Centenars de persones van diàriament a la Facultat de Geografia i Història de la UB al Raval per rebre la vacuna contra la covid. Ho fan davant d’un solar tancat en el qual té lloc una activitat universitària en unes condicions úniques per a l’alumnat que ho gaudeix. La majoria dels que van a rebre la seva dosi contra el virus ni tan sols se n’adonen de la seva existència. Només els més curiosos fan un cop d’ull i descobreixen el que allà es cou.
Es tracta d’un jaciment de pràctiques arqueològiques, en el qual els estudiants aprenen a excavar, extreure, identificar i més tard classificar totes les peces d’interès històric que hi troben. Per descomptat, hi ha més camps de pràctiques, però cap està, com qui diu, a la porta de l’aula. Aquests dies, a més, la universitat ha decidit tornar a obrir el jaciment al públic, en una sèrie de visites organitzades per donar a conèixer l’arqueologia i obrir les activitats de la facultat a la ciutat.
L’última visita va tenir lloc el passat divendres i la propera està prevista per demà. El catedràtic Josep Maria Gurt i les alumnes Carla Ferrer i Helena de Villasante van fer de cicerones d’una quinzena de ciutadans que prèviament s’havien inscrit. L’excavació no descobreix cap espectacular resta romana, ni medieval, sinó el taller del terrissaire del segle XVIII Antoni Tarrés, un dels de més renom en l’època a Barcelona, llur treball encara és possible seguir en l’actualitat en molts edificis propers del Raval.
Les troballes que es desenterren no donen de moment per a una pel·lícula d’Indiana Jones, però sí que són una experiència molt especial per als futurs arqueòlegs i permeten documentar com era la vida a Barcelona a finals de segle XVIII i principis del XIX i, sobretot, desentranyar tot el procés de fabricació de la ceràmica.
El jaciment es va preparar per a les pràctiques el 2014, quatre anys després que es creés el grau d’Arqueologia. Es va començar a obrir al públic el 2015. Se sabia de la seva existència, de manera que la universitat va decidir preservar al seu dia el solar sense edificar, doncs era una oportunitat única de tenir un camp per a la pràctica arqueològica dins el propi recinte educatiu. Durant la visita, Gurt i les seves alumnes expliquen als curiosos qui va ser Antoni Tarrés —el seu fill va prosseguir el seu treball fins que el taller va passar a tenir un ús tèxtil—, quin tipus de peces ceràmiques fabricava i quin procés seguia.
Aviat són visibles les restes de diverses piscines on tenia lloc la decantació de l’argila. Molt a prop, crida també l’atenció el que queda de dos molins que al seu dia eren accionats per ases i que servien per preparar els elements vidrats. És fascinant, en bona part per l’entusiasme amb què el catedràtic, Carla i Helena aconsegueixen contagiar als profans en això de l’arqueologia. Aconsegueixen que un pensi que està veient treballar en directe a Tarrés. Vaja, gairebé un viatge en el temps en tota regla.
De moment, del jaciment s’han extret milers de peces i fragments, gràcies al fet que, quan el local va canviar l’activitat terrissaire per la tèxtil, tot el material que els Tarrés van deixar acumulat en el magatzem va ser utilitzat com a farciment per anivellar el terra. És per això que el nivell de troballes és altíssim i el cert ordre en què van ser llançats permet documentar l’evolució del procés de fabricació. Han aparegut recipients de tota mena, teules, balustrades, elements escultòrics, rajoles, i fins a un orinal en forma de falca d’aquells que avui, tot i que de plàstic, et donen als hospitals per utilitzar al llit durant la convalescència.
No es poden visitar, per motius de seguretat, els dos forns en perfecte estat de conservació trobats al subsòl. La visita acaba en un dels laboratoris, ja dins de la facultat, on es netegen i classifiquen les restes desenterrades.
Al marge de la gran tasca formativa que afavoreix aquest camp arqueològic a peu d’aula, la veritat és que Antoni Tarrés serà sens dubte el ceramista no actual —i barceloní— millor documentat de la història.
