“Mai no m’ha obsessionat una única qüestió, més aviat m’interessen molts temes diversos, soc tastaolletes”, riu a peu de barra la periodista i escriptora Alba Muñoz, mentre degusta un gimlet i deixa que sigui el vibràfon del Mulatu Astatke el que marqui el compàs de la conversa, segons la nit va prenent forma i omplint el Bar amb els seus rostres, secrets i essències.
Cronista vocacional, infatigablement inquieta i, com manen els cànons de la millor tradició periodística, buscadora d’històries en les quals ficar-se de ple, l’Alba defuig les temptacions i comoditats de l’estabilitat. “No m’interessa, no m’agrada avorrir-me i estic satisfeta d’haver sabut acceptar aquesta naturalesa aventurera, sacrificant una esclavitud acomodatícia per a ser propietària del meu temps. És una cosa per la qual he lluitat i continuo lluitant molt, com qualsevol autònom en aquest país, però és la meva manera de viure i no en voldria cap altra”.
Als vintipocs, recentment llicenciada, ja tenia clar que ella no acabaria macerant “a una redacció de periodistes dinosaures”. Volia moure’s, trepitjar carrer, viatjar lluny a la recerca de grans històries: “Amb unes botes i un portàtil, em podia menjar el món”.
La seva mirada blava-interrogant brilla, vivint amb la mateixa intensitat aquella promesa que, fa gairebé dues dècades, es va fer a ella mateixa i que en aquests anys ha estat capaç de complir, treballant com a reportera independent en diversos punts del món per a capçaleres com El País, la BBC o El Mundo, “i tocant molts pals periodístics, encara que m’he acabat especialitzant en crònica i en els documentals”. La seva òpera prima del gènere, Now you are a woman, va guanyar el premi del públic del festival FIRE!! el 2019, i la parroquiana avisa que està preparant nous projectes.
La història va arribar en temps de descompte
Tot just acabats els seus estudis de periodisme, l’Alba va rebre un regal de la seva mare: “Em va pagar una expedició universitària a Bòsnia, on vam anar, amb furgoneta, uns quants periodistes novells a la recerca d’històries”. Durant les tres setmanes que va durar aquell viatge, va parlar amb infinitat de persones de tota mena sobre les petjades d’una guerra que encara pesaven una dècada i mitja després del seu final; va buscar “aquella gran història que m’havia de catapultar cap a les altituds de l’estament periodístic”, riu. Però no va haver-hi manera. Semblava que aquell scoop l’eludia fins a l’última nit, a poques hores d’haver de pujar a la furgoneta per tornar a Barcelona. “Aquella nit vaig conèixer al Darko, del qual em vaig enamorar. Sense pensar-m’ho, vaig pujar a un taxi amb ell perquè sentia que, si ho feia, per fi trobaria aquella història digna d’explicar”. I aquesta va arribar, en temps de descompte.
“Al cap d’uns dies, a través del Darko, vaig entrar en contacte amb un pis secret on es refugiaven dones que havien estat víctimes d’explotació sexual. Llavors vaig saber que havia trobat allò que estava buscant”, però aquella cobertura va acabar donant per molt més que un reportatge. “Se’m van moure moltíssimes coses dins que tenien a veure amb mi, amb la meva vida, amb la meva relació amb la família, amb els amics”. I en va parlar amb el llavors cap d’internacional de La Vanguardia, Félix Flores. “Ell em va dir que la veritable història estava en el que hi havia darrere la història, en aquella peripècia vital”.
Va ser quan l’Alba va decidir sacrificar el reportatge i donar-li el temps suficient per modelar-lo, respirar-lo, mastegar-lo, digerir-lo, fins que prengués una altra forma que ha acabat sent la del llibre que acaba de publicar, Polilla (Alfaguara), una novel·la d’absoluta no ficció que reflecteix aquells dies d’amor, violència, por, arravatament i perill en una Sarajevo plagada d’ombres mal cicatritzades i passions de tota mena, baixes i elevades. Un món viscut, recordat, sofert i gaudit que oscil·la entre cel i llum i clavegueres i foscor.
Abocats a una desmemòria constant
La periodista segueix enamorada d’una Barcelona d’entre segles que va ser recer d’anarquistes i espiritistes. Aquella ciutat burgesa i portuària, putera i botiguera, mística i prodigiosa, que el 1888, a més d’acollir l’Exposició Universal, feia el mateix amb el Congrés Internacional Espiritista, mentre les faiçons de la Rosa de Foc s’anaven conformant fins a deflagrar en una Setmana Tràgica que marcaria l’ànima de l’anarquisme europeu del segle passat. Aquesta és la Barcelona en la qual li agrada pensar.
“Però ha deixat de ser espontània”, lamenta. “Està sent colonitzada per un turisme massiu que mata la seva ànima de carrer i acaba sent un escenari urbà de gent que ve de festa i de gent esgotada que intenta sobreviure i poder seguir-se permetent viure aquí”. I xarrupa l’últim glop del seu gimlet, abans de sentenciar: “Això genera als barcelonins una desmemòria constant”. I, presa d’un silenci reflexiu, s’embolica un cigarret de Golden Virgínia per sortir a fumar al carrer.
—El que no pot sucumbir a la desmemòria, perquè és impossible d’oblidar, és la qualitat de la nostra oferta gastronòmica, per si vols provar alguna ració, que encara tenim la cuina oberta.
Un somriure decantat es plasma en el rostre de l’Alba Muñoz, que acaba d’embolicar el seu cigarret amb parsimònia i, després d’uns segons, determina: “A aquestes hores de la nit, amb els fruits secs que poseu amb els còctels, ja faig”. I surt cap al carrer, però al llindar de l’entrada del Bar s’atura, es gira i, gairebé parlant sobre les notes del Way to nice de Mulatu, demana:
—Això sí, amb els fruits secs posa’m un altre gimlet!
