Àlex Ollé: “Modernitzar La bohème seria estúpid”

A l’angle inferior esquerre de la pantalla apareix Tòquio, el reflex dels seus gratacels il·luminats com una quadrícula de llum. Àlex Ollé i el seu equip fa 14 dies que estan tancats, cadascun d’ells en un quadrilàter/apartament i ni el passadís els permet passejar la quarantena. Encaixonats a les seves pantalles, instruint els regidors que a través de dues càmeres al teatre munten l’estrena de la seva Carmen que “ha quedat com una partida d’escacs” per la rígida normativa del país nipó. Una Carmen sense tumult ravaler ni frecs de passió, poc concebible, “els personatges han d’estar separats quatre metres, es toquen amb guants de vinil…”. Ni les més futuristes faules d’aquella Fura dels 90 van imaginar una realitat tan poc probable. Àlex Ollé (Barcelona, 1960), director d’escena, un dels sis fundadors i directors artístics de La Fura dels Baus el 1979, 40 anys fent teatre, 20 dirigint i produint òpera. “Allò que fèiem a La Fura, més enllà del teatre, era un espectacle total: érem un grup de creadors contaminant-nos contínuament els uns als altres; però no sabíem que això de l’espectacle total ja ho havia dit Wagner i, clar, vam acabar fent òpera”.

Demà acaba la seva quarantena oficial al Japó. Entre escenes de Carmen, Ollé ha treballat altres projectes, parla facetime amb els seus fills i la seva família pel món, atén una estrena per streaming i, si calgués, fins i tot podria practicar sexe: no siguem babaus, ho hem viscut al cinema i ens ha semblat del més normal.

Però l’Ollé enclaustrat ha perdut la dimensió temporal d’allò que succeeix; em pregunta si tinc temps i comença a ensenyar-me escenografies d’algunes de les seves anteriors obres i de La bohème que demà dilluns s’estrena al Liceu i constitueix la seva primera aportació com a artista resident o assessor artístic en el gran teatre de Barcelona i, de sobte, “Només ens queden cinc minuts!”. Altres pantalles l’esperen, altres quadrilàters o mons. Aprofitem al màxim l’entrevista.

La bohème que Giacomo Puccini va estrenar el 1896, basada en la novel·la per entregues de Henri Murger, naturalista,​ verista; ens remet a l’eclosió de les avantguardes artístiques (somnis, fantasia, abstracció, futurisme…) que ens van acompanyar fins a les acaballes del segle XX, revisitades una vegada i una altra. La versió que Àlex Ollé recrea de l’òpera de Puccini és absolutament fidel al llibret, només es permet, per necessitat, contextualitzar l’escena en el present. Serà que hem tornat a l’hiperrealisme, com sembla que està passant a la literatura? “No necessàriament, fa falta diversitat, com al cinema, com a les arts plàstiques. En aquesta òpera el protagonista és la quotidianitat i Puccini és un excel·lent dramaturg, el gran exponent del teatre musical que tant ha inspirat al cinema: n’hi ha prou amb escoltar la música. I una cosa tan excel·lent, tan ben explicada, no es pot trair: seria un error enorme. Cada projecte cal abordar-lo des del plantejament dels seus creadors i, si el llenguatge utilitzat és abstracte, resulta fàcil portar-lo al teu, com succeeix amb altres òperes que he adaptat del mateix autor, sense anar més lluny, Turandot. Però aquesta, no; seria una gran estupidesa modernitzar aquesta òpera”.

El títol fa referència a un grup de joves creadors, fràgils, inestables, famolencs, nòmades, irreverents, i d’ell sorgeix el terme “bohèmia”, que vincula els artistes amb les tribus oriündes d’aquesta regió txeca, ciutadans d’ètnia gitana, errants per Europa, igualment inestables i indiferents a la convenció social majoritària. Una translació lingüística que ara seria absolutament inviable per incorrecta. On estarien avui aquests artistes urbans? On els situa Ollé? “En la banlieu, els suburbis perifèrics de qualsevol ciutat del món; a Barcelona, més enllà de L’Hospitalet o El Bon Pastor. Aquí, en la urgència, és on sorgeix l’art de veritat, molt més autèntic que aquest altre que s’exposa per a la burgesia a Passeig de Gràcia o Consell de Cent. I la protagonista, quan mor, ja no està infectada de tuberculosi, sinó que ho està pels efectes d’una quimioteràpia, òbviament, i així és com el grup pren consciència de la mort i la seva joventut s’acaba. Visualment és molt espectacular. La vam estrenar el 2016 al Teatre Regio de Torí, al mateix escenari on Puccini l’havia presentat per primera vegada feia 120 anys, i va ser un gran èxit; allà on l’hem portat, la crítica ha estat molt elogiosa”.

