Anna Gener (Barcelona, 1974) és la CEO de la consultora immobiliària Savills a Barcelona, però compagina la seva activitat empresarial amb múltiples responsabilitats en entitats, institucions i associacions. Forma part del Comitè Editorial d’El Periódico, de la Junta Directiva de MC Mutual, de la Junta Directiva de Pimec, és vocal consultora de la Cambra de Comerç de Barcelona, membre del Consell Assessor Internacional de la UPF Barcelona School of Management, membre de la Junta de l’associació ACG Barcelona i membre del Board a Espanya del Royal Institution of Chartered Surveyors (RICS).
També és patrona de la Fundació Museu Picasso de Barcelona, patrona de la Fundació Cares i membre del Consell de Mecenatge de la Fundació Catalunya Cultura.
— Com està Barcelona?
— A Barcelona estan passant coses molt interessants. I els barcelonins, que estimem la nostra ciutat, hem de valorar-les i fer-ne difusió. Ho hem de fer perquè l’economia és un estat d’esperit i, si tots comencem a dir “que malament que està tot”, s’acabarà complint la profecia. Sense amagar que hi ha elements negatius, —perquè també s’han de dir les coses que es poden millorar—, jo sempre procuro ser altaveu de tot allò que suma. I pel que fa la nostra activitat professional, que al final és un reflex de la confiança en el teixit econòmic i empresarial, les coses estan anant molt bé en els segments d’oficines i de logística.
— Posi’m dades.
— Al volum d’inversió en oficines del 2021, que és l’any que tenim tancat, Barcelona ha estat capaç de captar el 70% de la inversió de tot l’Estat espanyol. I això és una situació extraordinàriament meritòria, si tenim en compte que la dimensió del parc d’oficines a Barcelona és la meitat del que hi ha a Madrid, arribant a un volum d’uns 1.700 milions d’euros, explicat en gran part per l’atractiu del 22@.
— Bones notícies, sí.
— I amb un punt afegit: és una inversió que es queda arrelada al territori, no te la pots endur, no la pots deslocalitzar. Està basada en la confiança en el teixit empresarial, ja que un edifici d’oficines l’ocuparan empreses implantades en el territori, que pagaran unes rendes a canvi d’ocupar l’immoble. Això és economia real i va absolutament vinculada al PIB. Barcelona es recupera de la pandèmia a bon ritme.
“Barcelona es recupera de la pandèmia a bon ritme”
— No sembla, però, que aquesta sigui la sensació de la gent del carrer.
— A Barcelona passa una cosa molt curiosa: hauríem de distingir entre el “com estem?”, —i aquí hem de mirar les dades— i el “com ens sentim?”. I, certament, estic d’acord en què estem travessant una situació, en termes generals, de baixa autoestima. És veritat: hi ha coses que podem millorar i oportunitats que haguéssim pogut aprofitar millor. Però crec que és injusta aquesta sensació tan depressiva. I, després, hi ha una tercera variable: “Com ens veuen?”. I aquí crec que hi ha una disparitat força gran entre com ens veuen al món internacional, que ens continuen veient com una ciutat atractiva; i com ens veuen a la resta d’Espanya que, en aquests moments, tenen la sensació de que hem anat a menys.
— Comparar-nos amb Madrid és un error?
— Ho és perquè som dues ciutats molt diferents. En certa manera és inevitable perquè Barcelona i Madrid són les dues ciutats més rellevants de l’Estat. En el mercat d’inversió ho fem constantment, ja que les principals oportunitats de captació passen per aquestes dues ciutats. Hauríem d’estar comparant-nos més amb Berlín o Amsterdam, que és una lliga de ciutats extraordinàriament competitiva, atractiva i amb una personalitat molt definida.
— Abans ho fèiem més, potser.
— Efectivament. La nostra competència està molt més enllà de Madrid. Dit això, crec que Madrid i Barcelona haurien d’establir estratègies molt més intel·ligents que les que estem tenint ara. I en comptes de mirar el model francès, hauríem de mirar el model alemany.
— I quin és aquest?
— Alemanya ha estat capaç de configurar un país en el que té 5-6 ciutats extraordinàriament atractives que s’han especialitzat en indústries econòmiques molt concretes i que no competeixen entre elles. La indústria farmacèutica està localitzada a Frankfurt, l’automobilística a Munich, la creativa a Berlín, etc. I estan traslladant una imatge clara al món sobre quina mena de talent, empreses i inversions volen atraure. Aquí, entre Barcelona i Madrid, no acabem de fer les coses suficientment bé perquè ens vagi millor a totes dues ciutats. Aquesta situació, tot i que moltes vegades ho hem venut així, no és un joc de suma zero.
