Álvaro Colomer: L’ànima esgarriada de l’escriptor

“Em defineixo a través d’allò que faig. De fet, soc un addicte la feina i t’ho dic conscient que és una mancança i no pas un orgull… Però tampoc sabria com arreglar-ho”. L’escriptor i periodista cultural Álvaro Colomer assaboreix un glop curt del Glenfiddich de dotze anys acabat de servir —“amb només un gel, si us plau”—. Tanca els ulls i es deixa portar per la veu de Harry Connick Jr. que, acompanyada per uns arranjaments de Bacharach, dona vida al clàssic de Cole Porter, Just the way you are. Somriu. “També és veritat que, arran de la mort del meu pare quan jo tenia tretze anys, a la meva família ens vam haver de buscar la vida i jo he treballat des de molt jove”, afegeix.

Durant la seva etapa com a estudiant universitari de Filosofia, un amic li va parlar d’Ajoblanco, en el moment en què Pepe Ribas havia insuflat una segona vida a la mítica revista cultural. “Em vaig presentar a la redacció i em vaig oferir per treballar-hi gratis, perquè estava cobrant l’atur d’una altra feina. El cas és que van acceptar i, al cap d’un any, ja vaig començar a cobrar”. I, a partir d’aquí, ja no va deixar de treballar per a diverses capçaleres com a periodista (Interviu, Vanidad…) mentre anava escrivint ficció per donar resposta a la pulsió de novel·lista. A la seva veritable vocació.

Per una carambola, va debutar amb la novel·la curta La calle de los suicidios, que es va incloure en el volum Ébano d’Alberto Vázquez Figueroa, en una iniciativa d’aquest autor per donar suport a escriptors joves. “Jo vaig ser un dels sis agraciats, encara que ni tan sols vaig arribar a conèixer personalment a Vázquez Figueroa. La qüestió és que, al final, aquest relat va acabar sent el primer d’una espècie de trilogia sobre la mort urbana que anava a completar amb Mimodrama de una ciudad muerta i Los bosques de Upsala”, recorda. En paral·lel, la projecció li va arribar amb la no-ficció arran d’un encàrrec, l’any 2003. “Per a Se alquila una mujer vaig parlar amb tota mena de prostitutes, des de les de luxe fins a les de carrer”. Gràcies a aquest llibre, el parroquià va ser convidat a formar part de la Comissió Especial sobre la Prostitució del Senat.

Tan orgullós “del que he escrit de ficció com de la meva feina com a periodista cultural”, actualment col·labora amb Cultura|s de La Vanguardia, l’Ara, Cadena SER, és coordinador de Zenda i no para de treure llibres. L’últim: Aprende a escribir (Debate), una recopilació d’articles en què 84 escriptors hispanoparlants —“des de molt joves fins a molt veterans”— revelen els seus mètodes de treball. Les seves rutines, els seus secrets, els seus rituals a l’hora de fer front de manera eficaç al proverbial full en blanc, construint històries que arriben a lectors de tot el món.

L’encert de tocar els nassos

L’any 2017, Álvaro Colomer va tocar os. Va ser amb la novel·la Aunque caminen por el valle de la muerte. “Estava basada en els fets de la batalla de Náyaf, que havia tingut lloc durant la Guerra d’Iraq a l’abril de 2004 arran de l’atac d’un grup de milicians a la base espanyola Al-Ándalus. Un tema del qual el Ministeri de Defensa no volia que es parlés, i no els va fer gens de gràcia que el llibre sortís, encara que la història fos novel·lada”. Somriu en recordar-ho. “A més, amb aquell llibre puc dir que vaig trobar realment la meva veu. Em va donar molta seguretat en mi mateix com a escriptor”.

Això de ficar el dit a la llaga li venia de lluny, quan de jove, juntament amb el grup d’escriptors anomenat La Gancho Divine, en al·lusió a una baralla de bar, van decidir llançar el premi literari Órbitas. “El lliuràvem la mateixa nit que el Planeta. El nostre era el premi seriós, és clar, mentre que l’altre era el de pasteleo”. Però a més d’aquesta estimulant impertinència, aquell grup va significar molt més per a l’escriptor. “Al nostre voltant vam articular tota una generació de persones dedicades, d’una forma o una altra, a l’àmbit de les lletres. Muntàvem sopars i festes memorables i crec que van cohesionar l’entorn cultural d’aquell moment”.

Posats a tocar els nassos, el parroquià no pensa descansar i avisa que l’any que ve veurà la llum el seu nou assaig, Historia cultural de la destrucción de las mujeres, “amb el qual busco demostrar com, durant tota la història, els homes han intentat robar el fet de tenir fills a les dones”. Decanta un somriure. “Segurament, em cauran hòsties de diverses bandes —vaticina—, però això vol dir que alguna cosa estàs fent bé”. L’ànima d’escriptor té quelcom, probablement molt, d’això: d’incomoditat amb el món, de tensió amb la realitat. “De ser esgarriats” que, en un moment donat, no perden passada.

Ciutat circumstancial

La de l’escriptor amb Barcelona és una relació anòmala. “Per a mi és purament circumstancial, i crec que hagués estat més o menys la mateixa persona d’haver nascut i viscut en qualsevol altra gran urbs com Sevilla, Madrid o Bilbao, amb la capacitat d’aportar estímuls similars”. Nega, així, que la ciutat tingui per a ell una influència determinant, més enllà de trobar a faltar més parcs per poder passejar amb la seva gossa, Lena, i eludir de pas els skaters, “que l’espanten”. Però reconeix que hi ha barris en els quals ni tan sols ha estat mai, “ni em preocupa massa”. Tampoc hi ha res que l’enamori particularment d’aquí. “El meu lloc preferit és el bar de sota casa meva, un gallec on la meva dona i jo dinem cada dia el nostre mig menú, perquè no ens agrada gens cuinar”.

— De debò? Mai cuineu?

Álvaro Colomer riu.

— Jo crec que si la cuina del nostre pis desaparegués ni ens n’assabentaríem!

I continua degustant el seu whisky alhora que Marta Calvo, la seva dona, arriba al Bar. Es miren. Se somriuen. S’entenen entre “esgarriats que vivim en el món de les lletres”, ella que és fotògrafa i dissenyadora molt vinculada a l’àmbit dels llibres. “Per a mi una aigua amb gas”, demana la nouvinguda, recolzant-se a la barra al costat d’Álvaro mentre, de fons, la veu d’Harry Connick Jr. s’endinsa en la nit amb les notes d’It had to be you.