L’art prohibit confessa i acusa

Un es pregunta, com ens explica Tatxo Benet durant la visita guiada, si les obres que escandalitzen en veritat escandalitzen menys quan es troben acompanyades d’altres obres-escàndol. És a dir: si t’ofèn veure un vídeo d’una dona similant fel·lacions a un plàtan o a una salsitxa (Natalia LL, Consumer Art, 1973, censurat al Museu Nacional de Varsòvia) potser deixarà d’ofendre’t si, ben a prop, hi tens un Jesucrist pintat de Ronald McDonald (McJesus, Jani Leinonen, que va enervar la minoria cristiana a Israel) o una masturbació femenina coberta per l’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini i dibuixada en bolígraf (Juan Francisco Casas, O(H)ROMAo(H)MORTE, controvertida a Madrid i a Roma).

Totes juntes es fan companyia, s’equilibren, es perdonen. Totes juntes queden expiades i salvades del seu pecat per en Tatxo, un boig del tema que feia temps que buscava espai, i que l’ha trobat a la Casa Garriga Nogués. El primer cop que hi vaig entrar, fa massa anys, allí hi havia l’editorial Proa. Ara l’edifici d’insporació modernista acull més de 200 obres que, combinades amb l’espai de vitralls acolorits i sostres recargolats, es dignifiquen doblement. Un altar, un retaule, un confessionari. Sí, una galeria dels inferns amb tos els seus pecats capitals.

És arriscat, sí. La idea és tan poc comú com sexi, tan temerària com genuïna i amb un nivell de qualitat artística excepcional. Una bona manera d’entrar en l’art contemporani, més enllà de les quatre coses bàsiques que se’ns poden provar de mostrar al carrer Montcada (un carrer que en Tatxo precisament havia explorat per a dur-hi el seu museu), és posar-hi un relat: cada una d’aquestes obres té una història, i tan important (o impactant) és veure-les com escoltar-les. Saber què els ha passat, d’on han hagut de ser retirades, quina sang s’hi ha vessat o quin càrrec han costat (en el cas del La bèstia del sobirà, present al museu, veure el rei d’Espanya sodomitzat va costar el càrrec de Bartomeu Marí al capdavant del MACBA). Igual que molta gent s’acosta a la música clàssica pensant en el relat, en la història, en com s’entenia el món al segle XIX i què volia dir aquell autor fent aquella obra i no una altra, una bona manera d’acostar-se a un art tan eclèctic i de vegades difícil com el contemporani és escoltant la seva versió de la història. La seva vida. Aquestes obres no només confessen pecats sinó que, sobretot, acusen.

La peça favorita de l’amfitrió és una seguit de catifes de pregària amb tot de sabates de taló (Silence rouge et bleu, de Zoulikha Bouabdellah) que fa caure d’esquena. Saddam Huseein en formol evocant una obra de Damienl Hirst (Shark, de David Cerny), Franco en una màquina dispensadora de coca-coles, hòsties reconsagrades formant la paraula “Pederàstia”, Caprichos poc capriciosos i molt enfosquidors de Goya, el Mao de Warhol, orgies picassianes… la selecció i la disposició feta per Carles Guerra, director artístic del museu, juntament amb el sentit d’experiència visual que té la fàbrica Mediapro, eleven la visita al nivell de must internacional i conformen un regust final d’orgull, de plaer estètic i de transgressió alhora. I, a banda, ens indica que tenim gent amb prou talent, diners i bogeria encara com per posar al cor de la ciutat el reclam més innovador dels últims temps en art contemporani potser en tot el món. En surts aplaudint amb les orelles i dient gràcies. Gràcies, doncs. I aplaudiments.