Anna Solà: Edats, feminismes i cel·luloide

La bateria del Paul Motian i el contrabaix del Gary Peacock compassen amb exquisidesa les notes de piano del Bill Evans sobre la melodia Always d’Irving Berlin. Al Bar es respira una certa calma d’última hora de la tarda, en aquell moment de terra de ningú entre les sobretaules del migdia i el primer servei de sopars, quan només uns pocs gaudeixen d’una certa distensió. És en aquest moment quan l’Anna Solà fa acte de presència i s’acomoda a la barra.

— Una copa de vi blanc, si us plau. Si puc triar, que sigui un Penedès.

Gerent i directora executiva del Institut Català de les Dones entre 2004 i 2010, Anna ha estat codirectora, al costat de Marta Selva, de la Cooperativa Promotora de Mitjans Audiovisuals, Drac Màgic, i de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona que, precisament, celebra els seus 30 anys de trajectòria amb la publicació de Un trajecte pels feminismes fílmics. Un elaborat volum commemoratiu editat per l’Ajuntament de Barcelona que, a través de diverses pel·lícules programades a diverses edicions del certamen, aborda la contribució d’aquest al desenvolupament del debat feminista al voltant de diferents àmbits de la vida i el pensament.

“Estic molt orgullosa d’haver aconseguit desenvolupar un camí professional sense perdre mai la dimensió lúdica, treballant molt i amb la molt bona companyia creativa d’un equip com el de Drac Màgic. M’he desenvolupat en espais humans lliures i molt permeables al nostre desig d’introduir la poètica del cinema a diverses àrees existencials, obrir fronteres mentals i innovar”, explica la parroquiana que també atresora experiència com a professora associada a la UPC i que forma part de l’Associació de Crítics i Escriptors Cinematogràfics i és membre d’Honor de l’Acadèmia de Cinema Català. A més de mare d’un fill i una filla, “que són el meu màxim orgull”.

Presa de “la sensació que la vida ha pres les decisions per mi”, reconeix que va ser determinant optar per estudiar Història de l’Art i no Arquitectura, “jo havia d’estudiar i treballar, i veia que una carrera com Arquitectura mai la podria tirar endavant, així que vaig optar per Història de l’Art i per fer treball de militància i activisme cultural al meu poble, Sant Cugat, en l’àmbit del cinema i el feminisme. Allà vaig començar a traçar el meu avenir professional”.

Diàleg de generacions

Avui ja jubilada, l’Anna assegura gaudir de no haver d’anar a la feina, però continua col·laborant amb l’actual equip de Drac Màgic i del festival, així com, puntualment, amb altres festivals i editorials. “Em fa feliç continuar participant a la programació de la Mostra i seguir present en la cooperativa. Sentir-me integrada en un equip amb moltes generacions que barreja experiència i innovació en un context de creació. En aquest sentit, no he tallat el fil, sinó que hi ha un vincle i una transició basada en un diàleg intergeneracional”.

— Et sents a gust treballant amb xavals que tot just comencen?

— Sí, per descomptat. Ha d’haver-hi una transmissió de coneixement, perquè ningú neix ensenyat. Si t’hi fixes, de vegades una mateixa paraula no s’entén de la mateixa manera per part dels joves i dels qui no ho som tant. No li atorguem el mateix significat, i això es soluciona harmonitzant conceptes mitjançant molta comunicació.

Barcelona vista des dels afores

El que més molesta a Anna de la ciutat és el seu soroll: “Hi ha molt poc respecte pel silenci. A Barcelona el soroll interfereix i agredeix, sobretot a l’interior dels espais públics. A mi és una cosa que cada cop m’afecta més. Hi ha ciutats que volen cuidar molt aquest aspecte i Barcelona hauria de tenir-ho en compte i, en canvi, ampliar la presència de la música al carrer”.

Aquesta sensibilitat a l’agressió sonora potser té el seu origen en una noció de ciutat vista des dels afores. “Jo soc de Sant Cugat i en la meva infància sempre vaig viure Barcelona amb distància física. Avui continuo sentint que hi ha espai territorial entre el meu lloc, el poble, i la urbs. El meu territori està als marges i això determina la meva mirada”. Una mirada que estima el mestissatge, els contrastos, la vida dels barris d’una Barcelona amb molts espais que ha pogut conèixer “gràcies a la meva feina, que m’ha permès explorar llocs als que mai hagués arribat com a simple vianant i, en alguns casos, dotar-los d’un caràcter cinematogràfic amb activitats com, per exemple, les iniciatives de Cinema fora de lloc”.

Enamorada del diàleg de la ciutat amb la mar i de “com Barcelona ha integrat la mar en el seu paisatge humà d’una forma lúdica, potenciant la seva essència mediterrània i la seva connexió amb l’essència grecollatina”, Anna Solà es declara incondicional de les biblioteques d’aquí: “Són un luxe invisible, així com les llibreries que, en comptes d’extingir-se, veig que n’obren de noves. És un miracle”.

— I, a més d’això de limitar els sorolls, hi ha alguna cosa més que trobes a faltar a la ciutat?

— Bé, crec que fan falta espais públics de trobada intergeneracional, on coexisteixin cicles vitals diferents, diferents edats.

— Home, per a això estan els bars!

La parroquiana guarda silenci mentre apura la seva copa de vi blanc, esbossa un somriure tènue i ple de matisos, mentre gaudeix del fraseig de Bill Evans i el seu trio i dona un cop d’ull al menú.