Antonio Priante: Per què escriu un escriptor? Per què juga un nen?

Arriba al Bar a última hora del matí, amb un ritme pausat que el caracteritza com a escriptor que s’ha pres el seu temps per apuntalar el corpus d’una obra incomprensiblement minoritària.

La seva obra inclou títols de novel·la històrica com ara Lesbia mía, protagonitzada pel poeta Catulo; La encina de Mario, que té com a personatge principal a Ciceró; El corzo herido de muerte, centrada en la figura de Mariano José de Larra; o El silencio de Goethe, on el filòsof Schopenhauer explica el seu món i el món al gosset i al lector, sota la mirada jupiterina del Poeta de Weimar. Una obra que també posa un peu en l’assaig, amb el llibre Del suicidio considerado como una de les bellas artes.

— Què prendràs?

— Cervesa o vi, segons les tapes a què convidis

Barceloní collita de 1939, Antonio Priante s’acomoda a la barra amb la mirada situada en la immensitat d’un coneixement que l’ha empès a escriure, “perquè les decisions no les he pres jo, sinó que elles m’han pres a mi, com sempre succeeix, encara que pocs ho reconeixen. Tinc la impressió que he estat conduït per la vida. Per exemple, posar-me a escriure no va ser fruit d’una decisió meditada. Em va ser imposada pel mateix destí que regeix la meva vida. I sempre és així en els artistes i, crec que també en la resta del gènere humà. Per això, demanar a un escriptor, dels de veritat, no dels que ensumen tendències o consulten amb l’editor abans de posar-se a escriure, per què escriu, és com demanar a un nen per què juga”.

Així, va passar de ser professor de dret a traductor fins que, als 45 anys, la seva activitat va passar a centrar-se exclusivament en la narrativa històrica, el periodisme i l’assaig.

Un autor per als happy few

Antonio es considera “una persona normal” que va néixer “a un país una mica anormal just després d’una guerra fratricida”. De petit confessa haver estat un nen obedient, “després revolucionari només de paraules o, més que res, de llibre”, més endavant es recorda a si mateix com “un professional més o menys integrat, però sempre fidel a una estranya vocació nascuda ja a l’època de nen obedient i avui convertida en uns quants llibres que només llegeixen els happy few, que diria Stendhal”.

Es mostra satisfet del ritme lent de la seva trajectòria “i del que ha aconseguit de manera tardana i estadísticament modesta. Estic molt orgullós de la meva família i d’algunes de les meves obres”.

— I ara estàs involucrat en alguna nova moguda?

— A hores d’ara, ja no em preocupa més moguda que la de fer arribar la meva obra a tots els possibles interessats.

Barcelona total

“La meva relació amb Barcelona és total! —exclama el parroquià. És tota la meva vida, incloent-hi la veïna Valldoreix i el breu, llunyà i nostàlgic San Fernando-Cadis”.

I tractant-se de qui es tracta, el paisanatge del Bar li demana que expliqui, amb el seu coneixement i mestratge, alguna anècdota històrica de la ciutat. L’Antonio accepta i adverteix que “es tracta d’una anècdota històrica que ens parla, sense dir-ho, del poder de la bona literatura”.

La improvisada audiència s’amuntega, en silenci, al voltant de l’orador.

“Hi havia una vegada, en les albors del cristianisme a Europa, allà pel segle IV, un bisbe de Barcino anomenat Paciano, molt culte, que es passava la vida fent equilibris entre l’amor a Crist i l’amor a les lletres, fins al punt que els sermons que dirigia al poble, i que després publicava, tenien un aire clarament ciceronià. Una vegada, disposat a erradicar els vells costums i celebracions lligades al culte dels antics déus, va pronunciar i va publicar un sermó contra les festes que se solien celebrar a l’inici de l’any, en les quals la gent es disfressava de cérvol i d’altres animals i es dedicava a tota classe d’excessos; el que llavors es deia ‘fer el cérvol’. Un sermó tan ben construït, unes descripcions tan bellament aconseguides, que no van trigar a veure’s els efectes: les festes següents van tenir més èxit que mai. ‘Sembla que ningú sabia fer bé el cérvol fins que jo els hi vaig ensenyar’, se li sentia lamentar al pobre Paciano”.

Com si es tractés de la concurrència a un concert, se li demana que n’expliqui més, que n’expliqui una altra o altres. Llavors Antonio Priante somriu amb un deix de timidesa, abans de sentenciar:

— La brevetat és una de les grans virtuts, en l’art i en la vida. I crec que ja m’he passat.

I segueix aleshores amb la seva beguda i les seves tapes, que potser derivaran en menú.