Per comprovar que l’Aeroport del Prat és una infraestructura propera al col·lapse no cal regalar-se un banquet d’estadístiques comparatives, sinó simplement haver passejat una mica per infraestructures similars del món. La nostra, ja ho sabeu, és una tribu especialista en fer polèmica de tot, i cada vegada que es planteja l’ampliació de la tercera pista del Prat es produeix una autèntica revolta en l’estrès opinador d’empresaris, administracions, ecologistes a temps parcial i gasetillers. Tots ells comparteixen un denominador comú: el catastrofisme dels qui pensen que, sense un aeroport molt més optimitzat, Barcelona acabarà convertida en una simple guingueta de tres al quarto en el marc de la intensíssima competició internacional dels hubs i, per altra banda, els qui escolten els mots “tercera pista” i ja somien estols de turistes defecant alegrement al portal de casa seva.
Com passa sempre, la vida és molt menys extrema i la veritat acostuma a amagar-se en quelcom tan poc glamurós com és el gris. En primer terme, cosa ben poc comentada, qui necessita urgentment una ampliació del Prat som els barcelonins, car aquesta és (i ha d’ésser!) una infraestructura que hem de fer nostra i ens ha de permetre desplaçar-nos còmodament pel món sense tanta densitat de viatgers i amb millors ofertes de vols directes a nivell internacional.
L’ampliació és, per tant i abans que res, un guany pels indígenes de la ciutat; així s’esdevingué amb les reformes del 1992 i del 2009 (no cal embotir-se d’estadístiques de mobilitat, insisteixo: només cal fer memòria i recordar com era d’incòmode fa lustres aparcar un automòbil davant del Mural d’en Miró i el ceramista Artigas), i així serà amb l’afegit d’una terminal satèl·lit que necessitem com aigua de maig.
Com ha passat amb la polèmica de l’Hermitage que comentàvem la setmana passada en aquesta Punyalada, la sola intenció de millorar l’aeroport ja ha provocat una reacció barcelonina més clàssica que les passejades per La Rambla: la turismofòbia. Si fa una setmana escoltàvem conciutadans sostenir la curiosa tesi segons la qual un visitant del MNAC resulta un turista desvetllat de primera classe, net i polit, mentre que un bípede que s’acosti a l’Hermitage és, per naturalesa, un perillós borratxo pixa-cantonades, l’ampliació de la tercera pista ha suscitat de nou una criminalització del guiri pròpia de les societats conservadores i quasi totalitàries, com si els curiosos que arriben a Barcelona fossin autèntics depredadors que en foragiten la ciutadania i, cosa objectivament falsa, els principals causants de l’encariment general de la vida a la ciutat.
Recordem-ho de nou; Barcelona és una ciutat molt visitada (segons el Top 100 City Destinations 2019 de l’Euromonitor Internacional, la vuitena d’Europa i la número trenta-tres a nivell planetari), en un percentatge quatre vegades inferior a la primera del món, Hong Kong, i triplicat per la turistada que visita Londres. Per molt que els visitants s’hagin multiplicat per quatre en deu anys, el problema que experimenta la nostra capital no és el de volum de visites, sinó de densitat de turisme per habitant i, sobretot, de sobre-localització dels turistes a les mateixes zones (especialment el barri Gòtic i el Quadrat d’Or). Som lluny d’exemples de massificació com Phuket i Pattaya (Tailàndia), Palma de Mallorca o París, que quasi ens dobla la densitat per quilòmetre quadrat. Per tant, si volem debatre seriosament els efectes del turisme el que primer caldria és no esverar-se.
L’ampliació de la tercera pista ha suscitat de nou una criminalització del guiri pròpia de les societats conservadores i quasi totalitàries
Servidor viu a un centenar de metres de la Casa Milà i fa mala vida, essencialment, al barri Gòtic. Per mi seria molt fàcil abanderar el discurs demagògic del “tourists: your luxury trip, my daily misery”, i val a dir que poques setmanes després del toc de queda ja enyoro les nits en què podia sortir a fumar al portal de casa i sentir les meves pròpies passes. Però soc conscient de viure al centre de la ciutat i de trescar pel seu nucli històric, i no hi ha capital europea on això es pugui fer en un silenci missal.
Tot i que la temporada turística ja ha deixat mostres artístiques a l’entrada de casa en forma de tifes apressades i alguna pixarada netament europea, el comportament general dels turistes a Barcelona és més que correcte. De fet, vaig viure cinc anys al meu estimat barri de Harlem, on manta vegada hi vaig veure algun il·lustre veí de l’Eixample, d’aquells puretes contra el turisme, fent-hi la pixaradeta de rigor.
S’ampliï la tercera pista o no, el turisme continuarà visitant Barcelona i, lluny d’histeritzar-se, l’Ajuntament faria bé exercitant les neurones i impulsar un pla que descentralitzés la densitat i fes conèixer als visitants nous espais de la ciutat com ara el centre d’Horta, la meravellosa Rambla del Poble Nou o els nous locals de restauració que envolten el mercat de Sant Antoni. Si els barcelonins volen preservar un centre històric on el comerç de KM O sobrevisqui i l’ambient sigui “més ciutadà” han de protestar menys i tenir la bondat de moure el cul per baixar a fer un gintònic al bar l’Ascensor, fer vida al mercat de Santa Caterina o comprar caramels de recepta centenària a La Colmena. El que resulta impracticable, i d’un cinisme catedralici, és voler una ciutat on els centres es conservin impol·luts com La Mona Lisa sense dirigir-s’hi i afluixar la mosca per fer-hi perviure el comerç.
L’Ajuntament faria bé exercitant les neurones i impulsar un pla que descentralitzés la densitat i fes conèixer als visitants nous espais de la ciutat
Com ha escrit bé el professor Francesc Robusté, és imperatiu que l’Aeroport del Prat estableixi una millor germanor amb Reus i Girona per deslocalitzar-hi els vols low cost i que Barcelona pugui tenir el primer sistema multi-portuari de l’estat. Malauradament, la connexió amb aquestes dues localitats encara no garanteix que els passatgers arribin a Barcelona en connexió de trens o aerobusos en una hora de termini. Mentre aquesta respiració assistida de la massificació del Prat no pugui ser realitat, i donada l’habitual parsimònia de l’estat en les infraestructures a Catalunya, ampliar l’aeroport pot donar un cert aire a l’equipament sense provocar la inundació de visitants que preludien els apocalíptics i, torno a insistir, un espai que interessa sobretot als barcelonins. De moment, també és un clàssic, les administracions catalanes només han excel·lit en diferir i barallar-se.
Per aquelles coses de la vida, quan els nostres responsables governamentals es posin d’acord, amb el conseqüent retard en la planificació de les obres, pot ser que Aena ja no disposi dels 1.7000 milions necessaris per a la infraestructura. Això també seria un clàssic de la tribu. Penseu malament, i de ben segur que l’encertareu. Però que els motivats i els apocalíptics no pateixin, que Barcelona sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors.
