La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya va retre homenatge dimarts passat a nou dels seus il·lustres membres morts l’últim any. Entre ells hi havia el mundialment reconegut oncòleg Josep Baselga. Però, sense ànim de desmerèixer cap dels desapareguts acadèmics, m’agradaria centrar-me en la figura del doctor Francesc Puchal, principalment perquè vaig tenir l’honor de conèixer-lo durant els darrers 20 anys i perquè crec que és el savi —sí, savi— més rellevant amb què he tingut mai una relació estable.
La doctora Maria Àngels Calvo va ser l’encarregada de llegir-ne la glosa. Va ser un discurs ple d’emoció, en què va destacar les principals aportacions de Puchal a la nutrició animal i la veterinària en general. Va ser una de les primeres persones del nostre país en rebre una beca Fullbright per estudiar als Estats Units. Durant la seva brillant carrera, es va dedicar a la investigació i va donar a llum importants avenços en la seva especialitat. Com a docent, va estar vinculat a diverses universitats i el 1982 va fundar la Facultat de Veterinària de la UAB, de la qual va ser primer degà. Als anys 60, va treballar per a diverses empreses privades i el 1968 va fundar, sense renunciar a l’activitat acadèmica, la seva pròpia, ITPSA, actualment present a més de 60 països.
Però per a mi, el millor del discurs de la doctora Calvo va ser quan va glossar la faceta que no sol constar als currículums, que és la personal. Puchal era un home bolcat a la seva professió, però també a la seva família. I, sobretot, era una persona molt bona, i en aquest cas no es tracta del típic atribut d’una necrològica de compromís. A mi em va adoptar com a nebot polític i ell i la tieta Montse es van convertir en incondicionals. No es perdien cap presentació dels meus llibres i ni una signatura de Sant Jordi.
Dimarts, l’homenatge als nou insignes doctors va tenir com a marc una de les grans joies desconegudes de Barcelona. Es va celebrar a l’espectacular amfiteatre anatòmic que es conserva a la seu de l’acadèmia, al recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, al cor del Raval. Es tracta d’una peça del segle XVIII única a Europa, de quan l’edifici va albergar el Col·legi de Cirurgia, que més tard es convertiria en Facultat de Medicina.
Al centre de la sala, encara hi ha la taula de marbre en què es van disseccionar durant anys els cadàvers anònims els cossos dels quals ningú reclamava i l’últim destí era la formació dels futurs cirurgians, que es distribuïen per l’amfiteatre de la mateixa manera que dimarts ho vam fer els que vam acudir com a públic a l’acte. Antigament, hi havia alguna gent amb diners que pagava per satisfer la seva morbositat i observaven amb discreció des d’un balcó circular superior.
L’edifici es va convertir en seu de l’Acadèmia de Medicina el 1929, després que per la facultat haguessin passat insignes ensenyants i que es traslladés al carrer Casanova, al costat del Clínic. Va ser docent de l’antiga facultat el premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, que va fer classes a l’amfiteatre durant cinc anys. Però abans va deixar la seva empremta al Col·legi de Cirurgia un dels seus impulsors el 1764, Pere Virgili. Format en la seva joventut com a barber, quan els barbers també practicaven cures mèdiques a més de tallar els cabells i afaitar. Virgili es va formar més tard com a cirurgià i va ser el creador de l’avui admirat amfiteatre anatòmic. D’aquesta primera època també en formava part Antoni de Gimbernat, un dels pares de la cirurgia moderna a Espanya.
Va visitar l’acadèmia el 1948 el també premi Nobel Alexander Fleming, descobridor de la penicil·lina. Se li va fer una rebuda solemne a l’amfiteatre i va ser nomenat acadèmic d’honor. També van passar per la institució, entre altres, l’alcalde de Barcelona Bartolomeu Robert, conegut com el doctor Robert, i Moisès Broggi, que va destacar com a cirurgià de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil, per la qual cosa va ser represaliat pel franquisme.
Actualment, els responsables de la institució s’esforcen per obrir-la al públic i fer conèixer la seva història. Entre altres activitats, s’hi organitzen visites guiades que permeten descobrir l’amfiteatre i la resta de la seu històrica.
Sempre va quedar pendent una visita a l’acadèmia de la mà de Francesc Puchal. Es va fer esperar, però al final d’alguna manera la vam poder fer dimarts.
