Altres pells: la plaça de Jaume Vicens Vives de Girona

És divertit que un historiador doni nom a una plaça que aparentment no té cap mena d’història. Només aparentment. Una estona de voltar i parar l’orella a la plaça de Jaume Vicens Vives de Girona acaba fent surar un grapat de converses i de pells que de primer quedaven amagades. La plaça es troba al darrere dels jutjats de Girona, a tocar del parc de la Devesa, els plàtans del qual, pelats per l’hivern, formen un borrissol suau a l’horitzó. Enganxats a la plaça hi ha el carrer de Berenguer i Carnicer (un religiós del segle XIII) i un aparcament amb una entrada prominent, una estructura coronada per una forma piramidal que recorda els quioscos vintage, d’aquell vintage que no s’acaba de saber si ha existit, però que tothom identifica com a vintage. Plovisqueja i l’estructura d’entrada al pàrquing fa de recer als ciutadans adelerats i a les converses apressades:

—Que vas a peu?

—Sí, però no et preocupis. —Dubtes tímids, gairebé imperceptibles.

—Vine, ja t’hi porto, home, que serà un moment —fa ella, més determinada.

O bé una senyora que es queixa del dispendi en la targeta de crèdit d’algú que sembla clar que no fila prim. O bé una llarga conversa telefònica d’un noi que s’interessa per un problema de tiroides; el xicot sembla que faci temps, sembla que es trobi en un temps d’espera i aprofiti per fer passar avall els segons amb una conversa que podria tractar del sexe dels àngels i acabaria fent el mateix servei.

Mirant cap al riu Onyar —baixa prou ple—, s’estén el perfil arquetípic de Girona, amb les cases de colors, la catedral i l’església. Sense anar gaire lluny, a la sortida mateix de la plaça, queda la sala independent de teatre La Planeta, que dona al carrer de Jeroni Real de Fontclara, un cronista del segle XVII. Quin paisatge hi devia veure, el cronista, si mai va tenir temps d’aturar-se en aquesta plaça? Ja era un centre neuràlgic o era una perifèria inconeguda?

La plaça del darrere dels jutjats ofereix la quietud que no hi ha a la façana principal, on tot el nervi urbà es remou més electritzat. El cartell enganxat en un d’aquests punts circulars atapeït de propostes anuncia l’actuació a la sala la Mirona de La Húngara, que presenta el darrer àlbum, La Niña Bonita XV, acompanyada d’una artista convidada —la filla—: Laury La Hungarilla. El mecanisme lògic de les coses proporciona una seguretat quasi balsàmica. La Húngara i La Hungarilla. A partir d’aquí, seguim, i avancem cap al centre de la plaça, de panots foscos, on senyoreja una escultura que vol representar el sistema solar i els planetes. En consonància, a tocar de l’edifici dels jutjats —un bloc gris que dibuixa una ela— se situa un rengle d’onze magnòlies. Davant de detalls com aquest, fimbra una remota idea d’harmonia universal i un senyal turístic m’encamina cap a la direcció del call jueu, els museus i la catedral. Això em situa a una cantonada de la plaça, una nova perspectiva. Mirant cap al riu Onyar —baixa prou ple—, s’estén el perfil arquetípic de Girona, amb les cases de colors, la catedral i l’església. Sense anar gaire lluny, a la sortida mateix de la plaça, queda la sala independent de teatre La Planeta, que dona al carrer de Jeroni Real de Fontclara, un cronista del segle XVII. Quin paisatge hi devia veure, el cronista, si mai va tenir temps d’aturar-se en aquesta plaça? Ja era un centre neuràlgic o era una perifèria inconeguda?

La plaça s’entesta a oferir pells i més pells de vida quan semblava que era una mera plaça grisa, quadriculada, amb la seu del Col·legi d’Advocats com a colofó de la lògica racional de què l’espai vol fer gala.

Des d’aquesta cantonada, ara i aquí, es manté dempeus un edifici vellot, que sembla tenir els dies comptats (els altres són nous o remodelats amb gust). A la façana, unes lletres escrostonades rememoren una flaire del que devia haver estat: “Ens traslladem. C/ de Santa Eugènia, 108”. Fa temps del trasllat. En aquest indret, a punt d’entrar al pàrquing de l’edifici dels jutjats, s’esperen dos vehicles de “pompes fúnebres, transport judicial” per efectuar una altra mena de trasllat. Un cop feta l’operació d’empassar-se saliva davant d’aquesta estampa exòtica, sobrevé inevitablement la pregunta: qui transporta aquestes furgonetes i quina història tenen al darrere?

La plaça s’entesta a oferir pells i més pells de vida quan semblava que era una mera plaça grisa, quadriculada, amb la seu del Col·legi d’Advocats com a colofó de la lògica racional de què l’espai vol fer gala. Però a les balances simètriques amb què es dibuixa la justícia, que suposem alhora equilibrades i feixugues, mai no els veiem el contingut, el pes exacte. Igualment, els paisatges urbans amaguen sorpreses insondables que no es descobreixen ni a la primera passada ni a la segona. La màscara que riu, a la façana de la sala La Planeta, ho recorda al desprevingut que pugui pensar que ja ho sap tot, com el turista que salta veloç d’una sala de museu a una altra exclamant “aquí no hi ha res per veure”. Faig una consulta a una amiga, gironina de bé, sobre què em pot dir d’aquesta plaça, sobre què hi havia abans (aquest abans indeterminat, que tampoc no se sap ni quan comença ni quan acaba, que sobreposa pells i durícies al paisatge que veiem). Faig la consulta sense gaire esperança, i preveig que m’engegarà en veure l’interès extravagant per una plaça que podria no passar a la història. Però la resposta està a l’altura del meu escepticisme desmenjat:

—Doncs hi havia (hi ha) el primer pis on jo vaig viure, i al davant teníem l’escorxador. Jo recordo veure sortir camions amb peces de carn immenses esqueixades de dalt a baix. La Planeta era una estació d’autobusos de la Sarfa.

Faig uns ulls com taronges mentre continua el seu relat minuciós:

—On hi ha l’entrada dels jutjats hi havia els bombers. Al darrere, on ara hi ha la plaça —en el punt dels planetes del sistema solar—, hi havia l’escorxador, i davant dels cines —això és, davant dels actuals cinemes Albéniz Centre, on ara s’aixeca un braç dels jutjats— hi havia una central lletera. Jo hi anava a comprar una bossa de llet per cinc pessetes. Feia una fortor que m’ha quedat a dins.