L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, en el seu llibre Desplaçar el centre, digué: “Els artistes formen part del procés de creació d’imatges. Els artistes fan dibuixos del món”. Davant d’un etnocentrisme europeu que ha marcat l’hegemonia cultural tot desplaçant la resta de centres creatius als marges, o convertint-los en exotismes atractius, les tendències actuals mostren una voluntat d’apropar i fer visibles la multiplicitat de realitats socials per tal d’obtenir, a través de les veus dels seus protagonistes, una comprensió genuïna d’altres cultures. Parlem, en definitiva, de descolonització, de costums compartits, de nedar en altres imaginaris.
Amb aquestes idees en ment, el festival Etnoscòpic neix de la proposta conjunta de l’Eufònic, el festival de les Terres de l’Ebre referent en les arts sonores, visuals i digital-performatives, i el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona i se celebra del 27 al 30 de maig a la seu del Museu Etnològic del carrer Montcada, al barri del Born. En ell, s’hi citen un bon nombre d’artistes que mostren la diversitat creativa d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania i que reflexionen al voltant de l’etnologia, la ciència que estudia les cultures del món mitjançant la combinació de tècniques artístiques i digitals amb un rerefons alhora disruptiu i oníric.
S’hi citen un bon nombre d’artistes que mostren la diversitat creativa d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania
Frislàndia és una coneguda illa fantasma de l’oceà Atlàntic que aparegué cartografiada per primera vegada en un mapa de Nicolo Zeno el 1558. Després de vora segle i mig de constància als mapes, deixa d’haver-n’hi cap rastre a partir de 1693. Només podem especular si va ser una creació voluntària o una equivocació de duplicació d’altres illes existents. A través d’aquesta anècdota, l’artista i músic Andrew Pekler (Uzbekistan, 1973), en col·laboració amb l’antropòloga Stefanie Kiwi Menrath, presenta la instal·lació Phantom Island: A Sonic Atlas, un mapamundi que traça els sons i les històries d’aquestes illes fantasma a través de la música pseudoetnogràfica, la música sintètica i les gravacions de camp irreals.
Aquesta estètica onírica que dilueix els diferents plans de realitat la trobem també a Blacksea Não Maya, comandat per DJ Kolt, que presenta el seu nou àlbum, Máquina de Vénus, un treball d’atmosfera tenebrosa i sons obscurs, mescla dels ritmes tradicionals angolesos amb la música de club contemporània dels suburbis de Lisboa.
La programació del festival compta amb altres activitats musicals i concerts: collages de música popular que vinculen els diferents pobles del Mediterrani (Antropoloops), folklore grec combinat amb el futurisme de l’auto-tune (Christos Chondropoulos), electrònica avantguardista (Sandra Monfort), pop radical i psicodèlic (Atomizador), correlacions simbòliques entre música màkina i folklore catòlic (Marc O’Callaghan) i sessió DJ que ens transporta del Japó a Amèrica (Troya Modet). A més, hi ha dues peces de dansa (Toni Jodar i Raquel Gualtero), una audioguia que qüestiona els usos reals dels objectes del museu (Irene Visa) i instal·lacions artístiques escultòriques (Martín Kaulen) i visuals (Lola Mansilla), on destaquem la intervenció de l’artista franco-guaianesa Tabita Rezaire (França, 1989) que critica el colonialisme electrònic i la descolonització a través de les polítiques de la tecnologia i l’antiga espiritualitat d’arrel africana. El seu llenguatge provocador toca temes com la desconnexió de la vida, el racisme, i la identitat.
Tabita Rezaire (França, 1989) critica el colonialisme electrònic i la descolonització a través de les polítiques de la tecnologia
A part de les diferents propostes escèniques, l’Etnogràfic inclou un cicle de xerrades. La primera, amb l’artista i ceramista Rosa Amorós, qui parla de la seva col·lecció privada d’art primitiu i dels vincles amb la seva obra marcada pel primitivisme i els elements simbòlics; la segona, amb Tania Adam, periodista i productora cultural que explora les diàspores negres i la música africana; i la tercera, amb el filòsof, escriptor i agitador cultural Franco “Bifo” Berardi, on reflexiona sobre les transformacions del treball, la societat i els mitjans de comunicació en l’era de la globalització.
Com a colofó, el festival organitza un concert exclusiu a la Basílica de Santa Maria del Mar del músic i productor KMRU, àlies de Joseph Kamaru, nascut a Nairobi i resident a Berlín, màxim exponent de l’escena de música experimental d’Àfrica Oriental. Les seves produccions inclouen gravacions de camp, improvisació, noise, ràdio-art i aprenentatge automàtic.