“Una cosa tan excel·lent, tan ben explicada, no es pot trair: seria un error enorme. Cada projecte cal abordar-lo des del plantejament dels seus creadors”

“No, no és que triomfi un nou realisme, però sí que és imprescindible que l’art parli del present. Jo personalment estic fart de versions modernes de Shakespeare o de Beckett. Nosaltres al teatre sempre hem parlat d’allò que passa al present, per què no crear també òpera contemporània sobre allò que està succeint?”.

Present col·lectiu. “A La Fura, que va ser una magnífica escola de treball col·lectiu, sempre dèiem: No hi ha creació sense fricció. És a dir, tot el contrari a (posa veu cursi) mira, farem un Hamlet i em crearàs una escenografia així i així, i… N’estic fart! Cal produir obres que ens parlin del present. Al final, aquells que sí que ho hem fet, i encara que la crítica local no ens hagi entès, som els que hem sortit pel món. Pradissa, Bieito, jo mateix… La resta s’ha quedat aquí fent versions moderníssimes de clàssics”.

— Ollé, aquesta generació de joves i adolescents postmil·lenni, tancada i empesa a la vora de l’abisme, ells que no són res sense llibertat i ells mateixos, continuen tenint gana com aquells bohemis?

— No ho sé, no sóc un pensador, però per què no crear sobre això? La nostra generació va ser molt privilegiada, vam rebre la llibertat de cop quan més es necessita, que és a aquesta edat; ja després van venir anys de subvencions i allò va ser una altra cosa. El que estan vivint els joves ara també és un revulsiu que generarà un canvi, que no tinc ni idea cap a on va. Encara que només fos el canvi que s’ha produït en les maneres de comunicar-se, aquesta manera d’arribar immediatament a tothom, que és un avantatge per a ells, ja suposa que la seva vida serà diferent. I com es gestiona tota aquesta sobredosi de tancament i pantalles, com la que estem vivint aquests dies aquí a Tòquio? Doncs mentre que per a nosaltres es cura amb una immersió a la naturalesa, ningú sap per on sortiran aquestes rates que en gran part desconeixen o no aprecien la naturalesa; aquestes rates que ja no podran banyar-se al Mediterrani perquè estarà massa contaminat. Les rates estan sortint del forat i cal parlar d’elles, jo a les meves òperes parlo sempre d’avui cap al futur.

“El que estan vivint els joves ara també és un revulsiu que generarà un canvi, que no tinc ni idea cap a on va”

Aquí està el futur, ens agradi o no, vulguem entendre-ho o no. I això que Ollé respon sona a nou projecte. I això estic pensant preguntar-li quan em diu “Només ens queden cinc minuts! He quedat en connectar-me amb els meus fills, que estan per allà i mai coincidim, i aquesta vegada ho he promès (22 i 28 anys)”.

Aprofitem aquests minuts per parlar de la seva aportació com a artista resident o assessor artístic del Liceu durant els pròxims quatre anys a un projecte que el seu nou director artístic, Víctor García de Gomar, vol portar cap al model de “centre de les arts” o “teatre líquid, del qual han de sortir moltes preguntes”, del xoc d’unes disciplines amb unes altres: l’espectacle total que Ollé esmentava, l’artista total que declaraven els avantguardistes a principis del segle XX.

— Quina intenció té algú que ve de La Fura i acaba al gran teatre?

— Aportaré la mirada de creador d’escena, la meva mirada com a director de teatre i òpera. L’entesa entre els quatre que ens asseiem a la taula (García de Gomar; el director musical, Joan Pons; el director general, Valentí Oviedo, i ell mateix com a resident) és excel·lent. Primer volem descobrir nou talent i ja hem començat a establir les bases amb propostes com (Òh!)pera, encarregant micro òperes de mitja hora a quatre nous llibretistes, directors d’escena, compositors. He triat a quatre realitzadors que treballaran amb les escoles de disseny de Barcelona perquè experimentin la creació en grup, permeables a les diferents facetes artístiques que es donen en un espectacle com és l’òpera. Produirem noves òperes contemporànies. El segon objectiu és educar als nens i també als adolescents i a la gent d’entre 30 i 40 anys, que està molt allunyada d’aquest gènere. I, finalment, ampliar els gustos del públic que ja és assidu. En conjunt és un treball que ja ve de fa temps, sota la direcció artística de Joan Matabosch i es tracta de portar-lo més enllà.

Li deixo passar de pantalla, bon dia i bona nit a l’Orient més extrem.