Ane Guerra: L’imparable flux de les històries

Recolzada a la barra, somriu mentre deixa caure la seva mirada blava sobre el vermell intens del Bitter Kas acabat de servir. “Imagino que el gran punt d’inflexió de la meva vida, anant a l’origen, va ser quan a la meva família van decidir que jo era la nena lectora, i em van atipar a llibres”. Ane Guerra xarrupa el primer glop, abans de concloure: “Això és el que ens ha portat fins aquí”.

Nascuda i crescuda al poble guipuscoà d’Urretxu —“la meva família porta en el mateix baserri des de 1682”—, va estudiar Periodisme a Pamplona. D’allà, la crisi la va portar a Londres fins que, el 2014, “les ganes de tenir una mica de qualitat de vida i un projecte editorial em van portar a Barcelona”. La seva vida és una suma infinita d’històries: les que llegeix, les que pensa, les que escriu i les que transmet a través de les classes que imparteix a centres universitaris com Elisava. O dels continguts que elabora a través de la seva agència, Letraherida. O dels programes del seu pòdcast, Women at work. Un flux imparable.

Ha treballat a la ràdio i televisió escrivint guions d’humor, ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació. Ha inventat, ha explicat, ha posat per escrit o locutat. I ho continua fent, perquè no sap parar quieta, ni falta que fa. Perquè les històries no deixen de rajar.

Tot just ha publicat un llibre, el seu debut, un western pulp en femení ple d’humor i mala bava, de personatges hilarants i situacions surrealistes, La maldición del Sandungo (Proyecto Estefanía); “i estic en el tortuós procés d’escriure’n un altre”. Mentrestant, ha tingut temps per traduir Días lentos, malas compañías (Colectivo Bruxista), la vertiginosa memòria sentimental i carnal del Hollywood dels anys 60, narrada en primera persona per l’artista i escriptora Eve Babitz.

— Escolta, i ja tens espai al cap per a tanta cosa?

— Doncs la veritat és que tinc una memòria nefasta—, respon, rient.

Les decisions que pren la vida

La parroquiana té la sensació que, més que prendre decisions per si mateixa, és la vida qui les ha anat prenent per ella, i s’ha limitat a adaptar-se davant d’aquestes. De fer cas als seus col·legues quan, sent adolescent gòtica al seu Urretxu natal, “no em vaig fer cap pírcing desastrós, cosa que celebro”. O de quan el seu amic Andoni Beristain, “fotògraf i amb qui editàvem la revista La Monda, que va ser el motiu de la meva mudança a Barcelona, em va animar a mudar-me prop d’ell”. La resposta, normalment, era: “Ara toca això? D’acord, endavant”.

— Però no et treguis mèrits, perquè moltes coses les has fet amb el teu criteri. Pots estar orgullosa!

Ane afirma, però fins a un cert punt. “El que he estat és una privilegiada, perquè els meus pares em van poder ajudar mentre havia de fer pràctiques gratuïtes… visca el Periodisme!”, riu. “La qüestió —prossegueix— és que estic orgullosa de ser filla d’ells. Però cap mèrit per part meva, aquí”.

Potser intentant eludir aquesta pressió de fer les coses arrossegada per la inèrcia de decisions alienes, amb la voluntat de preservar el seu espai propi i de donar oxigen al seu criteri, l’escriptora confessa que està “aprenent a dir que no a més mogudes, perquè d’entrada vull tornar a llegir amb i per gust”.

— I com t’està anant?

— Uf! Em costa moltíssim!

Viure instal·lada en un estiu de la infància

De nena, la parroquiana passava els seus estius prop de Salou. “Acostumats al verd i al gris i a la pluja incessant d’Euskal Herria, venir a Catalunya era com anar a un altre planeta, un en el qual feia bon temps constantment. Si no ho has viscut, costa entendre-ho”. Per això, quan es va mudar a Barcelona fa ara deu anys, per a ella “va ser una mica com venir a viure als meus estius de la infància. Amb la seva arquitectura, la seva llum, el seu clima, les seves palmeres… Aquesta sensació m’encanta!”.

— Aquí s’hi està molt bé.

“És la millor ciutat del món, o ho seria si fes menys calor, estigués una mica més buida de turistes i de gent que ve a viure-la com si fos un parc d’atraccions, fos més barata, les platges estiguessin més netes i la gent pogués accedir a un habitatge digne i assequible. En qualsevol cas, crec que a vegades se’ns oblida que vivim en un lloc preciós, no?”, sentència. Liquida l’últim glop del seu Bitter Kas.

— Preciós i on es menja molt bé, com per exemple en aquest Bar, si et ve de gust menjar alguna cosa que ja és hora. Tenim menú, tapes, entrepans, plats combinats…

Ane Guerra no conté la riallada. Ho té clar.

— Plat combinat, sens cap dubte. És una meravella poder picar de tot alhora!