Aquest estiu em quedo a Barcelona

Quan amics i conciutadans saludats em pregunten què faré per vacances, dissimulant aquella desídia tan pròpia de la conversa de cafè que amaga la sola intenció de perbocar els seus plans d’estiu, em plau esperar la cara d’incredulitat i fastig que faran en dir-los que, com és tradició, jo em quedaré a Barcelona. En efecte, mentre la majoria dels veïns somien en l’agost per poder cardar el camp a fer el mec a l’Empordà, servidor aprofita per regalar-se el plaer de gaudir la seva pròpia ciutat, que no només és una de les més belles del món, sinó que a l’estiu té la gràcia de quedar-se sense barcelonins.

Aquest és un dels escassos privilegis de la vida subdesenvolupada d’homo autonomus: mentre els teus conveïns passen l’estiu molestant els indígenes de l’Empordà amb la seva depredadora presència capitalina, que inclou l’horripilant uniforme de pantalonets blancs de lli del fanga prototipus i els encara més execrables menús pica-pica amb què s’emboteixen els pixapins a Tamariu, servidora passa la canícula gaudint de La Rosa de Foc amansada i d’una ciutat que, malgrat viure a mig gas, encara és una delícia. I a l’Empordà ja hi anirem a molestar i fer running el setembre, com la gent educada.

Els habitants de Barcelona som una espècie misantropa que té un esperit adorablement gandul. Proveu de proposar als vostres companys de barri de canviar el vermut habitual al Xampanyet del Gòtic per un viatge en metro de vint minuts i pujar al Quimet d’Horta i veureu com les reaccions són d’escàndol, com si els haguéssiu exigit trescar al cim de l’Himàlaia. Així també de nit, on els habitants del cap i casal remuguem de valent quan algú gosa demanar-nos d’anar a fer un got més enllà de les fronteres mentals dels nostres bars (en el meu cas, ben delimitades entre la terrassa Belvedere del Passatge Mercader i les tauletes il·legals de l’Ascensor al carrer Bellafila).

Dic això perquè l’estiu és un temps ideal per trinxar la nostra ancestralíssima mandra i moure el cul no pas, com diuen els cursis del Time Out, per descobrir (ecs) la nostra ciutat, sinó per regalar-se plaers inassolibles a molts conciutadans de l’Europa civilitzada, com ara un passeig pels amagatalls del Carmel o una ronda barística pels racons de Sant Andreu. Entre fer cua més que suats a Cala Estreta com si estiguessis entrant a la gasificadora de Birkenau o trescar ben joliu per Barcelona, a casa ja tenim la tria feta i més que digerida.

Si sou lectors del The New Barcelona Post, encara teniu més motius per quedar-vos a casa. El col·lega  Jacobo Zabalo ens informa puntualment sobre l’oferta cultural barcelonina, una programació que no s’atura durant l’estiu (aquesta mateixa setmana he pogut assistir a l’inici del festival Bachcelona, amb una sèrie de concerts d’ànima bachiana per sucar-hi pa que durarà fins al 8 de juliol) i servidora és addicte a les  magnífiques cròniques d’art urbà de la Cristina Sala i en Quim Riera, que fan venir autèntica salivera de viatjar per la ciutat i descobrir la riquesa escultòrica que tenim a un pam de nas i que, en cas d’existir a Tòquio o Estocolm, ens faria gastar una pasta en bitllets d’avió per engreixar la nostra ànima cultureta.

Entre fer cua més que suats a Cala Estreta com si estiguessis entrant a la gasificadora de Birkenau o trescar ben joliu per Barcelona, a casa ja tenim la tria feta i més que digerida

Restar a Barna durant l’estiu pot produir ganyotes de suficiència en l’interlocutor, però jo diria que farà molt més el ridícul el pescador d’indrets solitaris a Lisboa o Milà que no pas el barceloní que gaudeixi del menú de degustació del Dos Palillos del carrer Elisabets (per un preu quatre o cinc vegades inferior al d’un restaurant més dolent de  Londres) i després pugi a la terrassa de l’hotel Camper, a l’interior del qual s’hi amaga un dels millors barmans del món.

Quan el cultureta viatja a Nova York, s’imposa la tasca de calçar-se les xiruques i investigar la progressió dels barris antigament industrials, vegeu Queens o el Bronx com a prototipus, per explicar als amiguis com els efectes de la gentrificació deriven en transformacions urbanes de primer ordre. No veig perquè els barcelonins no podem aplicar la mateixa lògica, encara que sigui un pèl postissa, a la nostra ciutat, i treure el nas no només a les fàbriques del Poblenou reconvertides en biblioteques universitàries, sinó també perdre’ns entre les ombres del Raval Sud o veure per primera vegada Torre Baró, La Mina o Trinitat Vella, indrets on (com ja estudiaren d’una forma incipient els artistes del projecte “Setze Barris, Mil Ciutats”) s’hi amaga un relat de Barcelona que no sempre tenim al cap quan ens referim a la pròpia ciutat.

Que ningú no s’erri, demano el contrari de tractar la pròpia urbs amb els ulls forçats del turista que viatja a la caça de singularitats paupèrrimes: contràriament, reivindico el quedar-se i esprémer Barcelona aquest i tots els estius com una activitat ciutadana militant, gojosa i necessària. Si els amics no us comprenen quan els ho dieu, responeu-los  “no saps el que et perds”.

Reivindico el quedar-se i esprémer Barcelona aquest i tots els estius com una activitat ciutadana militant, gojosa i necessària

Evidentment, ni la canícula insuportable em farà perdre les ganes d’escriure i glossar Barcelona pels seguidors d’aquest meu estimadíssim Post. Evidentment, aquest estiu també treballo, i el resultat el tindreu les properes setmanes. Perquè no sé caminar sense escriure el que veig. De fet, ja ho sabeu, són exactament la mateixa cosa.