Alejandro Alvarfer: Impecable cal·ligrafia subcultural

“Un vermut, com més amarg, millor”, demana, i s’acomoda amb elegància a la barra, immaculat polo Gabicci, pantalons estrets i desert boots d’ant, amb un exemplar del Tainted Love de l’Stewart Home, últim volum publicat per la seva nounada editorial, Colectivo Bruxista.

“Sóc un editor asturià que viu a Barcelona. Em vaig mudar el març de 2020, just abans que es deslligués l’apocalipsi, després d’haver viscut cinc anys a Madrid, la qual cosa em converteix en un membre de ple dret de la diàspora asturiana”, somriu aquest millennial que va entrar en el món editorial quan va deixar Astúries –“una decisió que ho va canviar tot”– perquè, després d’anys “sense tenir ni punyetera idea sobre què fer amb la meva vida”, havia entès que “el que volia era que em paguessin per llegir”.

Així, Alejandro porta treballant en el sector del llibre sis anys “en què he fet pràcticament de tot: he estat editor i corrector, he treballat com a llibreter, incloent una experiència surrealista a una llibreria esotèrica, i m’he vist obligat a traduir ominoses novel·les d’aquestes que anomenen juvenils. Vaig estar diversos anys a la plantilla de l’editorial Defausta, dedicat al rescat de fosques novel·les vuitcentistes, i he treballat amb diverses editorials de ficció i no-ficció, com a Ático de los Libros o Mapas Colectivos. També escric, sobretot de llibres en col·laboracions amb mitjans com ara Quimera o Librújula”.

–I es viu d’això en aquest país, afligit per un dels índexs de lectura per càpita més baixos d’Europa?

–No ha estat senzill trobar un lloc en un sector tan precari, però fa temps que estic treballant com a editor freelance i, com a mínim, puc viure d’això.

Context subcultural

“El 2017 em vaig ajuntar amb diversos amics per a publicar el primer número de Bruxismo, un fanzine dedicat a les subcultures i altres obsessions, que va ser el germen de l’editorial Colectivo Bruxista. Vam crear el segell en plena pandèmia i ja hem publicat dos llibres que estan funcionant molt bé”, explica a propòsit del divertidíssim Un mono marino se ha bebido mi Fanta, del valencià Dani Llabrés i del recent tom de Stewart Home, que brinda una visió gens amable o fastuosa del Swingin’ London dels 60.

“Del que estic més orgullós és d’haver fundat aquesta editorial amb dos dels meus millors amics, els meus estimats Adela i Saralegui, i un capital ridícul. La idea és publicar novel·la, assaig i llibres de fotografia, sempre relacionats amb la cosa marginal i subterrània”, treu pit.

–Aneu tenint bona acollida?

–El que més mola és comprovar com s’ha anat creant una petita comunitat que comparteix les nostres filies i ens dóna suport en tot el que fem.

Es tracta d’una comunitat que s’articula arran de les diverses subcultures que sobreviuen en l’underground patri: un motor que ha anat alimentant les passions i obsessions de l’editor, qui també organitza festes de música negra “i poso discos, allà on em deixen”. No cal dir, tot en vinil, i si pot ser original.

“Després de l’estiu sortirà Ecstasy & Wine –anuncia de sobte, abans de demanar un altre vermut–, un llibre de retrats subculturals, de Felipe Hernández. Es tracta d’un volum molt especial per a nosaltres, que sortirà en edició limitada i molt cuidada i que inclou un pròleg de Miguel Trillo”. I llança un avís a navegants: “Ja es pot reservar a la nostra web, i estan volant”.

Una ciutat milfulls

Somrient, amb la mirada més ràpida que la paraula, atresorant idees, buscant el punt de cocció dels seus projectes i de sublimar tota aquesta imparable devoció subcultural, Alejandro confessa estimar-se Sant Andreu, el barri on resideix. “Em vaig mudar per amor, sense gairebé conèixer la ciutat i sense esperar-ne res. Al cap de dos dies d’arribar es va decretar el confinament, així que durant tres mesos l’única cosa que vaig conèixer d’aquí van ser els supermercats. Quan per fi vaig poder sortir al carrer, vaig ser una presa fàcil per a una ciutat que em va atrapar. Mesos després em vaig mudar a Sant Andreu, cosa que ha suposat la consumació de la meva aventura barcelonina. Em sento molt còmode”. De fet, ja prepara un festival de micro-edició i il·lustració que tindrà lloc al barri al novembre, “juntament amb el meu amic Txema Urdampilleta, un dels membres del fanzine Polvos de Talco”.

En el procés d’aterratge, una amiga li va deixar a l’Alejandro un llibre en el qual s’explicava que, al número 22 de La Rambla, es podien veure encara les petjades que els talons de les prostitutes d’antany havien anat deixant sobre el marbre de l’entrada, en les fredes nits esperant clients. “No podia deixar de comprovar si una història tan truculenta era certa, clar. Però quan vaig arribar no vaig trobar res. Sentint-me estafat, vaig entrar al bar del costat per a prendre una canya i allí tenien les plaques de marbre penjades de la paret, cartell informatiu inclòs”.

–Confesso que no sabia que aquest marbre l’havien tret d’allà…

–Crec que aquesta anècdota reflecteix bé una de les coses que més em criden l’atenció de Barcelona. La sensació que han construït diverses ciutats una damunt de l’altra, com si fos un milfulls. En altres grans urbs poden conviure diverses ciutats diferents, aquí, potser per falta d’espai a causa de les barreres naturals, sembla que han hagut de fer-les totes en el mateix lloc.

Aleshores, Alejandro Alvarfer esgota el seu segon vermut i demana veure la carta amb el menú. “Sempre m’ha semblat que el menú del dia és un dels majors assoliments civilitzadors de la nostra espècie”, sentència.