De l’aigua de l’aixeta al cel

Quan jo vivia a Barcelona, l’aigua em feia por. La de beure, sí. Vaig arribar a donar-li aigua mineral al meu gat, tement-me que, si n’hi donava de l’aixeta, se’m morís com ja se m’havien mort un parell de plantes. Bé és cert que la jardineria mai no ha estat el meu fort. Si a mi em posen al capdavant del Parc Natural del Montseny, en quinze dies em comprometo a que allà es puguin rodar spaghetti westerns com si fóssim al desert d’Almeria.

L’aigua de l’aixeta de Madrid, en canvi, gaudeix de gran anomenada des de fa com a mínim un parell de segles, quan van posar en marxa el Canal de Isabel II, obra tan i tan faraònica, que encara ben recentment hi ha hagut qui s’hi ha omplert les butxaques una mica més del que fa de bon justificar… Però, de perdidos al río —que seria com la versió messetària del pelillos a la mar—: a Madrid et pots inflar de beure aigua no mineral, i això explica en part el gran èxit dels bocatas de calamares, els xurros i les cerveses madrilenyes. De tot allò que depèn de la qualitat intrínseca del H2O.

Certament a la vida tot és fluïd, i aquestes coses, més. Fa no gaire em trobava jo al lobby d’un hotel de Barcelona. Posem que em vaig veure obligada a consumir sense ganes, només per passar l’estona, i se’m va acudir demanar una ampolla d’aigua. Jo esperava matar dos ocells d’un tret i arreplegar una d’aquelles ampolletes de plàstic que te les emportes tan contenta a l’AVE, on és sabut que ara no et venen ni el bon dia. Quina no seria la meva sorpresa en veure que el cambrer em plantava al davant un bé de Déu d’ampolla de vidre de tres quarts de litre com a poc, de meravellós disseny de corbes estil·litzades, això sí. Una cosa com ara la Pedrera feta ampolla d’aigua, i amb el logo de l’hotel ben clar i ben bonic. També ho era el preu: 3,90 euros.

Serà que amb el meu look d’ara faig fila de guiri? De debò em pensaven cobrar gairebé quatre euros per una quantitat d’aigua que ni volent no em podria acabar, i que no estava en absolut pensada perquè me la pogués endur a l’AVE…o sí? No diuen que tots portem un delinqüent en potència a dins? …Bé, el cas és que, així que el cambrer va girar cua, tota decidida vaig aferrar l’ampolla, —per no dir-ne directament botellón…—, i vaig sortir d’allà tan dreta com si anés aguantant la torxa olímpica. També amb les cames que em tocaven el cul i sense mirar enrere, és clar.

No negaré que em feia una mica de vergonya. Que em sentia un xic culpable. No va ser fins trobar-me ja ben arrepapada dins del meu tren de gran velocitat que se’m va acudir girar l’ampolla —que, insisteixo, era preciosa— i llegir-hi una cosa que em va deixar parada: l’aigua en qüestió no tenia res de mineral. Era aigua de l’aixeta filtrada amb tot l’amor, això sí, segons la direcció de l’hotel…

Vaig deixar anar un cagundena i una rialla, tot de cop. Vist així, ja no em feia tanta angúnia haver-me endut l’ampolla amb mi. Fins i tot em vaig quedar convençuda d’haver-los pagat un bon preu pel vidre… Però alhora havia de reconèixer que, posats a judicar-ne el gust —i jo em vanto de ser una molt bona gourmet de les aigües, de tenir el morro molt fi per a distingir-les i apreciar-les…—, doncs, sincerament, jo mai no hauria dit que allò pogués ser aigua de l’aixeta…de Barcelona. No de la font del poble dels meus pares, no, sinó de Barcelona, Barcelona. Aigua de la capital.

Una de dues, o la qualitat del subministrament ha millorat un no dir des que jo allà vivia, o algú s’ha espavilat molt per a fer de la necessitat, virtut, i de la set, un art. Deia fa una estona que les cerveses de Madrid sempre han tingut a favor la qualitat local de l’aigua. Els surten així unes canyes directes, descomplicades, entranyables. Tot i que els molts i variats habitants de Madrid no s’estan de res alhora de tastar maltes d’importació, i és per a mi una alegria i un orgull afirmar que Inèdit, la proposta cervesera desenvolupada per la casa Damm amb Ferran Adrià i els sumillers del Bulli, amb aquella estrella tan ben posada al morro, bé, doncs aquesta cervesa està guanyant molts seguidors (i seguidores) a la capital del regne. Jo que tinc la sort que la venen al supermercat del costat de casa m’he hagut de comprometre a portat uns quants six-packs a uns quants sopars fora vila. I ho deixem aquí.

…No pas sense afegir que espero amb gran il.lusió veure en què queda la nova cervesa d’autor de Damm, que, segons he pogut llegir aquí mateix, a The New Barcelona Post, es dirà Equilàter i la llançaran com una stout de luxe, programada per François Chartier, el terror de les harmonies moleculars, per a maridar amb precisió mil·limètrica fins amb quatre gammes aromàtiques i gastronòmiques diferents.

No m’imagino jo pas inflant-me de stout, per mi fan textures més lleus, precisament com la Inèdit. Però em fascina això de bombardejar una cervesa amb molècules d’olor que la facin més o menys apta per acompanyar un ceviche o uns peus de porc. Precisament l’altre dia vaig quedar a sopar amb un amic de Madrid que, després de superar el coronavirus (el va agafar cuidant la seva mare malalta), va perdre l’olfacte, i li està costant molt tornar-lo a recuperar. “¿Però llavors no sents l’olor de res?”, li demanava jo. I ell: “Una mica, però no pas tot”. Mig de broma, mig no tant, va afegir que li fa por posar-se massa perfum abans de sortir al carrer… I que està aprofitant per a liquidar tots els vins barats i fins i tot de mala mort que tenia a casa, “perquè total, si no haig de notar la diferència”…

I la pena que em feia, pobre home, mentre m’anava explicant tot això en una fantàstica terrassa d’un setè pis amb vistes a l’estació d’Atocha i toda la glorieta de Carlos V, ell m’havia convidat a un Pinot Noir de Freixenet per a brindar per la derrota de Trump, jo allà a la glòria, en tots els sentits, i ell preguntant-se si bevia cava o Trinaranjus…Per això en llegir aquí, a The New Barcelona Post, que estan a punt de treure una cervesa que volen que olori com la magdalena de Proust… En fi, he pensat que una cosa així igual pot ressucitar un mort i fins i tot el nas del meu pobre amic. Que allà on hi ha amor i creativitat, fins amb l’aigua de l’aixeta pots fer màgia.