“Entre Barcelona i Madrid, no acabem de fer les coses suficientment bé perquè ens vagi millor a totes dues ciutats”
— Fa unes setmanes Richard Florida publicava a Bloomberg un article on explicava que abans als EUA si General Motors guanyava, els Estats Units guanyaven. I això passava a gairebé tots els grans països. Ara, però, ja no és així, ja que l’estratègia passa per una competició entre grans metròpolis.
— Clarament és així. El talent s’estableix a les ciutats i les ciutats, més enllà dels estats, estan competint entre sí per tal d’atraure’l. Està comprovat que quan el talent s’estableix en un territori sorgeixen empreses, sorgeix innovació i, finalment, sorgeixen oportunitats per a tota la societat. I el talent té una qualitat meravellosa: és mòbil. Per tant, és lògic que participem d’aquesta competència a nivell mundial. Hi ha ciutats que ho tenen claríssim i estableixen estratègies de retenció i atracció de talent i d’altres que no ho tenen clar.
— Nosaltres on estem?
— Nosaltres estem en una situació privilegiada perquè som una ciutat extraordinàriament atractiva pel talent internacional. Les últimes dades del cens de Barcelona deien que un 26% dels censats a la ciutat són nascuts fora d’Espanya i aquest col·lectiu té un nivell d’estudis acadèmics superior als locals. Això és extraordinàriament positiu per a Barcelona, ja que genera una sèrie d’oportunitats per a tot el territori.
“El talent s’estableix a les ciutats i les ciutats, més enllà dels estats, estan competint entre sí per tal d’atraure’l”
— Deies que hi ha unes ciutats que saben on van i altres que no. Barcelona on se situa?
— Barcelona sap bastant bé cap on va, però podria fer les coses millor. Concreto: a nivell burocràtic encara és massa complicat contractar un perfil internacional per a les empreses. Tot això hauria de ser molt més senzill. Una altra: fiscalment no som eficients comparat amb el que ofereixen altres ciutats amb què estem competint. I una altra més conceptual: hem de definir quina mena d’indústries volem atraure. Les empreses volen saber quina mena de talent es trobaran aquí. Perquè el talent vol estar envoltat de talent. En aquestes tres potes és on hauríem d’actuar: millorar tots els aspectes burocràtics, millorar la fiscalitat i definir en quines indústries volem excel·lir.
“Fiscalment no som eficients comparat amb el que ofereixen altres ciutats amb les que estem competint”
— En què hauria de destacar Barcelona?
— Barcelona té un gran potencial en diversos sectors. Un és el món mèdic, científic, biomèdic, etc. En aquest camp som forts i encara ho hauríem de ser molt més. Un altre: les indústries creatives vinculades a la tecnologia. Aquí també tenim la capacitat de formar un ecosistema molt potent. Un altre aspecte que per mi és fonamental: el món de l’arquitectura. Pel simple fet de que un arquitecte hagi desenvolupat la seva formació a Barcelona, una ciutat extraordinàriament rica arquitectònicament, hauria de ser un plus competitiu de primer ordre. I, una quarta: la cultura ha de ser un gran dinamitzador de la nostra ciutat; una cultura que estigui connectada amb el món econòmic, que es converteixi en indústria i que es reivindiqui com a motor econòmic.
“La cultura ha de ser un gran dinamitzador de la nostra ciutat, una cultura que estigui connectada amb el món econòmic”
— Quina és la cultura que es lliga a l’empresa? Recentment hem tingut algunes polèmiques amb inversions privades al voltant de la cultura.
— No s’hauria de dir que ‘no’ a cap projecte cultural. I menys si té la pretensió de generar llocs de treball i de crear riquesa. Tant de bo hi haguessin més diners disposats a invertir en cultura. A Barcelona veníem d’unes dècades on es deia que sí a gairebé tot. Acollia qualsevol iniciativa que es volia establir a la ciutat. I ens va anar força bé. Barcelona, ara, ja té un lloc al món i, per responsabilitat, hem de ser més selectius. Dit això: ni a una ciutat, ni a una empresa, ni a una associació acostumen a presentar-se oportunitats que siguin perfectes i sense externalitats negatives. Mai. Això és impossible. Això passa en el món ideal. El món real sempre requereix fer una anàlisi cost-benefici de cada oportunitat i decidir en conseqüència. El que no ens pot passar és rebutjar oportunitats per apriorismes sense fer-ne l’anàlisi adequada.
— Per assumir les externalitats negatives és fonamental, a banda del projecte, que hi hagi un lideratge potent?
