“La música és una qüestió de paciència, de i sumar dia a dia. Un procés en el qual aprens a poc a poc i no es fan passos de gegant”. Per a la trombonista i compositora Alba Pujals, que admet que no pot viure sense estar sempre prop d’algun instrument que la connecti a la música, com si es tractés d’una línia directa per a conversar amb els esperits i les muses que mai ha de quedar desatesa, la música és com un bon sofregit. Requereix paciència, ofici i perseverança. “Mica en mica s’omple la pica, és una expressió que m’agrada molt i que reflecteix la meva manera d’entendre el que faig”.
Mentre raona sobre tot això, el baix de Bob Cranshaw i la bateria de Mikey Roker compassen el piano de la Mary Lou Williams i les notes de Syl-o-gism avancen guiant a l’oient per un joc que transcendeix la melodia per a anar construint, mitjançant solos, moments d’absoluta singularitat artística. El mateix concepte que l’acompanya com a compositora que, com a bona artista, no deixa d’interrogar-se sobre la direcció que ha pres, sobre si les coordenades són les adequades. “Mai penso que podria ser pitjor, sinó que tendeixo a exigir-me més, a pensar que el que faig podria ser millor”. Una necessitat de buscar la millor versió del jo molt pròpia d’una artista que, l’any passat, debutava amb Apologia (The Changes), primer àlbum que aviat tindrà successió.
“En uns dies comença la gravació del següent disc, que realitzaré entre Barcelona i Nova York. Allá presentaré oficialment el nou repertori, el març de l’any vinent”. Per a aquesta aventura, l’acompanyen amics i companys com Oriol Vallès, Giuseppe Campisi o el pianista americà Esteban Castro.
Les ganes d’arrencar ja amb aquest nou capítol brillen per sobre de les reticències, i l’Alba exulta mentre, després de delectar-se amb un menú —“el meu format favorit, que reflecteix la senzillesa i la proximitat dels bars i restaurants de barri”— es pren un prudent cafè descafeïnat: “Demà tinc molta feina i vull anar al llit aviat… soc molt organitzada, encara que sempre crec que puc ser-ho més!”, riu.
Passions innates
Encara que la seva mare, Neus Roigé, era pianista, la parroquiana no sabria vincular la seva passió per la música exclusivament a la figura materna. “No sé molt bé d’on em ve. Vaig començar a estudiar música als nou anys, però m’hauria agradat començar molt abans”. Potser, una de les palanques era l’eclecticisme musical que es respirava a casa, “on podies sentir un preludi de Chopin, els Supertramp o discos de rocksteady”.
Amb la seva mare i germans grans va començar aviat a anar a concerts de tota mena. “De nena vaig veure a Laurel Aitken, per exemple. Vaig veure molts concerts. I, realment, les epifanies que he tingut en la meva vida han tingut lloc durant concerts. O bé fent música, i adonant-me d’algun avanç, d’algun aprenentatge”. Una mica com quan s’aconsegueixen sabors a força de treballar bé el producte sobre els fogons.
Ha viscut a Amsterdam i a Nova York, on va freqüentar la prestigiosa Juilliard School: el centre on van estudiar talents com Miles Davis, Tito Puente, Nina Simone o Wynton Marsalis. “Només el fet de superar-ne el procés d’admissió ja va ser per a mi tot un repte”, afirma, orgullosa de “continuar fent música amb la mateixa empenta i il·lusió del primer dia, sense tirar la tovallola”.
Quiero y no puedo
Originària de Les Fonts, entre Rubí i Terrassa, i actualment resident a Sant Feliu de Llogregat, l’artista va establir aviat un vincle amb Barcelona. “Des dels nou als setze vaig estudiar en la Escola Oriol Martorell de Nou Barris. D’adolescent venia a concerts o a mirar discos al carrer Tallers i, poc després, baixàvem amb Oriol Vallès, que també és de Terrassa, gairebé cada cap de setmana per a anar a tocar a diverses jam sessions”.
— És a dir que Barcelona és on has fet, essencialment, vida cultural.
“No et pensis! També he gaudit de molta activitat musical i cultural al Vallès”, replica, i xarrupa una mica de cafè en silenci, després arrufa les celles i continua: “A més, és que ara el model de Barcelona s’ha venut al format dels festivals. Hi ha festivals de tot, un plantejament que funciona bé per a determinats interessos, però que no és bo per al teixit cultural urbà perquè aboca a una forma de consum artístic que mata a l’ecosistema cultural”. De nou el foc lent, el xup-xup. “L’escena artística es construeix dia a dia, local a local, projecte a projecte, no té sentit substituir tota aquesta pluralitat, embotint-la en un format on passen mil coses alhora. Això fa caixa, però no teixeix, i crec que els poders institucionals haurien de canviar de model, pensar una mica més en el llarg termini, més enllà de les seves legislatures, i en el benefici no sols d’ells, sinó de la ciutadania a la qual se suposa que serveixen”.
— Però no és menys cert que aquí tenim molt de talent, un molt bon planter d’artistes.
La mirada de l’Alba Pujals brilla amb intensitat. “És que és això! I em dona la sensació que no es posa en valor. Hi ha músics i artistes excepcionals, però Barcelona sempre està mirant cap a fora i menystenint el que té. En aquest sentit, crec que és una ciutat de quiero y no puedo. I mira que podria!”.
— Parlant de voler, t’agradaria prendre alguna cosa més, després del cafè?
L’artista somriu, amb Mary Lou Williams de fons i el paisanatge del Bar animant-se mentre la tarda avança, i mira l’hora. “Tinc un concert d’uns amics que toquen més tard al Jamboree… però escolta, una cerveseta sí que la prendré”.
— A aquesta convida la casa!
