Si hi ha una cosa típica d’un/a barceloní/na de soca-rel és que mai va a la platja de Barcelona. La troba lletja, bruta, plena de gent i un reclam pels turistes. Fins i tot hi ha qui la troba insegura. Tot i que acostumo a complir amb tots els estereotips camacos, estic molt lluny de ser una hater de les platges de la nostra ciutat. Aquest rebuig barceloní cap a la seva costa és una cosa que mai he entès. I menys, durant el temps que vaig viure a Madrid.
Barcelona va viure d’esquena al mar molts anys. Des dels Jocs Olímpics, tenim la sort de poder anar a la platja caminant, amb bici o amb transport públic a molt poc temps des de casa. És un privilegi que poques grans ciutats tenen. Evidentment, no tenen la bellesa de les cales de la Costa Brava o de les platges del Delta d’Ebre. I no, no et negaré que alguns dels estereotips i crítiques que es fan a les platges barcelonines són certs. No obstant, considero que tenim, en línies generals, unes platges urbanes molt correctes, que permeten gaudir del sol, la sorra i el mar de manera gratuïta, des de la primavera, fins a la tardor. A causa de la crisi climàtica també durant alguns dies d’hivern.
Tot i la mala fama que tenen les platges barcelonines, n’hi ha sis d’elles que tenen la bandera blava. És a dir, la distinció que atorga la fundació europea d’Educació Ambiental per aquelles platges que compleixen una sèrie de condicions ambientals i d’instal·lacions. La bandera blava la tenen les platges de Bogatell, la Mar Bella, Nova Mar Bella, Sant Sebastià, Somorrostro i zona de Banys del Fòrum.
No seré jo qui animi els barcelonins i barcelonines a omplir les platges —em quedaria amb menys espai per mi i les meves amigues— però sí que seré jo qui faci un al·legat en defensa de les platges de la capital catalana. Opino que és un dels múltiples elements que la converteixen en la millor ciutat del món.
