Almudena Grandes emociona al TNC amb ‘La madre de Frankenstein’

Aquests dies es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) La madre de Frankenstein, la magistral adaptació teatral d’un dels Episodis d’una guerra interminable d’Almudena Grandes. Les entrades d’un dels plats forts de la temporada 2023/2024 dedicada a la memòria es van esgotar gairebé des del principi, omplint la sala completament durant un mes llarg després de fer-ho també al Teatre María Guerrero de Madrid. Una obra que dura, ni més ni menys, tres hores i mitja, això sí, en les quals no es vol que arribi ni l’entreacte ni el final per poder continuar sabent una mica més de la hipnòtica història de la senyora Aurora, el Germán i la María en aquesta Espanya asfixiant dels anys 50, plena de por, repressió i dolor.

“Parla molt de nosaltres, tot ens ressona i coneixem el que s’està dient. Són les arrels del nostre país i és important saber d’on venim”, assenyala la seva directora, Carme Portaceli. No es cansa de veure La madre de Frankenstein, al TNC fins al dissabte 30 de desembre, per la seva “impressionant profunditat”, capaç de reflectir com encara avui sentim l’amor i el desig, com encara vivim en una societat que jutja per sobre de les seves possibilitats. “Malgrat tot, la vida sempre acabada brollant”, sosté.

No és fàcil pujar a l’escenari a una de les escriptores madrilenyes per excel·lència, amb un estil molt característic, sensorial i capaç de fusionar present i passat sense parpellejar. L’adaptació d’Anna Maria Ricart Codina ho ha tornat a aconseguir, esprement l’essència de la narració, després d’haver-ho fet amb altres grans de la narrativa com Jane Eyre de Charlotte Brontë, La senyora Dalloway de Virginia Woolf o La casa dels esperits d’Isabel Allende, fins i tot de posar-se en la pell de Caterina Albert, l’escriptora darrere de Víctor Català, obra amb la qual Portaceli es va estrenar al capdavant del TNC fa tres temporades. “Totes van ser difícils d’adaptar, però aquesta ha estat la que més, Grandes era molt bona escriptora. Ha estat un repte preciós”, exposa.

Va ser l’amistat entre la directora i l’escriptora el que ha permès assistir a aquest regal teatral, fet amb respecte i molt d’afecte. Tot va començar amb Portaceli liderant el Teatre Español. En aquell moment, li va demanar a Grandes que fes els col·loquis després de les funcions. “Es feien cues només per a escoltar-la a ella”, rememora. Grandes va anar al Teatre Lliure a veure la Jane Eyre de Portaceli, on va descobrir un Rochester que no s’esperava. És aquí quan Portaceli li va dir que li agradaria adaptar alguna de les seves novel·les, amb les quals havia tingut “un flechazo” com a lectora abans de conèixer-la. Grandes es va quedar callada, “un silenci absolut”, i se’n va anar a casa. Des d’aquí li va escriure per WhatsApp que sí que volia, que li havia fet molta il·lusió, però que li havia entrat vertigen. Portaceli havia pensat en Los besos en el pan i Grandes en Los aires difíciles. No ho acabaven de veure cap de les dues fins que un dia l’escriptora li va enviar l’esborrany en Word d’una novel·la que estava corregint, encara sense publicar. Era La madre de Frankenstein: “És una bellesa. La vaig llegir i vaig veure que tenia raó”, recorda Portaceli.

Grandes, que va morir a finals de 2021, no va arribar a conèixer el text de l’obra, però tant Portaceli com Ricart Codina creuen que li agradaria, com també ho diu el seu vidu, Luis García Montero, qui ja l’ha vist quatre o cinc vegades i s’espera que també vingui al TNC. “El seu esperit hi és”, diu la directora. I cobra vida amb amics com Blanca Portillo, en el paper de la senyora Aurora, una dona que està tancada en un manicomi de dones a Ciempozuelos per haver matat a la seva filla, Hildegard. “Els llibres de l’Almudena són necessaris. Tenia una visió del nostre país que s’ha de revisitar cada cert temps perquè és tan profundament aplicable al dia d’avui que ens ajuda a fer memòria. Aquesta història ens convida a mirar i a aixecar la veu si cal”, defensa Portillo, per tercera vegada al TNC i havent treballat ja amb Portaceli a Mrs. Dalloway, amb aquest complicat i ric personatge que representa la Clarissa.

Portillo clava a la senyora Aurora, qui va existir de veritat, fent passar amb destresa els anys i mimetitzant-se amb l’empitjorament de la seva salut, que la va fent encongir i empal·lidir, aconseguint que el públic tingui empatia per un intel·ligent personatge femení que és molt més que una parricida. “Ella és una gran metàfora. En aquella Espanya hi havia una mica de manicomi que tanca a tota la societat”, remarca l’actriu.

Està acompanyada per un vertebrador i precís Pablo Derqui en el paper de Germán i una vivaç Macarena Sanz en el de María. Ell torna a Espanya després de la Guerra Civil, topant-se amb un país que no reconeix i on tothom pensa malament de tot. Va trobant espais de llum, sobretot la María, i, encara que moltes vegades acaben sent silenciats i castigats, com també va passar fora de la ficció, tot s’acaba aclarint, si més no, deixant d’asfixiar. Hi ha més personatges, tots ells dotats de personalitat pròpia, com ha volgut Ricart Codina, capaços de retratar amb unes quantes pinzellades la foscor i la duresa de la vida durant la dictadura, donant agilitat a una narració que abasta dècades sense fer-se pesada. Ferran Carvajal, Jordi Collet, David Fernández “Fabu”, Gabriela Flores, Belén Ponce de León i José Troncos completen el repartiment.

La madre de Frankenstein és la primera coproducció entre el TNC i el Centro Dramático Nacional (CDN). Totes dues institucions culturals esperen que no sigui l’última, després del seu èxit, tant per quedar-se sense entrades com pels llargs aplaudiments que aconsegueixen després de cada funció, carregats d’emoció. L’única pega serà que no se’n va de gira i, de cara a la temporada que ve, per qüestions d’agenda, no es podrà reprogramar.