Els dits de Nelson Freire es conjuguen amb els de Martha Argerich per donar vida a la Rapsòdia hongaresa número 12 de Franz Liszt, en el moment en què la filòsofa, escriptora i investigadora de teoria de l’Educació Anna Pagès es recolza a la barra del Bar per demanar una copa de Porto.
L’autora de volums com Al filo del pasado: filosofía hermenéutica y transmisión cultural, Sobre el olvido o Cenar con Diotima: filosofía y feminidad, somriu davant la proximitat d’un Sant Jordi en el qual s’estrena com a novel·lista amb Aquella nena de les paraules (Univers). L’obra aborda el coratge i la veritat de les paraules encarnades en una nena que desafia els silencis d’un món de postguerra ple de dolors latents, memòries fragmentades, mirades esquives i mutismes amb trossos de metralla, d’aquells que mai no cicatritzen.
“Donar classes m’apassiona, però escriure literatura ha estat com travessar un mirall per a veure què hi ha a l’altre costat. I hi ha molta veritat!”, explica mentre degusta la seva copa de vi fortificat. I, potser, aquesta incursió en la narrativa és una altra manera que té l’Anna de transcendir els silencis per explicar-nos el nostre món i a nosaltres mateixos, per sincerar-nos i matisar-nos mirant més enllà de l’absència de paraules. Comunicant-nos, vivim vides i assumim les alteritats. Descobrim tots aquells altres mons que també estan en aquest.
“Viatjar ha estat per a mi un punt d’inflexió essencial, tant a nivell geogràfic com també entre llengües. M’agrada parlar l’idioma de l’altre i conèixer altres maneres d’interpretar el món. En la meva vida quotidiana llegeixo en francès, anglès, italià, castellà i català”. Potser, educar, educar-se, sigui abans de res, això. “En general, m’agrada preguntar”, diu. I en les respostes està la sal d’una vida amb mil i una llengües per ser parlada i escoltada.
Quan potser s’és bo ensenyant
“Treballo amb gent jove que s’està formant en educació i en ciències físiques i de l’esport a la Universitat Ramon Llull. Dirigeixo algunes tesis doctorals i també llegeixo tesis que han dirigit altres, així formulo preguntes des de la comissió d’avaluació” argumenta aquesta barcelonina, autora de diversos articles acadèmics sobre Filosofia de l’Educació per a capçaleres com el Journal of Philosophy of Education of Great Britain o Le Télémaque, als quals suma una faceta d’ocasional conferenciant i col·laboradora de premsa generalista. La qüestió és no callar, no permetre que el silenci s’imposi i, amb aquest, la falta de raons, la falta de veritats, la falta de paraules.
La primera novel·la de Pagès aborda el coratge i la veritat de les paraules encarnades en una nena que desafia els silencis d’un món de postguerra
“El 2021 em van concedir el Premi Vicens Vives a la qualitat docent universitària. Aquest guardó és un reconeixement públic a la meva activitat com a professora. Quan me’l van concedir, vaig pensar que, potser, soc una mica bona ensenyant”, somriu.
— Doncs no se’t dona pas malament, no. I ara, en què estàs capficada?
Com no podia ser d’una altra manera, tractant-se de qui és, la pregunta té diferents respostes. “He començat un fellowship amb Emma Williams, una companya de la Warwick University, al Regne Unit. Ella és molt més jove que jo i està embarassada, parla baixet i suau i és extremadament amable. Estem desenvolupant un projecte compartit titulat Com trobar un llenguatge propi?, una recerca a mig camí entre salut mental, art i educació”, replica.
La parroquiana afegeix que amb el seu grup d’estudiants en educació estan dissenyant “un projecte amb l’Espai Polivalent de Càritas Diocesana, a Roquetes, per brindar reforç educatiu en l’àmbit de les matemàtiques a nens i nenes en situació de vulnerabilitat”. I no hi ha dos sense tres. “Amb el meu grup d’estudiants en Ciències Físiques i de l’Esport estem editant un podcast en el que tractem qüestions com la desigualtat, el gènere, la bio-política en l’esport actual. En realitat, la qüestió de l’esport com a símptoma de malestar cultural”.
El punt de sortida i de retorn
Nascuda i criada a Barcelona, la parroquiana no ha deixat mai de considerar-la la seva ciutat. “Barcelona sempre és bona”, recita riallera, encara que, com tan sovint passa amb els d’aquí, hi ha ambivalència en el seu amor cap a l’urbs. “Ha estat un lloc des del qual viatjar a altres indrets. A vegades no he volgut anar-me’n. Altres cops no he volgut tornar”. Sobretot quan veu “a tanta gent vivint a les cantonades i dormint als bancs. M’entristeix la desigualtat i la pobresa que es respira a tants carrers”.
Com a element que l’enamora, destaca el convent dels frares Caputxins de Sarrià. “És el lloc en el qual, al març 1966, va tenir lloc la famosa Caputxinada, el tancament del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona”, reprimida pel llavors governador civil (i futur ministre) Ibáñez Freire. Alhora, “a l’entrada d’aquesta mateixa església hi ha una pedra blanca quadrada que diuen que representa la cavalcada de Santa Eulàlia, és a dir, que indica el punt des del qual la santa, que se suposa que va viure a Sarrià al segle III, pujava al seu cavall”. “Imaginar el costat material i el costat sagrat d’un mateix lloc em sembla una forma d’entendre millor algunes coses d’aquesta ciutat”, reflexiona liquidant el seu Porto.
— Parlant de llocs on es conjuga el que és humà i el que és diví, en aquest Bar tenim una oferta gastronòmica amb la qual acaricies el cel… Per si et ve de gust un menú, un entrepà o unes racions…
Ann Pagès esclata llavors en una riallada.
“Ració, sens dubte”, sentència, i deixa passar uns breus segons abans d’afegir: “I que acabi amb un punt dolç!”.
