de gener de 2019
Si fa poc recomanàvem l'exposició dedicada a la sensibilitat que Picasso va mostrar cap als aliments i la seva preparació, en una exposició que convidava a una experiència estètica més completa i activa -que la corresponent a la mera contemplació d'imatges-
- aquest mateix mes d'octubre ja es pot visitar una nova mostra, fonamental per entendre els camins del seu art. En aquesta Picasso descobreix París el visitant participarà del periple escomès pel jove Pablo Picasso des de la seva primera estada a la capital parisenca, en poder observar alguns dels principals artistes que ell admirà, o al menys tingué molt presents. Peces vingudes del Musée d'Orsay i del Musée Picasso de Paris recreen arqueològicament el clima creatiu de l'època, determinant per a la configuració d'un estil propi, que com és sabut evolucionaria en diferents períodes. Pensem per exemple en artistes com Manet, Toulouse-Lautrec, Degas, Cézanne i Gauguin, així com d'altres menys coneguts avui dia però que van tenir incidència en el jove Picasso. "La selecció d'obres ha estat realitzada a partir d'una crítica de Felicien Fagus publicada a la Revue Blanche el 15 de juliol de 1901 amb motiu de l'exposició de Picasso i Iturrino a la Galerie Vollard, i de les obres de Pablo Picasso que fan referència a altres artistes".
Natural / Artificial
Arts Santa Mònica, fins al 21 d'octubre
El binomi “natural/artificial” és tan antic com l'home. Dit d'una altra manera, existeix des que el gènere homo comença a manipular la natura per crear estris i dotar-los d'una utilitat, per a la consecució de fins que bàsicament asseguren una millor (més probable) autoconservació.
Però, a una distància sideral d'aquest alfa, d'aquest inici de la condició humana, encara el tema que el Centre d'Arts Santa Mònica planteja està dotat d’interès. Potser, precisament, perquè ens trobem de l'altre costat de la història, ja amb la consciència que tot just res és natural, que cal anar a buscar la naturalesa de la qual l'home creu haver-se emancipat (pels mateixos fins biològics que les primeres espècies que es escindir i van evolucionar des dels primats). Parlant ja en termes artístics, la proposta d'aquest Centre, caracteritzat per l'actualitat de les seves inquietuds i la seva atenció als nous creadors, busca connectar amb el públic més ampli i divers, incloent l'infantil. No en va l'exposició forma part d'una sèrie de projectes iniciats el 2011 pel Servei Educatiu de la Panera, havent comptat també amb la col·laboració de la Fundació Banc Santander. Els artistes reunits -entre els quals Antoni Abad, Martín Azúa, Curro Claret, Martí Guixé, Kaoru Katayama, Juan López, Concha Prada, Verónica Vicent, Adrianna Wallis- proposen diferents maneres d'integrar aquests dos mons antagònics, el món d’allò artificial i el d’allò natural, evidenciant mitjançant tècniques diverses (des de l'escultura amb elements tan bàsics com caixes de fruita, a manera de tessel·les de mosaic, al videoart), fins a quin punt es co-pertanyen, formant part en realitat d'un sol.