Sovint passa que el món gira d’una forma que no acabes d’entendre i, quan cau el teló d’un espectacle, et veus fotent el camp silent i capcot d’una platea on tot déu s’està regalant ovacions. Així la nit de dijous passat, mentre guillava de la inauguració de la temporada del TNC després de veure Ànima, la gran aposta d’enguany del nostre primer equipament públic teatral; a banda de tornar a sentir un musical en català al Nacional després de molts anys d’absència, la qual cosa és de celebrar, hom arribava al teatre amb cert orgull, atès que el nostre país —i més en concret, la seva capital— viu encara l’anomalia de comptar amb excel·lents productors i artistes de musical nascuts a la tribu, però que només poden sufragar un espectacle com aquest en espanyol. Calia que un teatre públic esmenés l’anormalitat i felicito el TNC per assumir la pèrdua de pasta que comporta el gest.
Però, ja que hi érem i que l’ocasió ho mereixia, el TNC podria haver ordit un espectacle allunyat del mainstream, d’un cert risc artístic i, sobretot, que connectés la riquesa del gènere amb l’imaginari del país per oferir un a gran peça local amb pretensions universalistes (l’exemple de Mar i Cel, que ben aviat clourà la seva vida escènica, resulta aquí especialment escaient). Però goso afirmar que l’espectacle de Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Marc Gómez no compleix cap d’aquests requisits. I el més fotut és que Ànima compta amb un grup d’actors-cantants i de músics de primera línia, com ara la nostra Paula Malia (una actriu que podria defensar qualsevol partitura en un escenari de Broadway). Però la bona intenció no és suficient per salvar un show massa antic, d’una carrincloneria argumentativa i musical evident, i que de nacional en té ben poc.
El que més incomoda d’Ànima, i diria que el fet és un símptoma del present, és palesar com un equip tan jove ha pogut acabar parint un espectacle essencialment vetust. El fet (objectiu, creieu-me) comença per una partitura, d’Adrià Barbosa i d’Abel Garriga, escrita tan correctament com escau als seus noms, però d’una estètica de musical semi-jazzero i disneyro absolutament desfasada. Ara que els ianquis ja fa temps que han començat a importar els girs de la música urbana als seus escenaris (el cas més notori és el de Lin-Manuel Miranda i la seva escola), sobta que Ànima es guiï per una estètica més aviat norantera, del segle passat. Però, fins i tot en aquests termes, la sonoritat no acaba de fluir, perquè qualsevol musical ha de tenir hits que acabin en la memòria del timpà de l’espectador i aquí, ja té conya, el que més recorda l’oient són instants còmics on els actors parlen!
La dramatúrgia d’Ànima tampoc no hi ajuda gaire. Diguem-ho sense embuts: a casa sempre estem i estarem a favor d’importar narratives i pensades dels ianquis… però de debò no podem adaptar cap història de superació personal femellista que es basi en el nostre patrimoni teatral o novel·lístic? És necessari marxar fora per buscar una narrativa semblant, quan a casa en tenim una sota cada pedra del bosc? Servidor no és un apologeta de la botifarra amb seques i, faltaria més, un dramaturg català pot (i ha) d’endinsar-se en la història d’un activista sirià o d’un ésser mitològic nipó si aquest és el vehicle que més s’escau a allò que vol pensar i comunicar a l’espectador. Però anar a pescar una història prototípica de superació als EUA (basada, per cert, en una idea filosòficament nefasta com “si vols, pots”, que la vida no es cansa de contradir) quan a casa te’n sobren em sembla ben provincià.
Escric tot això arran del musical Ànima justament perquè respecto moltíssim els seus creadors i artistes, i em dol corporalment, car conec molt bé l’esforç titànic que implica aixecar un espectacle d’aquestes dimensions. No ho faig perquè militi en la figura del rondinaire ni m’agradi dur la contrària per sistema o sortir dels espectacles arrufant el nas, sinó perquè penso que l’ocasió d’una season premiere al TNC mereixia un cop de puny reivindicatiu sobre la taula. Això, insisteixo fins la nàusea, no és responsable dels creadors d’una obra que, de ben segur, comptarà amb entrades exhaurides i l’aclamació unànime de la critica teatral-musical (aquest també és un dels símptomes del present, que tot ho fem bé i que ningú fa mai cap esmena). La responsabilitat és d’un teatre que hauria d’haver acompanyat aquests actius per produir un espectacle únic que es guanyés ser molt durador.
Espero errar-me, ho dic molt sincerament, però aquest no serà el cas d’Ànima. Perquè amb voler molt les coses, dissortadament, no n’hi ha prou. I dispensin les molèsties.
