Apolo, la sala que mai no dorm

[dropcap letter=”A”]

lt, musculat, segur de si mateix, el jove Johnny, vestit amb el seu pulcre vestit de mariner, entra per la porta vermella del Baile Apolo per donar-ho tot a la pista i, qui sap, si ballar amb la noia més maca de la sala. Li han explicat altres camarades que hi ha unes taxi-girls que ballen endimoniadament bé. A Johnny, li han donat permís per a acudir a la festa que, durant dos dies, se celebra al Dancing Saloon Apolo de Barcelona, ​i a la qual assisteixen centenars de marins de la VI Flota Americana, les naus dels quals estan atracades des de fa ja dos estius al port de Barcelona.

Avui, 8 de setembre de 1953, celebren la fi de la guerra entre Estats Units i Corea. Hi haurà sopar, correrà el whisky i el ritme posseït d’un jove i gairebé desconegut cantant, anomenat Elvis Presley, s’apoderarà dels malucs d’aquests nois que estan disposats a oblidar per unes hores per què es troben tan lluny de les seves cases i dels seves famílies. De la pista del Baile Apolo un ritme descendeix fins a l’entrada, electritzant els sentits de Johnny, a qui ara acompanyen dos amics que s’ha trobat al bar del vestíbul. Li han explicat que actua la popular Orquestra Apolo, al costat de les dues bandes que animen a les tropes amb el jazz més hot i el rock & roll, dos gèneres musicals que tot just s’escolten a l’Espanya de postguerra. El jove mariner cavalca els graons de fusta il·luminats per un canelobre que el guia fins al mateix infern, una pista que sembla cremar per la intensitat del ball…

Aquesta podria ser la història d’aquells centenars de joves marins nord-americans que es deixaven veure per la popular sala de festes Baile Apolo. “La sala s’omplirà, fins a no poder donar un pas, de marins engalanats i de desenes de joves desitjoses de trobar un home amb calers, que les treguin a ballar i potser, en un futur pròxim, els donin una vida millor, a Espanya o l’altra banda de l’oceà, qualsevol cosa amb tal de sortir de l’horror de la postguerra. Una banda de mariners toca una música que fa volar acrobàticament a les noies disposades a seguir –followers– als «líders» que les porten a coll per tota la pista. El ritme és frenètic i l’ambient es caldeja; alguns aprofiten l’ocasió per seduir a la seva noia en els racons més foscos de la galeria superior. La barra lliure dels yankees ajuda a desinhibir els cossos… “, així es relata una de les històries que han fet gran el mite de la pista de ball més icònica de Barcelona, ​​la Sala Apolo.

Abans d’obrir les portes com a sala de festes el 1943, va ser un dels parcs d’atraccions més singulars d’Europa: al llindar de 1935, una boca de drac d’afilats dents s’empassa les vagonetes amb passatgers que, entre histèrics i atemorits, són literalment engolits cap a un submón de dimonis, calaveres, sirenes nues i mòmies aterridores

Apolo, 75 años sin parar de bailar és el llibre editat per Comanegra amb el qual es commemora el 75 aniversari de la sala i que descobreix la història mai explicada de la Sala Apolo, narrada pels seus protagonistes, des dels treballadors de la sala a artistes, DJs, productors i els propis clients, que han viscut nits en les que molt d’allò viscut cauria en l’oblit després d’una ressaca o difuminat pels fantasmes sensuals del temps. “Tot canvia. No canvia res”, això diu el lema de l’aniversari, perquè la nit és igual de fosca per a tots, sigui quina sigui l’època que hagi tocat viure, on els ritmes més calents i les festes més canalles han desgastat la pista de parquet espigat i els seus sequaços s’han proveït a la calor d’una luminescència vermelló i els tons carmí de les seves parets, que han suat i tremolat sota els bits de la nit. Les festes Bots, els casaments gitanos, els calents ritmes dominicans dels 80 ‘s que avui deixarien pàl·lids als perreos del reggaeton, l’electrònica del Nitsa, els dilluns de les Nasty Mondays, el trap, els balls amb molt de swing, les nits de burlesque o el “petardeig” de les festes Churros con Chocolate, els concerts…

Les pàgines d’aquest llibre parlen de la nit, de l’oci, d’una ciutat que no dorm, que es diverteix, i rendeixen tribut a aquesta sala mítica que va ser també -abans d’obrir les portes com a sala de festes el 1943- un dels parcs d’atraccions més singulars d’Europa. Viatgem al passat, al llindar de 1935. Una boca de drac d’afilats dents s’empassa les vagonetes amb passatgers que, entre histèrics i atemorits, són literalment engolits cap a un submón de dimonis, calaveres, sirenes nues i mòmies aterridores. “Les atraccions originals de la ciutat es van convertir en el referent d’oci d’una avinguda de circs, teatres i cabarets”, ens explica el llibre sobre la sala Apolo. Tot va ser gràcies a un visionari d’aquella època, Josep Vallès, que va imaginar un món d’oci sense igual en l’avinguda més vibrant de la ciutat, el Paral·lel.

Apolo és una nau plena de sorpreses i, als anys 50, en una època gloriosa d’atraccions i ball, també és cèlebre l’Apolo Patín Club, on es disputen partits de hoquei sobre patins de la Divisió d’Honor a la terrassa que alberga una pista reglamentària amb una graderia per a cinc-centes persones, i que avui és el sostre obert al cel de la Sala 3. Una dècada més tard, un ring amenitza amb les seves matinals de boxa els diumenges grisos de la postguerra i, per què no, també Apolo s’atreveix a obrir les portes al joc de moda dels anys 70, el Bingo, un dels primers de la ciutat. Als 90 arribarà un altre visionari, Alberto Guijarro, que li donarà la volta a la pista recuperant la seva essència estètica, per convertir a Apolo en un club de clubs on avui qualsevol caprici sonor és possible, un escenari que sempre sorprèn. Mentre la ciutat dorm, la sala Apolo continua la nit sense parar de ballar. Llarga vida a l’Apolo!