Fa uns dies, a la sala petita de L’Auditori de Barcelona vam assistir a la presentació d’Udolç, que com a concepte és un nexe entre Barnasants, el festival de la cançó d’autor que s’estén fins a maig, i Tradicionàrius i el seu cicle de músiques d’arrel, Tra d’Autor. Aquest ha estat el tercer concert dels vuit programats en diferents espais de la ciutat, fins el 15 de març.
Aquells que van decidir atansar-se a la sala Tete Montoliu vam rebre una dosi de memòria oral i d’emocions a tocar de la llàgrima. La senyora de dues butaques més enllà semblava una font de records que la visitaven de ben lluny. Les cançons de bressol tenen aquestes coses… Contenció. Res d’expressar-se a llàgrima viva. Semblava entomar records privats, íntims, amb les llàgrimes als ulls. Com diem… contenció, i alegria. D’alegria, en va tenir a cabassos. Una alegria molt catalana, una d’aquelles que fa pensar que el bon rotllo es pot acabar en qualsevol moment. Una alegria que anuncia una possible tragèdia.
La tradició oral no coneix el pas del temps. En aquest cas, l’únic instrument és la veu. Per tant, es podria pensar que rapejar uns quants versos seria possible. Doncs, no. L’únic atrevit va ser el poeta Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020, que va pujar a l’escenari des de la primera fila de la platea. Es va treure diverses vegades uns papers de l’americana, acotxada per la seva llarga cabellera canosa.
En la pena i la fatiga, dones d’èpoques passades trobaren una mena d’alegria reparadora en fer non-non
La veu aspra del recitador, amic d’un vers lliure com Pascal Comelade —que no té problemes amb les etiquetes, com demostra la seva discografia— entonava versos, alguns dels quals contenien algun pensament punkie. La discordança contrasta amb les mel·líflues rimes i la veu dolça de l’Alba Careta. La trompetista demostrà que pot compartir escenari amb qualsevol músic imaginatiu i arriscat, com el mencionat pianista català. Tots dos comparteixen seny, un seny antic de barret, got de vi i caliquenyo. Pascal Comelade entén que la tradició existeix per enfangar-se en ella. Careta encara no ha arribat a aquest punt. Tancat aquest cercle, la d’Avinyó es llença amb tota l’ànima i sense xarxa de seguretat a interpretar un pom de cançons de bressol, que va rematar amb una nadala tan atàvica com és El noi de la mare.
Careta, acompanyada pel seu germà Santi a la guitarra i veus, i per la càlida veu, un mercat sentit teatral i la guitarra d’Henrio, que també va fer de tècnic de llums a l’habitació, un ben trobat efecte escenogràfic —obrint i tancant tauletes de nit, plenes de misteris que no cal revelar— en què es va convertir l’escenari, on la jazzwoman es va marcar uns quants trencaments escènics, coneguts com la quarta paret; altrament, dirigir-se al públic de manera natural, sense cap inhibició. Durant una hora, l’avinyonenca es va entregar en cos i ànima. Va demostrar un respecte granític a la memòria oral, com passa en el disc Udolç —una coproducció de dues de les discogràfiques més trempades del país, Segell Microscopi i Bankrobber—, que algú podria trobar massa rígida. La lletra de diferents versos sonava estranya. Verge i mare, cantava Henrio. En aquestes paraules hi ha un pòsit tradicionalista, en què l’imaginari religiós tenia —té— un pes determinant. El nadó és baró, sempre. El pare és absent. I el dolor de parir i l’obligació de la cura del ben nascut no és suposada. En la pena i la fatiga, dones d’èpoques passades trobaren una mena d’alegria reparadora en fer non-non.
Com espectacle, Udolç, que va disposar d’una notable producció de so i llums, assumeix la mateixa compostura de l’àlbum, la tercera referència discogràfica de Càntut, Premi Nacional de Cultura 2022. La modernor resideix en la instrumentació en què les notes de la trompetista sonen contemporànies. A destacar, l’encert de no tancar-se en un univers jazzístic, en el qual es mostra com un dels elements més solvents. Les guitarres oscil·laven entre un minimalisme boirós i una elegant rèmora tradicional.
L’homenatge al repositori de cants i músiques d’arrel de les terres gironines que custodia i difon Càntut mereix tota la consideració del cas. L’excel·lent exercici de tradició li va guanyar la partida a la modernitat, fet que no resta en el ròssec de la trajectòria de l’Alba Careta, un talent nat de l’escena musical del país.
