Ana Montserrat: Seguir ficant-se en embolics meravellosos

A hores d’ara, porta ja viscudes unes quantes vides. “Tinc dos passaports, francès i espanyol, i he estat deu anys a Madrid, una mica al País Basc, una mica a Eivissa, encara que la majoria de la meva vida l’he passat a Barcelona, on vaig néixer. Abans de dedicar-me a explicar històries en programes de televisió, documentals i vídeos, que és el que faig ara, vaig ser guionista de ficció i humor, periodista de viatges i d’economia, hostessa, cambrera, dependenta a Cortefiel i moltes altres coses”. Ana Montserrat riu, mentre alterna a peu de barra una copa de garnatxa blanca i una ampolla de Vichy i, de fons, deixa que la programació de Ràdio 3 acompanyi la conversa.

“A vegades em diuen que soc divulgadora cultural i estic bastant centrada en Ciència —segueix—, però no en exclusiva. Durant vuit anys vaig dirigir el programa científic tres14 de La2, i després vaig obrir una productora petita, entre bona i boníssima, B23 Films, des de la qual dirigeixo i produeixo els meus projectes”. Entre les seves fites s’inclouen el guió del documental 72h: del 11M al 14M, la direcció dels documentals Aún nos mantenemos en pie i Efecto fama i haver participat en la creació del format d’Aquí la tierra, que va aconseguir un premi Ondas el 2017.

Una activitat frenètica —“al meu cap hi ha ara mateix uns deu projectes, com sempre”— a la qual hi suma classes, conferències i xerrades i, a més, llibres com el recent Soc la Dolors Aleu (Ajuntament de Barcelona), una impressionant autobiografia fictícia que, en forma de diari pòstum, recull la vida, circumstància, creences i ànimes de la barcelonina Dolors Aleu Riera (1875-1913), primera dona llicenciada en medicina d’Espanya i segona a aconseguir el títol de doctora, a més d’una fervent higienista i divulgadora científica durant els seus 25 anys de carrera.

L’obra, magníficament editada gràcies a les il·lustracions de Marta Barceló García, ens acosta a una figura injustament desconeguda de la nostra història. La cosa sembla que anirà a més: “Estic buscant finançament per estrenar un documental que adapta el llibre, que ja hem rodat i tenim gairebé acabat”, anuncia l’Ana, entre les diverses trinxeres creatives en les quals està batallant.

Ròssec de projectes

Procliu a ficar-se en embolics, fa uns anys la parroquiana va anar a Madrid a fer les pràctiques d’un màster de guió, “i allò ho va canviar tot, perquè hi anava per a tres setmanes i m’hi vaig quedar una dècada”. Allà, diu, va aprendre molt, va treballar a un munt de productores i cadenes “i vaig perdre una mica la timidesa”. I, per descomptat, va tornar amb més idees, amb amb més ganes i embranzida per continuar ficant-se en embolics meravellosos com rodar un curtmetratge, Un beso a tres, quan el format encara no estava de moda, i guanyar el Medina Film Festival. “Allò em va donar seguretat”.

Més endavant, amb Desesperado club social, el primer programa en el qual treballava com a guionista, va guanyar l’Ondas. “El curt i el programa em va animar a creure’m capaç i a veure la meva professió com a real, malgrat el salvatge model laboral del sector audiovisual”.

En aquest ròssec no van faltar moments difícils, com ara una feina horrible en un programa matinal, “l’única que esborraria del meu CV”, que va deixar per a anar al festival de cinema de Venècia “a veure pel·lícules; moltes, moltes pel·lícules. A vegades cal alimentar-se amb menjar, i altres cal fer-ho amb històries”.

Però on la cara li canvia de veritat és quan cita un altre punt d’inflexió en una de les seves moltes vides: “Tenir una filla, per descomptat. Això em va distanciar un momentet de la meva carrera, però també va canviar completament la meva perspectiva sobre la vida, el treball, les persones, els personatges, les històries…sobre tot, menys sobre les croquetes, que formen part de la meva recepta de la felicitat!”.

—Les croquetes? Felicitat? No entenc…

“Sí, és que crec que he trobat una recepta de la felicitat bastant assequible i, de fet, la vull compartir: nedar sovint, menjar croquetes ben concretes i invertir menys en bitcoins i més en aire condicionat”. I torna a riure, perquè qui sap riure és qui sap explicar les millors històries.

Santa Maria del Mar, i el mar

A l’hora de pensar en un racó màgic de la seva ciutat natal, l’Ana es decanta per Santa Maria del Mar. “Em meravella tot d’ella. No hi ha cap racó on em calmi millor i pensi més clar que allà dins”. I entre totes les llegendes i històries del temple, selecciona la de l’indultat com la seva preferida. “A l’entrada de l’absis hi ha una Mare de Déu amb el cap voltejat. Explica la llegenda que un jove barceloní va ser injustament condemnat a la pena capital per assassinat. La comitiva dels condemnats baixava pel carrer de Montcada cap a la mort. El jove plorava i cridava la seva innocència i, al seu pas per la basílica, la Verge es va girar cap a ell i el va mirar amb compassió. El poble va saltar d’alegria i el jove va ser indultat”.

Ana Montserrat defensa que “a vegades cal cal alimentar-se amb menjar i altres cal fer-ho amb històries”

Pot ser que a la parroquiana li agradés més la Barcelona d’anys enrere, “amb els seus panots preolímpics, i sense l’excés de turistes”, però hi ha coses de l’actual que no canviaria per la d’abans. “A la ciutat de llavors tampoc teníem platja i jo visc al costat de la mar. I, encara que l’estiu no és el seu millor moment, aquí està, tot l’any, blava i relaxant”, reflexiona prenent l’últim glop del seu vi, abans de sentenciar: “És clar que, abans, les tapes eren més barates i no hi havia hummus a totes i cadascuna de les cartes dels establiments de Barcelona”.

—Ja que treus el tema, aquí tenim tapes assequibles i boníssimes, per si vols acompanyar amb alguna cosa la teva propera copa de vi…

—Doncs espero gent, així que alguna ració per compartir. Què em recomanes?

—Tenim gambes fresquíssimes i una selecció de formatges digna d’aplaudiment.

Ana Montserrat esclata en una riallada que es contagia entre el paisanatge del Bar.

“Quina punteria! —replica—. Soc al·lèrgica a les gambes, perquè en vaig menjar massa, i odio el formatge”. I no deixa de riure, mentre dona un cop d’ull a la carta buscant alternatives més apetibles.