Aquella Maria dita cultura

Sempre m’agrada coincidir editorialment amb el director adjunt de La Vanguardia Miquel Molina. De fet, és molt habitual que comparteixi els seus encertats anàlisis sobre el sector cultural de Barcelona i la necessitat del desenvolupament metropolità de la capital catalana. Fa una setmana, en el meu debut a The New Barcelona Post, escrivia, a propòsit de dues exposicions sobre vampirs, de la cultura com a eix clau i estratègic de la reactivació econòmica de la ciutat després de la pandèmia. I a el cap d’uns dies, Molina abunda en aquesta tesi en un debat sobre la projecció cultural de Barcelona organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa Amics del País.

Més reconfortat em vaig sentir encara amb el que van manifestar la resta de ponents, ja que també comparteixen aquest raonament l’escriptora Carme Riera; el promotor cultural Carlos Duran, i un dels meus grans referents literaris, Eduardo Mendoza. De fet, la lectura encara en temps d’institut de El misterio de la cripta embrujada va ser, vist ara amb perspectiva, determinant per dedicar-me a això d’escriure. Tots van destacar la idea que Barcelona ha de definir una estratègia cultural de futur a través d’un gran pacte que ressituï la ciutat com a referent també en aquest terreny per tal que atregui inversions i talent.

El coronavirus deixarà molts sectors econòmics molt debilitats. El de la cultura será un d’ells. Molina, Riera, Mendoza i Duran van coincidir a preveure la situació summament crítica en què quedaran molts equipaments i locals culturals de la ciutat, alguns d’ells històrics. Caldrà dissenyar una operació de rescat, i per això serà necessari que les administracions s’impliquin i donin resposta a l’eclosió de creativitat que sens dubte es produirà per part del sector a causa de les “energies retingudes” durant aquests mesos, en paraules de Molina.

Carme Riera va obrir un meló estimulant a l’afirmar que “la simpatia és cultura”, per a continuació sostenir que a Barcelona hi ha una manca de “cultura de la simpatia”. Per això, anima a “fer de Barcelona una ciutat simpàtica”, fins i tot a buscar algun eslògan a l’ús imitant aquell tan reeixit de Barcelona, ​​posa’t guapa. Mendoza va destacar que un dels grans actius de Barcelona és la seva varietat d’oferta. Al matí pots anar a la platja, a la tarda visitar un museu i a la nit sopar en un magnífic restaurant. Del tot cert, poques ciutats són tan completes en aquest sentit com Barcelona i aquest és un dels ganxos del seu gran atractiu turístic que sens dubte mantindrà quan tot això acabi. No obstant això, lamenta que els barcelonins no fem ús de la cultura en el seu sentit ampli i l’absència d’una inversió de cara al futur.

Duran va insistir en aquest aspecte, en assenyalar que Barcelona ve d’un “sistema esgotat”, el postolímpic, i que ara estem “desnortats”. La Barcelona d’abans no tornarà, va afegir, i la factura que ens deixarà la covid-19 serà “molt cara”, pel que advoca per la necessitat de generar un projecte “comú” i “il·lusionant”. En aquest sentit, Molina avança que en aquest moment considera que es donen les circumstàncies per a un “pacte cultural” a l’ajuntament de Barcelona. Mendoza va reclamar més implicació de la universitat en la cultura i una llei de mecenatge.

Cal posar lletra i música al pacte cultural i promoure un conjunt d’accions, com impulsar la capitalitat literària de Barcelona i generar inversions que consolidin els eixos culturals de Rambla-Paral·lel i Montjuïc

El moderador del debat, el també director adjunt de La Vanguardia Enric Sierra, va posar sobre la taula la polèmica que ha envoltat el projecte que l’Hermitage s’instal·li al port. Tots els ponents van coincidir en major o menor mesura  en el fet que no s’entén que Barcelona perdi l’oportunitat que una sucursal d’aquest emblemàtic museu de Sant Petersburg vingui a Barcelona. Encara que aquí va aparèixer la visió discordant de Miquel Roca, president d’Amics del País i expresident de l’MNAC, que fins aleshores s’havia limitat a presentar el debat com a amfitrió. Roca va dir que està “personalment en contra” que s’inverteixin diners públics en aquesta experiència de l’Hermitage quan els museus de la ciutat estan “empobrits”.

La conclusió de la trobada va ser que la cultura ha de deixar de ser una Maria i aprofitar els efectes de la crisi sanitària com una oportunitat perquè la reactivació del sector formi part de l’agenda política. Cal posar lletra i música al pacte cultural i promoure un conjunt d’accions, com impulsar la capitalitat literària de Barcelona i generar inversions que consolidin els eixos culturals de Rambla-Paral·lel i Montjuïc.

Això és sens dubte el que molt desitgem, però una altra cosa és el que realment passi, d’acord amb la sentència que Miquel Roca va deixar anar a la fi de l’acte: “En política el sectarisme és dolent; en la cultura és horrorós“.