Garrigues, el lletrat que defensa conviure també en el desacord

[dropcap letter=”A”]

ntonio Garrigues Walker, prestigiós jurista, polític i president d’un dels despatxos d’advocats més importants del món, porta bona part de la seva vida creuant la línia professional de les lleis i l’empresa per deixar-se endur pel seu impuls més artístic a través del teatre, la poesia i la pintura. Com a autor teatral, la seva última obra va aparèixer el gener de 2017 a La Revista de Occidente amb el títol El saber de nuestro tiempo, però la seva vocació de dramaturg li ve de lluny. La primera obra que es recorda és A los polítics, amb data de 1958. Suma fins a cinquanta-dues en total, i bona part de la seva producció literària ha aconseguit la seva màxima expressió sobre els escenaris, amb representacions de grups de teatre amateurs dirigides per ell mateix per a amics i familiars. Molts recorden l’exclusivitat de representacions mítiques a Sotogrande, però algunes han passat per escenaris de més envergadura com La Abadia, el Círculo de Bellas Artes, el Gran Teatre de Huelva o el Tívoli de Porto.

Els personatges que elabora Garrigues són de comèdia, com d’òpera bufa. I amb la seva ploma d’autor de teatre no eludeix els temes que, de veritat, li importen. A El saber de nuestro tiempo dóna la paraula a un poeta turmentat i ferit per tristeses i a una prostituta admirable per debatre el problema de la desintegració aparent del capitalisme.

Si alguna cosa defineix tota la seva trajectòria és la seva estricta vocació de servei públic, exercida durant tants anys des de l’àmbit privat. És així com es mostra també al seu últim drama, amb personatges tan tristos, turmentats i estripats que naufraguen i s’ofeguen en la seva solitud. Al final, amb el seu amarg testimoniatge -carregat de tones d’ironia- tots ells tenen  l’ambició de transcendir per canviar una mica el món. Afortunadament, quan Antonio Garrigues és ell mateix, es mostra afable i sempre troba una sortida al desassossec. Sempre, al final, hi ha una porta oberta.

Diu Luis María Ansón, que l’ha seguit gairebé cada mes d’agost -quan arriba l’estrena teatral- que aquest pobre home s’ha hagut de dedicar, a la vida, a altres coses. A guanyar diners, puntualitza. El talent de dramaturg, però, el té. Els seus personatges són de comèdia, com d’òpera bufa. I amb la seva ploma d’autor de teatre no eludeix els temes que, de veritat, li importen. A El saber de nuestro tiempo dóna la paraula a un poeta turmentat i ferit per tristeses i a una prostituta admirable, per debatre el problema de la desintegració aparent del capitalisme. A una jove refugiada siriana i a un dirigent europeu responsable del tema migratori per tractar sobre la migració i el refugi. I, per acabar, a una dona (un robot de base essencialment humana) i a un home qualsevol (aturat i sense futur) per tractar sobre els avenços científics i tecnològics.

Antonio Garrigues va visitar Foment i va ser ell mateix. Sense personatges interposats. Convençut que l’economia de mercat ha de generar menys efectes negatius i reduir la desigualtat.

Mestre d’advocats, ell és en la seva obra el resultat i la suma de tants altres autors: Arnaud, Ionesco, Beckett, Buero i Sartre. L’humor atrapa l’anècdota fins que cau,  s’enfonsa emmurriat en la reflexió sobre l’amor, el poder, la glòria, la vida i la mort.

L’exercici literari d’afrontar des del teatre les grans qüestions que perviuen en l’ésser humà fins al punt de desarmar-lo -fent que es cregui i es senti insignificant- és quelcom que Garrigues resol amb un humor d’aquells que provoquen la riallada. Com si es permetés als seus escrits les llicències per a les quals no hi ha lloc en l’àmbit del dret i l’activitat professional de jurista i gran empresari. Mestre d’advocats, ell és en la seva obra el resultat i la suma de tants altres autors: Arnaud, Ionesco, Beckett, Buero i Sartre. L’humor atrapa l’anècdota fins que cau, s’enfonsa emmurriat  en la reflexió sobre l’amor, el poder, la glòria, la vida i la mort.

Gens anodí, per com regira les emocions, i els seus protagonistes -una mica saberuts, doncs les han vistes de tots els colors- mostren enfadats la seva voluntat de transformar tot el que se’ls posi per davant, encara que ho dissimulin amb una aparent desgana. El més natural és creure que darrere de tots ells, exercint de ventríloc, està Antonio Garrigues Walker.

No es pot obviar la seva vocació política, que arrenca d’un sentit de la responsabilitat per tot allò públic i pel bé comú. Ha triat participar-hi des de l’empresa i l’exercici de l’advocacia, amb el dret com a matèria primera. I per això diu: “l’advocacia no és només conèixer la llei, també és saber com s’aplica i saber, fins i tot, que encara que hom tingui dret, pot també renunciar a la seva aplicació”. Qüestió de matisos.

“Tots tenim fe en el sistema democràtic i acceptem que la democràcia no és un sistema que faci que tots estiguem d’acord, sinó que permet conviure en desacord. Com? No contemplo cap altre sistema que no sigui el diàleg”

Perquè, de fet, és a ell a qui interessen, preocupen i ocupen els grans temes de la humanitat i per tant, i per descomptat, s’inclou Espanya. És així com conclou: “tots tenim fe en el sistema democràtic i acceptem que la democràcia no és un sistema que faci que tots estiguem d’acord, sinó que permet conviure en desacord. Com? No contemplo cap altre sistema que no sigui el diàleg. És possible conviure en desacord sense enraonar? Jo crec que no. El rebuig del diàleg, per principi, jo no l’accepto. No el puc acceptar perquè seria negar la fe en el sistema democràtic. Espanya té problemes, però no més que altres països occidentals. Jo, personalment, crec que en tenim menys, i que estem en una posició millor per afrontar-los”.