Angelique Pfitzner: Escriure allò que no es pot cridar

“El meu regal més gran és que les meves lletres arribin a tothom que desitgi viatjar sense moure els peus de lloc. Rebre el feedback dels lectors que em fan créixer, enriquir-me i aprendre cada dia. Fer sentir, somiar, estimar i odiar; oferir al lector la vida dels personatges que he creat i que pugui gaudir-ne com jo ho he fet en escriure’ls. En aquest sentit, el meu major desig és que, més enllà de la lectura de les meves novel·les, aquestes quedin en el cor de qui les descobreix”. Convençuda que sempre hi ha moments per celebrar la vida i aquest n’és un, l’escriptora Angelique Pfitzner xarrupa una mica de la seva copa de cava mentre gaudeix d’un afable mig matí al Bar.

Nascuda a Munic de pare alemany i mare espanyola i encantada “d’absorbir la vida i no veure passar el temps sense poder gaudir-lo”, l’autora, de formació científica en el ram de la farmàcia, celebra amb un nou títol, Matilde, els poc més de deu anys transcorreguts des del seu aplaudit debut amb Compulsiva obsesión, al qual han seguit títols com ara ELDHA, caso cerrado, el recopilatori de relats Big bang 13 o Los niños del éxodo, a més de diversos relats, premis i iniciatives com ara programes a ràdios i televisions locals abordant temes literaris.

“Amb Matilde he sortit de la meva zona de confort, que és la novel·la negra, publicant un llibre de gènere històric”, explica l’autora sobre una obra que cobreix aproximadament l’últim segle d’història a Espanya, i que presenta aquests dies. “Narra la vida d’una dona de 98 anys que viu a una residència amb 24 persones grans més i, com ella diu: La vellesa no és pas una malaltia, sinó un estat al qual passarem tots si sumem anys. És la història de gairebé cent anys d’aquest país en la pell d’una generació de saviesa i silenci que no podem oblidar”. En paral·lel, l’autora no desatén la seva labor d’impulsora i comissària del veterà certamen de novel·la negra, Lloret Negre que celebra una nova edició el 24 i 25 d’aquest mes.

“Em sento una observadora del món, de les seves injustícies, desigualtats”, explica a propòsit de la seva necessitat d’escriure, entesa i viscuda com “la necessitat de bolcar entre pàgines i capítols tot allò que em sacseja i que no puc cridar”. I assegura: “Cada novel·la que he escrit és un fidel retrat de la realitat. Cadascuna és diferent i reflecteix alguna cosa de nosaltres, els humans”.

El que mai et podran treure

Orgullosa “de seguir aprenent amb la literatura, de plantejar-me reptes a mi mateixa i sortir de la meva zona de seguretat”, la parroquiana estima la idea de “crear vida, personatges que habiten en un món paral·lel i són tan reals com nosaltres”, mitjançant una escriptura amb què se sent feliç i amb què “a poc a poc em vaig fent un nom”.

— Espero i desitjo aprendre tota la vida d’aquest ofici tan humil i alhora extraordinari que és la literatura, —remata.

I, en aquesta reflexió, s’inclou la que, per a l’escriptora, és “l’obligació, per part de cadascú de nosaltres, de vetllar perquè es protegeixi i es cuidi la cultura, l’educació i els valors. Els tres pilars principals per a la societat, present i futura. És la nostra obligació protegir aquesta força que serà la nostra herència”, reflexiona sobre el paper dels adults com a transmissors de patrimonis intangibles per consolidar un demà millor. “Als joves sempre els ofereixo la mateixa reflexió: En la vida et podran treure la casa, el treball, el cotxe, la parella, però els valors i els estudis, la cultura apresa i l’educació ningú te’ls pot prendre. Són nostres. De cadascun de nosaltres”.

Barcelona i la seva essència, els barcelonins

“Des que vaig venir d’Alemanya, ja fa força anys, aquesta ciutat és la meva segona llar. Gaudeixo dels seus carrers, de la seva gent, dels amics que tinc i per descomptat de la seva vida, de la seva energia, de la seva hospitalitat. Barcelona és una part molt important de mi i de la meva família”, explica l’escriptora, a qui encanta perdre’s “en els seus mercats municipals de barri, escoltar els nens, les converses de les persones grans de les quals tant hem d’aprendre”. Alguns dels seus descobriments urbans es reflecteixen, com no podia ser d’una altra manera, en la seva obra, “com les ruïnes que trobem a la carretera de Collserola, que pertanyen a l’antic casino de Barcelona, el més gran que va haver-hi a Europa, i que surt a Matilde”.

No li falten paraules d’amor envers la Barceloneta, de la que es delecta en recordar les botigues al costat de la mar, el passeig d’antany, “l’olor de sal i Mediterrani” o passar per la llibreria Fahrenheit 451, al carrer de La Sal, local que en altre temps acollia el Negra i Criminal de l’enyorat Paco Camarasa, “on, sota terra, i a través d’un vidre, es poden contemplar ruïnes romanes”.

Dolguda en veure “una Barcelona bruta, amb molt poc manteniment”, la parroquiana lamenta que uns impostos que cada cop són més alts “estiguin obligant molta gent a marxar a la perifèria. Això provoca una gran quantitat de negocis estrangers que vesteixen els carrers d’una personalitat equivocada. Tothom té dret a trobar la seva llar i poder tenir oportunitats, òbviament, però, per descomptat, justes i equitatives per a tothom. I cal no oblidar als barcelonins, que són l’essència de la nostra ciutat”, sentència apurant la seva copa de cava.

— Doncs l’essència d’aquest Bar, a més de les bones converses, és el seu inigualable repertori culinari. Tenim tapes, racions, entrepans, dolç, salat… el que et calgui per a un gran esmorzar.

Angelique Pfitzner assumeix un semblant reflexiu: “No tinc preferència. Normalment el que trio depèn de les presses, de la gana, de la calor o del fred, i també del meu estat d’ànim”.

Després d’uns segons, el seu rostre adquireix un somriure còmplice, abans d’etzibar:

— Deixo al meu cervell decidir què li ve de gust prendre. Sóc un esperit lliure!… —i riu.