A Alberto Valle (Barcelona, 1977) li agrada explicar històries com si ho fes des de la barra. Ho demostra a la secció setmanal que té en aquest diari, El Bar del Post, per on passen parroquians de la cultura barcelonina que es troben fora del focus, confessant les seves vides a un col·lega de batalletes per després debatre’s entre el menú del dia i la variada oferta de plats combinats que ofereix aquest local ja visitat —i materialitzat— per molts.
Aquesta proximitat que plasma Valle cada diumenge al The New Barcelona Post la utilitza en la seva última novel·la, Todos habían dejado de bailar, guanyadora del Premi Internacional L’H Confidencial 2022 de novel·la negra. El narrador, gairebé cinematogràfic, es dirigeix directament al lector per avisar-lo, com si li digués “fixa’t, no et despistis, això és important, ara veuràs”. Vaja, com faria el típic heroi de bar que tots hem vist, el que fa massa temps que té la mateixa copa a la mà i es coneix totes les escenes des que va triar aquell tamboret com el seu racó preferit.
“La narració és com si te l’estiguessin explicant des de la barra. No a tothom li pot fer gràcia, però jo li vaig voler donar aquest to”, arrenca Valle, “és una cosa que m’agrada molt”, remata. Per a l’escriptor, el to és un dels elements més importants quan construeix les seves novel·les. “Entre que decideixo escriure una història i em poso a escriure-la, sempre passa un temps en el que, primer, em documento i, després, decideixo el to. Has de pensar-ho molt bé: el to que et funciona collonudament en una, en una altra no ho fa gens. Cadascuna ha de tenir el seu to”, remarca.
La part de la documentació a Todos habían dejado de bailar la va tenir més fàcil. “És la típica història que tens a dins des de ni saps quan. No recordo quan vaig llegir per primera vegada que hi havia un crim que connectava amb l’escena del jazz de Barcelona als anys 60”, assenyala. L’autor parla del succés que es va començar coneixent com el crim del carrer d’Aragó, ocorregut l’any 1962, per després ser titllat com el crim dels existencialistes: “El règim el va anomenar així perquè per a ells ho era tot el que era estranger, amoral i contrari als valors del nacionalcatolicisme”.
L’assessinat va involucrar a uns quants ianquis, entre ells els Jazz Brothers i Gloria Stewart, deixant com a víctima al propietari d’un taller de llums situat al número 136 d’aquesta via, entre Villarroel i Urgell, que havia tingut una amant que va fer amics perillosos a la Plaça Reial i el Jamboree. “Va ser un nyap monumental. Havia de ser un atracament ràpid i va acabar sent una escabetxada. Reflecteix perfectament l’època en la qual va passar, s’intentava fer un atracament a l’americana i et sortia un nyap espanyolíssim”, assenyala Valle.
“Això és massa bonic perquè algú no faci un llibre”, pensava un amant de la novel·la negra, el jazz i la Barcelona preolímpica. Així que es va posar a treballar, rellegint els llibres que han escrit assidus a El Bar del Post com Jordi Pujol Baulenas, Xavier Theros i Paco Villar, sense oblidar alguns que encara han de passar-hi com Santiago Tarín.
Per descomptat, amb una contribució destacada de Pere Ferré, llegenda viva de la generació que va portar el jazz a la ciutat. Ferré ha estat qui li ha explicat algunes historietes que han enriquit la trama, tenint en compte que, de casualitat, va conèixer la víctima, ja que combinava les tecles del piano amb atendre el negoci familiar, una botiga d’il·luminació: “La majoria de les que em va explicar les he ficat al llibre perquè eren massa maques perquè es quedessin fora”.
“Això és massa bonic perquè algú no faci un llibre”, pensava un amant de la novel·la negra, el jazz i la Barcelona preolímpica sobre el crim que va succeir en un taller del carrer d’Aragó l’any 1963
Malgrat que escriu quan pot, després de la feina i “un intent de vida social”, en poc més d’un any ja tenia la història. De moment, és la preferida de la seva mare de totes les que ha escrit, després dels cinc llibres protagonitzats per un sicari anomenat Palop, publicats amb pseudònims, i Soy la venganza de un hombre muerto (Alrevés Editorial, Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 2018).
Todos habían dejado de bailar comença explicant un crim que molts ja coneixen, posant-lo al principi per enganxar al lector —o company de copes—. Amb la desfeta plantejada, dibuixa els personatges que es van veure involucrats en aquest atracament esperpèntic que va començar malament i va acabar pitjor, transitant en un carrer sense sortida on van albirar una mica de llibertat entre massa misèria. Les trames acaben col·lidint en el moment fatídic, avançant a bon ritme i saltant d’un personatge a un altre amb gràcia, simulant l’univers que va gravitar al voltant del crim dels existencialistes amb una Barcelona grisa, on falta l’aire, de fons.
Si ha de triar un personatge, Valle es queda amb Jack Hans, un dels Jazz Brothers, a qui ha canviat el nom com a la resta d’integrants del succés per deixar clara la diferència entre el que va passar i el que ha escrit. “És un paio que va viure moltes vides en una i totes bastant perilloses i al límit. Era un cabró, anava a la seva, però també ho entens, era d’un poble de Pittsburgh enmig del no-res i volia sortir d’allà i no tenia res més que el seu enginy i, amb perdó, els seus sants collons. La veritat és que, escrivint la seva història, m’ho vaig passar teta”, sosté. Mentre treu temps per documentar-se per al seu pròxim llibre, acaba de guanyar el premi Sant Boi Negre amb el seu relat Las normas del Salazar, ambientat en aquest municipi del Baix Llobregat i que apareixerà publicat en una antologia amb la resta de finalistes.
