Assaig de col·lapse

La idea de col·lapse és un dels signes dels nostres temps, que dirien el cursis, i la paüra d’un nou final del món ha provocat la conversió dels apocalíptics en una secta molt més cool; els col·lapsòlegs. Jo diria que el cangueli d’una implosió planetària respon més aviat a una pulsió sadomasoquista de pessimisme gojós: al capdavall, la humanitat ha viscut episodis molt més obscurs que això nostre tan escumós de l’ecoansietat i la depressió crònica, com ara guerres d’autèntic abast mundial o ocasos d’imperis que semblaven eterns. Mancants d’un discurs religiós sòlid i addictes a un narcisisme malaltís, als occidentals ens plau fantasiejar amb un ocàs que tingui certa relació amb la nostra pròpia estultícia, perquè si tot ha d’acabar-se, si més no ens plauria ser protagonistes del final. Tot i això, malgrat la matraca dels pessimistes, el món continua girant amb una relativa comoditat. 

Tota aquesta metafísica d’estar per casa ve a tomb per la recent caiguda temporal de Microsoft, un curtcircuit informàtic que, a ulls del periodisme mundial, va desencadenar un munt de plagues, especialment visibles en l’àmbit del turisme, les empreses i els propis mitjans de comunicació. Suposo que a hores d’ara, quan el lector llegeixi aquesta nova Punyalada, l’Apocalipsi haurà acabat quasi del tot i d’aquest nou end of the world només en recordarem les imatges d’aeroports amb multituds de turistes dormint a terminals i el vídeo d’alguna televisió que va deixar d’emetre durant unes quantes horetes. Com ens han avisat els experts en informàtica, i així s’esdevé als nostres propis telèfons mòbils, el món virtual necessita d’actualitzar-se, i sovint aquest procés acaba en pana. El gran ordinador del món s’ha reescalfat, ara torna a reviure, i els turistes ho viuran al sofà de casa. 

De fet, la gran notícia d’aquest últim assaig de col·lapse… és que no ha passat res. Com ja vàrem comprovar durant l’esclat de la Covid-19 i el posterior enclaustrament domiciliari, el nostre sistema (sigui quin sigui) és capaç d’adormir-se durant un temps determinat mentre fa reset, deixant-nos fins i tot en pau. Secretament, molts habitants del primer món trobem a faltar aquells mesos en què l’autoritat governamental ens tancà a casa i vàrem poder dedicar-nos a acabar Guerra i pau d’una punyetera vegada, a aprendre a fer uns cupcakes que ens queden la mar de bé, i també a comprovar que les nostres ciutats, sense tanta penya i sobretot alliberades d’automòbils, poden esdevenir indrets francament hospitalaris. Doncs ahir, i que em perdonin els afectats, va passar pràcticament el mateix; molt soroll, gran frenesí de col·lapsòlegs a la tele i, al final, només silenci.

Molts conciutadans van entendrir-se admirant novament com el món pot funcionar molt rebé amb targetes d’embarcament escrites a mà

Temps després de la Covid, hom va preludiar que la humanitat també faria el seu particular reinici, i tothom frisaria per viure en ciutats molt més ordides a escala humana, menys contaminades i blablablà. A un nivell antropològic, fins i tot vam descobrir de nou com n’era d’important d’estar amb els altres, del valor impagable d’una conversa cara a cara o d’una besada fraternal. Però, com passa sempre, en poc temps tornàrem a convertir-nos en unes màquines de velocitat exponencial que ens han deixat l’ànima molt més esbatanada que el puto virus. Ahir va passar el mateix, i molts conciutadans van entendrir-se admirant novament com el món pot funcionar molt rebé amb targetes d’embarcament escrites a mà i veient que, al capdavall, si no pots fer un bizum a la tieta durant vint-i-quatre hores, doncs tampoc n’hi ha per tant. El miratge s’acaba, perquè desaccelerar és un gran luxe.

Avui el sistema torna a funcionar en una llum insultant que dura 24/7, podem fer tot allò que ens plagui (sempre que impliqui manegar diners, of course), i ja tornem a creure’ns petites divinitats sense més problemes que continuar esperant el col·lapse definitiu. Res no ha canviat, faltaria més, i els senyors de Microsoft —passi el que passi— continuaran guanyant les mateixes i exactes tones de pasta. Però ningú no dirà que la notícia, en el fons, és que no ha passat res de res.