Amèrica i nosaltres

Tenim un teatre molt bo. Fem un teatre molt bo, som l’hòstia en patinet en interpretació i en dramatúrgia, i també en direcció. Amèrica està disposada al voltant d’una taula: no només l’acció, sinó també el públic, amb el format de grades partides per la meitat com un parlament britànic o com si, efectivament, fóssim comensals a distància.

Si Julio Manrique s’ha cuidat de tot, Julio Manrique ha fet una feina impecable: a destacar, recursos interpretatius que són tan de debò i que fins i tot fan tanta ràbia (gestos, mirades, actituds dialèctiques que hem après tots del cunyat en la sobretaula de Nadal o de la pitjor de les baralles entre els nostres pares) que ni ens n’adonem de tan petits que són. Això ho fan els actors o ho fa Manrique? No ho sé, però el resultat del pacte és superlatiu. Una interpretació de detalls, de manufactura prima, exquisida, generosíssima. Mireia Aixalà en primer lloc, seguida molt de prop per Joan Carreras. Ella, perquè és inesperada, perquè és un paper menys previsible, menys estereotipat, que dona més marge a a la creativitat i a l’originalitat: la dona frívola del multimilionari, en definitiva. I ell, perquè en Joan sempre, quan li toquen papers d’home prepotent, ho fa tan bé que el mataries. Aquesta feblesa infinita que conté aquest tipus d’arrogància, la clava. La broda. L’encarna. 

L’obra conté molts més tresors, però anem per parts. Situació: el fill d’un matrimoni multimilionari, futur hereu d’una fortuna derivada en part de l’activitat esclavista del seu avantpassat a Cuba durant els últims anys del segle XIX (com en alguns casos de la burgesia catalana), presenta la seva nòvia per sopar. I la nòvia (Kayla) és “així com és”, és a dir, negra. Americana, afroamericana, però negreta, pobreta.

Aquesta obra, tan d’aquí, tan sobre nosaltres, connecta els nostres dilemes nacionals amb els de tot el món: fer caure l’estàtua del Marquès de Comillas (o la de Cristòfor Colom) o bé considerar que sort en vam tenir, d’ells, per tantes altres coses

L’àpat es desenvoluparà durant la Diada del 2021, tot i que abans ja haurem presenciat els costums adúlters del pare mentre és a Nova York precisament l’11 de setembre de vint anys abans, és a dir, mentre queien les Torres Bessones: un enllaç que Sergi Pompermayer, l’autor, vol fer entre l’11-S universal i el nostre, i entre Amèrica i nosaltres. El següent enllaç ja tindrà la forma explícita de flashbacks constants: però ara, cap a l’avantpassat esclavista (també encarnat per Joan Carreras) i cap a la seva esclava, que bateja com a Amèrica, i que encarna la mateixa actriu que representa la nòvia, una impecable Tamara Ndong. “La nostra Sidney Poitier”, si admetem que bona part de la situació ens recorda inevitablement la pel·lícula Endevina qui ve a sopar: ser negre, ser convidat entre blancs poderosos, i tot el que comporta.

No hi ha res a dir sobre el guió, vull dir que ho diria tot: deliciós, perfecte, rítmic, astut, ple de bones idees, provocador, atrevit, àgil, sexi. Es manté així fins al final, o fins a poc abans del final, on em sap greu que el regust ideològic sigui massa explícit. No calia, Sergi. No calia ni tan sols prendre partit, perquè ja prens partit escollint aquest tema. El partit que havies de prendre era el que ja has guanyat amb uns diàlegs tan elèctrics i tan farcits de contradiccions, d’emocions, de ràbia continguda (per ambdues bandes). El conflicte hauria de ser el tema, el missatge, i ja es pressuposa que el públic es decantarà a favor de més aviat anar tendint a condemnar l’esclavitud (si no és que m’equivoco molt).

Vull dir, que la gràcia del text és el conflicte d’interessos, que existeix, i que ens hauria de fer pensar no tant en els excessos dels esclavistes catalans, que també, sinó en la raó que pot tenir un hereu d’aquest antecessors per protegir la seva fortuna, la seva reputació, la seva dignitat i sobretot la seguretat del seu fill. És a dir: em sap greu que en el passat els negres fóssiu esclavitzats, però a mi el que em pertoca és assegurar-me que al meu fill te l’estimes. I que te l’estimes tal com és. Amb els seus avantpassats, també. Per mi el conflicte és prou interessant, és prou missatge, és prou el tema, i si Pompermayer vol deixar clar cap a on es decanta jo només puc dir tres coses: la primera, que jo també. La segona, que això no interessa ningú (i el que pensa el guionista, ja ens ho suposem). I la tercera, que no és la força del guió. Que la gràcia està en la guerra, i en els gestos, i en la subtil presència del cinisme en cada molècula d’aire. Hi ha més missatge en les frases seques de l’àvia amb Alzheimer, que en cap discurs final.

El personatge de l’àvia te’l menjaries, no perquè es faci estimar, sinó pel ben trobat que està i el bé que encaixa en la discussió: és el passat, que ens observa, que té memòria encara que sembli que li falli, perquè sap molt bé d’on ve i qui és. “Remember who you are”, que diria el pare del Rei Lleó. “Hostes vingueren”, diu el gest de l’àvia que quasi no bada boca, de la mateixa manera que la síndrome d’Estocolm manifestada per la criada ens expressa que hi ha coses, actituds, pòsits, que no canvien mai. L’esclavitud està abolida, sí. Però l’esclavisme que corre per algunes venes, en alguns caràcters, no.

Tenim un teatre molt bo, fem un teatre molt bo. Aquesta obra, tan d’aquí, tan sobre nosaltres, connecta els nostres dilemes nacionals amb els de tot el món: fer caure l’estàtua del Marquès de Comillas (o la de Cristòfor Colom) o bé considerar que sort en vam tenir, d’ells, per tantes altres coses. Identificar quina part de nosaltres encara en gaudeix, indirectament, d’aquells abusos de fa segles. I què podem fer-hi, si és que hi podem fer res. Aquesta és la part que més m’agrada de l’obra: hi ha coses que podem fer, i d’altres que ja no tindran remei. El passat no el podrem esborrar, i a més encara el portem a dins, als ossos. Catalunya va crear-se matant moros. I, si bé sabem com volem els 11-S del futur (lliures, antiesclavistes, igualitaris, democràtics i justos), els 11-S del passat i del present (com els fantasmes dels Nadals de Dickens) encara estan farcits de privilegis de raça, de classe i de geopolitica. A quina part d’ells, exactament, estem disposats a renunciar? Penseu-hi bé: encara que no ho sembli, podria comportar renunciar a vosaltres mateixos.