Durant l’últim lustre, l’adveniment de l’estiu no l’ha marcat el posado d’Ana Obregón a les platges mallorquines (boomer), l’espantosa petardera de Sant Joan (X-er) o l’obertura de portes del Primavera Sound i passarel·les similars (millenials i etcètera). A Catalunya, ara per ara, l’estiu és oficial quan els publicistes d’Estrella Damm disparen un llargmetratge que ha traduït en imatges els motius i justificacions pels quals –tot i la crisi econòmica i la depressió posterior al procés– als catalans encara podia motivar-nos fer maletes, viatjar a Formentera i pimplar-nos unes birres rodejats de carn fresca i d’algun grup espantós de nòrdics amb el solfeig suficient com per crear una cançó de l’estiu prou digne. L’anunci d’Estrella era un refugi idíl·lic que tothom sabia fals, edulcorat i cursi, però que encara tenia la gràcia d’ordir el somni hipotètic i factible d’una bona farra sense ressaca.
M’ha sobtat molt que el nou anunci de la cervesa nostrada (un producte, dit sigui de pas, aigualit com la majoria de birres que es fan al país) hagi acaparat tantes crítiques, perquè és un retrat exactíssim del zeitgeist tribal. En l’actualitat, és a dir, aquí, ara i així, Catalunya és un nano mig pijet que voreja la quarantena, fatigat de la seva vida insubstancial, i prou imbècil com per creure que un viatge improvisat en bicicleta li arreglarà els problemes existencials first world. Ens agradi o no, ja no tenim esma per sortir de festa i la xerinola ens avorreix; som això, un individu que s’adreça un àudio de veu a si mateix perquè no hi ha ningú que se l’escolti. Som aquesta bicicleta, aquest eixir de la ciutat impostat com una mala cosa, aquesta tenda de campanya absurda i aquest os que emergeix dels arbres simplement per convertir-se en matèria d’anècdota en sopars futurs.
El nostre país ha triat tenir d’herois els alpinistes, la nostra aspiració és la d’emular Kilian Jornet i anar a fer el mec a la muntanya. L’única possibilitat d’alliberament que podem permetre’ns és una escapadeta camperola amb el salconduit de conservar el pis a Gràcia per si l’aventura fa fallida. La nostra radicalitat és el pedal, la possibilitat de trobar-nos amb dos col·legues en un marge i acabar fent un polvet a trio en una caravana; som aquesta mística de menjar espagueti bullits amb aigua de riu i sense salsa, la nostra esperança és fer autoestop i que ens pari una vídua de seixanta anys que ha recuperat el temps perdut llegint Kierkegaard a la muntanya i rejovenint-se existència i pell mitjançant nanos que podrien ésser el seu fill. Aquesta fugida absolutament prefabricada, la positura d’ensenyar les natges al bosc, és el retrat més dolorós d’una gent sense ni glamur auto-destructiu.
Catalunya és un nano mig pijet que voreja la quarantena, fatigat de la seva vida insubstancial, i prou imbècil com per creure que un viatge improvisat en bicicleta li arreglarà els problemes existencials first world
És normal que l’anunci d’Estrella s’acabi en una caleta de l’Empordà, perquè els trencaments existencials sempre els has d’intentar cloure amb un peu ben a prop de la segona residència dels pares, que de ben segur t’esperaran pacientment amb un platet de sopa i el carregador del mòbil perquè puguis continuar escoltant les teves llàgrimes. Jo comparteixo aquest estat existencial, i bé que m’agradaria disfressar-me d’explorador, però, afortunadament, he pogut evitar el ridícul; no sé pedalar i ja quasi no recordo ni com s’obre una cervesa. El meu és un avorriment sense bicicleta, recalcitrantment barceloní, que es guareix amb mala literatura i articles mediocres de suposada crítica cultural.
