Va haver-hi una època en que la discussió era “mediàtics sí, mediàtics, no”. Llavors, els que trobàvem que ja estava bé que vingués a firmar la Belén Esteban de l’època (no sé si existia, ja, com autora, però n’hi havia de comparables), dèiem: “en Porcel també és mediàtic, escriu cada dia una columna en un mitjà”. No hi havia tuiter. Els que opinaven (sempre n’hi ha hagut uns quants) que “el dia de Sant Jordi s’hauria de convertir en la Diada” ho feien mitjançant una esforçada carta al director. Els autors que venien a firmar d’altres parts del món, ja fos Madrid o Amsterdam, sempre se sorprenien de les llargues cues que tenien els autors en llengua catalana. També del fet, no gens habitual, que entre els llibres més llegits hi pogués haver contes, no només novel·les.
Des de l’any 99, ho he viscut des del cantó dels autors. Ser en una paradeta i que vingui un sol, un sol lector i digui allò (“Et segueixo”) és una meravella. Estem parlant, al cap i a la fi, de llibres, i això és més miraculós que el primer miracle de Jesús, el de les bodes de Canà, que sempre ha sigut el meu miracle preferit, justament per la part literària que té. A l’Evangeli de Sant Joan s’explica que Jesús i la seva mare (detall important) van a un casament a Canà i s’acaba el vi. La mare fa el que faria qualsevol mare d’artista, li diu al fill: “Se’ls ha acabat el vi” i ell: “I jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora”. Aquí sempre m’agrada imaginar-me un “Ai, mama…!”. Però la mare, com a mare, no li fa cas i diu als criats: “Feu tot el que ell digui”. I ell, llavors, tot i que s’ha fet de pregar, actua. Demana als criats que omplin gerres d’aigua i les portin al “cambrer administrador principal”. És a dir, al primer sommelier de la història. I el sommelier tasta allò que li han portat (no sé si centrifuga la copa com faríem ara) i felicita el nuvi perquè “és el millor vi que mai ha servit”.
L’any passat ens vam quedar sense Sant Jordi. Hi havia autors que treien el primer llibre, era la seva primera festa, i es van quedar sense firmar. Aquest any, esclar, potser no tindran lloc a les parades, perquè n’hi ha de nous. No els oblideu. Les cues sempre hi han sigut, no notareu gaire la diferència, suposo. Alguns anys ha fet calor, alguns no gens. I en tots els Sant Jordis de normalitat, al migdia, sempre m’he saltat el dinar de l’editorial i he anat—suposo que aquest any també—a fer un negroni o un margarita al Dry Martini o a l’Ideal o al Boadas (on és tradicional trobar-hi la Núria Ribó amb les seves amigues). Un momentet a la barra, pessigant patates rosses. I rumiant sobre l’estranya festa: ens regalem llibres i roses. És molt fort.
