Aquesta setmana la crònica esportiva s’ha tenyit de successos i d’espant quan tinguérem notícia que li havien mangat el rellotge a Robert Lewandowski. En efecte, dijous passat la nova estrella del Barça signava autògrafs a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí abans d’un entrenament quan un pispa aprofità la presència dels fans per furtar-li un peluco de 70.000 euros. Els nostres atracadors són d’una competència atlètica extraordinària; només així s’explica que l’escurabosses en qüestió pogués usurpar el tic-tac de luxe i esprintés més ràpidament que el nostre bellíssim davanter (un home de 34 anys que, ho certifiquen informes mèdics, té un cos de 28 i una velocitat de gasela per la qual els zozis del Barça activaríem qualsevulla palanca) fins a fer-se fonedís. Que ningú no s’esveri: la història té un final feliç, els Mossos detectaren el malandrí i la joia, i Lewandowski ja podrà arribar puntual a tot arreu. A diferència del comú, els jugadors del Barça sempre tenen uniformats ben a la vora.
La notícia és categòrica. Lluny d’un simple intent de furt, Lewandowski ha viscut un ritus iniciàtic de benvinguda a la ciutat, un bateig simbòlic de barcelonisme. Qualsevol individu que dugui un Patek Philippe de tanta pasta a sobre, ja ho sabem, té molts números per acabar protagonitzant una cursa involuntària de restitució (aquest mes d’agost diuen que el Passeig de Gràcia semblava una autèntica pista d’atletisme). De fet, estimat Robert, ara ja ets barceloní! Només et falta xutar una rata a Plaça Catalunya, que un estol de paneroles se’t coli per la finestra i que es pixin al portal de casa teva… i et podràs considerar plenament integrat a la nostra ciutat i més barceloní que la mateixa torre de Collserola. Les estadístiques ens ho mostren; els furts han augmentat un 51,2% comparats amb els sis primers mesos de l’any i els robatoris amb força, un 37,2%. Que les estrelles i els nous fitxatges del Barça pateixin els problemes dels nostres visitants (i de la ciutadania en general) és un signe democratitzador de primera magnitud que cal celebrar.
Això dels furts no ho toco d’oïdes. Ahir i com sempre, l’estirada de bossa diària que vivim sota casa es va produir vora mitjanit. Cal reconèixer que els segabosses que tenim al barri d’El Call són d’una puntualitat fora mida i esprinten per la Baixada de Santa Eulàlia amb una velocitat felina (no ens fallen mai, tenen una praxi laboral Suïssa i van a la caça de la bitlletera tot just quan ens traiem la roba per anar al llit). Però a diferència dels jugadors del Barça, a Ciutat Vella hi tenim una presència policial més aviat precària. D’ençà que visc vora Plaça de Sant Jaume, sempre m’ha sorprès el fet que davant la Generalitat i l’Ajuntament s’hi amunteguin tanquetes dels Mossos i un reguitzell d’agents amb metralladores que semblarien adequats per protegir el dormitori de Joe Biden… mentre als carrers contigus encara és hora que hi vegi un sol dia la presència de la Guàrdia Urbana. No soc partidari de viure en una ciutat policial, però, entre les guerrilles que protegeixen el Molt Honorable i l’alcaldessa i el desert absolut, potser es podria trobar un terme mig.
En qualsevol cas, estimat Robert, ara ja podem dir que estàs plenament integrat a Barcelona. Aquest ritus iniciàtic, insisteixo, és com una espècie de bateig molt més important que el teu primer gol oficial amb la samarreta culera. Com a soci de l’entitat, no obstant això, prego que et continuïs aturant a signar autògrafs als nostres aficionats. Com a mesura preventiva deixa el rellotge a la guantera i, per si de cas, no portis un bolígraf gaire car… que aquí tot pot volar. Benvingut, ara sí, a Barcelona.