Àliens a la Plana

[dropcap letter=”S”]

i un extraterrestre cau a la plaça de la Plana de Badalona de seguida li cridaran l’atenció tres coses. Bé, dic extraterrestre per fer anar aquell recurs gastat de la vida alienígena però a aquestes alçades m’adono que ja no té sentit. I més quan cada dia comprovem amb parsimònia que els àliens són entre nosaltres, passen per normals i funcionen com a moneda corrent al mercat. De fet, solen ser dels que més criden i per això aconsegueixen passar més desapercebuts, perquè el que cal, per dissimular, és cridar ben fort. Per tant, és millor que recomenci: algú que mai ha posat els peus a Badalona -o que ho ha fet en circumstàncies anòmales, com ara un enterrament i un recital de poesia-, quan arribi a la Plana -que és com popularment s’anomena aquesta plaça- li cridaran l’atenció tres elements: l’estètica antiga del poliesportiu, l’amplitud generosa de la plaça i el monument que no se sap gaire què és però que, davant del dubte, és un monument a la sardana.

Diuen les cròniques que aquesta plaça no es va urbanitzar fins després de la Guerra Civil, que a partir del 1979 va deixar enrere la denominació franquista per recuperar el nom popular de la Plana, que el camp de bàsquet es va inaugurar el 1948 i es va cobrir 14 anys més tard…

Comencem pel monument. En aquest país, quan un monument té una formulació intricada -quatre ferros que s’enfilen sense una direcció concreta- i no hi ha manera d’escatir què és el que commemora, aleshores és que és un monument a la sardana. I que consti que aquest comentari no el faig perquè l’escultura de la Plana em resultés malagradosa. Al contrari: em va cridar l’atenció la llibertat amb què algunes cintes de ferro s’enlairaven i feien contorsions cap al cel i el blau turquesa que les acoloria, de meitat en amunt, així una mica arbitràriament, i que semblava que anés de conjunt amb el blau de la porta del poliesportiu. Però passa que no vaig saber veure que fos un monument a la sardana (no em vaig fixar en la petita placa que hi ha a un extrem de la base de l’escultura, no vaig gosar trepitjar la gespa per acostar-m’hi… Bah, excuses de cronista). Després vaig arribar a casa i totes les fabulacions que m’havia muntat per desentrellar el sentit metafísic del conjunt de la plaça se’n van anar en orris gràcies a una cerca tranquil·la per Internet, que em va demostrar que aquesta és una plaça amb història. El monument és obra d’Esther Albardané, una artista amb obra força coneguda a Itàlia i el Japó, i va ser erigit el 1988, quan Badalona va ser Ciutat Pubilla de la Sardana.

El brot de nostàlgia se m’eixampla quan descobreixo que aquest poliesportiu va ser el primer camp de la Penya -el Joventut de Badalona- i la primera pista coberta de bàsquet de l’Estat. Ara em sap greu i tot no haver-m’hi agenollat

Diuen les cròniques que aquesta plaça no es va urbanitzar fins després de la Guerra Civil, que a partir del 1979 va deixar enrere la denominació franquista per recuperar el nom popular de la Plana, que el camp de bàsquet es va inaugurar el 1948 i es va cobrir 14 anys més tard… Ep, aturem-nos en el bàsquet. Quan vaig anar a veure aquesta plaça, no vaig voler evitar l’impuls de treure el cap a la pista (em va interessar més que els ferros). L’aspecte exterior del poliesportiu remet a una estètica de fa dècades: unes anelles olímpiques al capdamunt de la façana, de color granat, amb la porta i el sòcol blau turquesa com el del monument a la sardana. A mi aquest embolcall em va teletransportar a les pistes de bàsquet de vint i trenta anys enrere. Aleshores, una nena escardalenca que semblava que d’una ventada se n’aniria de pet a terra agafava la pilota, es feia uns farts de botar-la mirant tota l’estona al terra -com ho fan tots els nens quan comencen a jugar a bàsquet- i la resta de nou jugadores al voltant de la pilota, i el vesper de nenes que pujava i baixava i encara gràcies si queia alguna cistella. I ara la pilota quedava fora de control i es feia un grup de quatre o cinc estirades al terra, forcejant fins que l’àrbitre xiulava “lluita”. I una nena -que podia ser jo- es posava la mà al genoll, amb una lleu cremada a causa de l’aterratge forçós a la pista.

El brot de nostàlgia se m’eixampla quan descobreixo que aquest poliesportiu va ser el primer camp de la Penya -el Joventut de Badalona- i la primera pista coberta de bàsquet de l’Estat. Ara em sap greu i tot no haver-m’hi agenollat. Però el que sí que vaig fer va ser resseguir-lo i fer la volta sencera a la plaça i embadalir-me amb els nens que jugaven als parcs infantils. Hi ha un parc més menut a la banda esquerra i un de més gran a la banda dreta, mirant cap a mar. En el parc més ampul·lós fan acte de presència tres nens espigats, camí de l’adolescència. No ho saben però d’aquí a quatre dies ja no hi vindran. Avui encara hi són i es dediquen a cridar i a mostrar a la resta com en són de forçuts, penjant-se d’alguna estructura uns quants segons, aviam qui aguanta més. Al darrere d’un primer noi llarguerut, un d’escanyolit el vol imitar. És ben curiós com des de petits, quan encara no han sortit ni del parc, s’activa la mimesi, aquest impuls de voler impressionar els altres i de treure -en alguns casos- el goril·la de discoteca que porten dins. Els tres preadolescents contrasten amb unes nenes ajagudes sota l’estructura de la caseta, que semblen parlar de les seves coses, alienes -encara i per sort- al rebombori i a la fatxenderia que ja coneixeran de grans, quan coneguin els àliens de veritat.