— Tinc molt respecte per la gent que està en la vida política. Ara mateix no és un àmbit gens fàcil. Aquesta és la veritat. Es troben front una situació d’un món extraordinàriament complex. L’avenç tecnològic fa que el món públic sempre vagi per darrere. El repte que té el món polític, ara mateix, és immens. Perquè no para de rebre noves iniciatives disruptives que ha d’analitzar ràpid i que, a més, no tenen un marc normatiu on acomodar-les. I això cada vegada passarà més.
— I ho han de respondre ràpidament per no perdre les oportunitats.
— Molt ràpid, efectivament. Perquè a més, com comentàvem abans, les ciutats estan competint entre sí i la innovació busca on ser implantada. I aquí hi ha un risc: les ciutats que siguin molt rígides perdran oportunitats enfront les que siguin ràpides, flexibles i estiguin més obertes a la innovació.
— També hi ha molta gent que, potser degut a la nostàlgia olímpica, troben a faltar un projecte col·lectiu de ciutat.
— Els microprojectes són importants perquè teixeixen els barris i tenen un impacte molt directe en la vida de la gent. Jo posaria damunt de la taula dos grans projectes: un que és més pràctic i un altre que potser és més difícil de dur a terme.
— Vinga. El primer?
— Barcelona, abans dels Jocs Olímpics, va viure una situació de transformació que se’n parla poc. Tots parlem del front marítim, de les rondes i del barri Olímpic. Projectes que van ser fantàstics. Però hi ha una altra gran transformació que va començar amb una campanya que es deia Barcelona posa’t guapa i que animava, en col·laboració público-privada, a adequar façanes d’edificis, posar ascensors i dignificar zones comunes, entre altres propostes. Va ser una transformació tan extraordinària que es van arribar a transformar un terç de tot el parc de finques de Barcelona. Això va tenir un impacte directe en la vida de la gent, però també en la percepció de Barcelona al món, ja que no només era una ciutat que, de sobte, tenia platges amb l’aigua neta, sinó que també tenia una arquitectura extraordinària. Barcelona és un autèntic museu a l’aire lliure. I això va ser una gran transformació. Ara ens toca passar del Barcelona posa’t guapa al Barcelona sigues respectuosa amb el medi ambient o Posa’t sostenible o Posa’t eficient energèticament.
“Ara toca passar del Barcelona posa’t guapa al Barcelona posa’t sostenible”
— Concretem.
— Ara el que hem de fer és una campanya perquè les finques de Barcelona, sobretot les residencials, es transformin als nous temps i a les noves necessitats. Fer, per exemple, que els edificis siguin més eficients energèticament mitjançant plaques solars o mitjançant tancaments que les aïllin del fred i de la calor. Hauríem d’establir la mateixa dinàmica de col·laboració público-privada que es va fer. Barcelona ja ho va aconseguir una vegada i ara hem de tornar a fer aquest pla. En aquest sentit, els fons Next Generation poden ser una gran oportunitat.
— I la segona, la més complicada?
— Un gran pla per estructurar-nos a nivell metropolità. Des de la mobilitat fins al serveis. Estructurar aquesta gran Barcelona dels 5 milions d’habitants, que va de Mataró a Vilanova i que agafa tot el Vallès. I no estic parlant d’un efecte centrípet de Barcelona sinó al revés: que les oportunitats que és capaç de captar Barcelona es puguin distribuir millor en un territori molt més ampli.
— I per què aquest radi?
— Doncs perquè, gràcies als mòbils, sabem que la població que viu en aquest àmbit es desplaça en un percentatge molt elevat pràcticament a diari a Barcelona. I els urbanistes, quan es produeix aquesta mena de continu urbà, parlen de nuclis urbans comunitaris. El problema de l’accés a l’habitatge o de la mobilitat no el podrem resoldre si no mirem aquest territori més ampli. Un funcionament adequat de Rodalies és imprescindible.
“El problema de l’habitatge o de la mobilitat no el podrem resoldre si no mirem aquest territori més ampli”
— Veig que no idealitza els Jocs Olímpics del 92.
— És que crec que el record meravellós dels Jocs Olímpics ens juga en contra. La il·lusió que vam viure en aquell moment és molt difícil que es torni a repetir. L’alineació dels astres que es va produir va ser gairebé un miracle. Això és com qui ha tingut un enamorament de pel·lícula i després, com és habitual, ha tingut relacions més normals. La felicitat potser ha de ser més estable, més normal, i que et doni una vida més sostinguda. Ara ens hauríem de centrar més en una ciutat que doni oportunitats i tingui qualitat de vida. Segurament és menys excitant. Ho sé. Però això ens condueix a tenir una societat molt més cohesionada socialment i amb moltes més possibilitats de progrés. I, al final, una ciutat exitosa és això.
