“Dec ser mig gata. Quan tenia 18 anys vaig tenir un accident amb un Jumbo 747 a Teheran. Als 23, embarassada de 4 mesos, em vaig estavellar amb una avioneta al Puig Padrós. Van ser sis hores de rescat amb neu fins als engonals. La nena va néixer perfecta. Als 65 vaig estar dos mesos en coma per covid, desnonada, em vaig recuperar. En total, vaig passar tres mesos a l’hospital i dos en cadira de rodes per a aprendre a caminar de nou. I aquí segueixo”, explica la periodista, publicista i escriptora, Anna R. Alós.
Es pren una copa de vi negre vespertina, colzada a la barra del Bar, amb un somriure que oscil·la entre molt afectuós i molt despert. “Si estàs oberta a què et passin coses, les coses passen. I jo sempre hi he estat oberta”, sentència.
Filla del Poble Nou —“abans s’escrivia separat i un regidor il·luminat ho va ajuntar en els 2000”—, va cursar els seus estudis de Ciències de la Informació a Bellaterra. “M’agradava més la publicitat que el periodisme, però la vida em va portar cap a les dues coses. El primer any me’l vaig passar a la gespa convertint-me en comunista. Em va durar poc, perquè jo repartia, però anava sempre davant de tot, no era just. No rebia mai”.
Inicia el seu periple laboral durant les últimes raneres del franquisme, “quan fumar-se un porro era quelcom semblant a ser lliure. Que ingenus!”, i rememora aquella Barcelona “creativa, il·lusionada, transgressora, elegant en els seus comportaments, sofisticada sense ser cursi”. Una ciutat amb llocs de reunió habitual com el “Cafè de l’Òpera, el Pastís o l’Araña“, i on passaven moltes coses.
Presa de la seva gran “capacitat de dispersió”, acaba de publicar la seva primera novel·la de ficció, Llámame Teresa (Roca), basada en la història real d’una prostituta que va embadalir a les burgesies bonaerenca i barcelonina de principis del segle passat. “Una de les majors aventures de la meva vida ha estat submergir-me en la narrativa. Ja m’ho havia dit en Luis Racionero, gran amic, que això era el més difícil”.
Ara mateix anticipa que ja està treballant en la seva segona novel·la, “i pensant en una acció literària que indueixi a la lectura. I, també, planificant un viatge”.
La fal·làcia de conciliar
Com a periodista, la parroquiana arrenca el seu periple a la revista Hogares Modernos, la mateixa on havia començat Vázquez Montalbán. A partir d’aquí, ha prestat el seu talent a mitjans tan dispars com ara Cosmopolitan, Mía, diverses capçaleres del grup Vocento o el Magazine de La Vanguardia.
“L’any 1998 em fitxen a El Mundo de Catalunya per a una nova secció: Crònica Social. Durant més de 22 anys em paguen per anar a esdeveniments, inauguracions, desfilades de moda. M’agrada aquesta feina, m’aporta agenda, molt bones estones, amics i evidentment enemics. Però, sobretot, aprenc molt de la condició humana, fins i tot de la meva, ja que hi som i de rebot”, riu.
En aquella etapa no van deixar de passar-li coses. “Com a cronista social he viscut moments sublims. Com el dia en què se’m va enganxar el taló en un embornal i, en perdre l’equilibri, vaig quedar abraçada al Flavio Briatore. Pobre home, em mirava com si fos una fan pertorbada. El seu equip de seguretat intentava separar-me i no podia perquè jo no podia deixar-lo anar. La sabata va acabar cedint. O el dia en què la Naomi Campbell em va agafar del braç i em va tancar amb ella al seu camerino, perquè no volia desfilar i pretenia que jo ho arreglés. O quan en Carod Rovira va sortir fugint en veure’m, per una crònica que havia escrit després de la seva famosa trobada amb ETA”.
L’Anna assegura no tenir gens de por a la feina. “Perquè estudiar, treballar, casar-te als 21, treballar, ser mare, treballar, divorciar-te, treballar, continuar sent mare, treballar, nova parella, treballar, nova ruptura, treballar… Te n’adones? La conciliació entre la vida laboral i familiar és una fal·làcia. Sempre he estat freelance, i en aquest sector o t’aclimates o t’aclimors, perquè t’apunyalen”.
El seu gran orgull és “haver estat capaç de tirar endavant als meus fills, sense drames”, i té clar que el més important de la seva vida és la seva família —“on tots som independents”— i la seva feina.
Ciutat estimada (fins fa set anys i mig)
A l’Anna R. Alós li encanta el carrer Princesa, “encara que tingui nom de reialesa a la qual estic poc adherida”. Li agrada la seva història, oberta “per a unir el parc de la Ciutadella amb el barri més popular del moment, el Raval”; la seva elegància, “ja que va ser un carrer aristocràtic, i molts dels seus pisos són autèntics palaus”; el seu paisanatge, “en un d’aquests habitatges va néixer el pintor i dramaturg Santiago Rusiñol” i té un record especial pel Rey de la Magia, “una botiga on, quan tenia 10 anys, podia passar-me hores amb el meu avi, comprant rates de peluix, jocs de màgia, caretes de bruixa o bombes fètides, que després tirava al col·legi de monges. I el meu avi m’hi animava, ja que era anticlerical”.
— És a dir que la teva relació amb la ciutat, bé, no?
“Adorava Barcelona fins fa set anys i mig, perquè els primers sis mesos del consistori Colau vaig trencar una llança en favor seu. Em vaig fotre una bona castanya, perquè mai m’havia topat amb gent més classista, més donada a l’insult i més impositiva. Una llàstima! Semblava que podien aportar sensatesa al sistema, però només han aportat classisme. I molt ressentiment acumulat, i això és letal”, replica la periodista i escriptora, que confessa viure la major part del temps a la muntanya, “perquè Barcelona em resulta antipàtica i incòmoda”. Per exemple, pel tema de les rates: “no sols estan per terra, si mires cap amunt, cap a les copes dels arbres, en veuràs un festival”.
— Aquí no hi ha rates i la cuina la tenim neta com una patena. El que sí que hi ha és una bona oferta gastronòmica, per si vols acompanyar la teva propera copa de vi amb alguna cosa de menjar.
A l’Anna R. Alós se li escapa una riallada i repassa breument l’oferta culinària abans de determinar:
— Que sigui menú, i amb postres. Encara que et vull dir una cosa: en la propera vida demanaré pesar 52 quilos i mesurar 1,65. I menjar sense engreixar-me!
