Assumpció Puig (Girona, 1954) es va convertir l’any 2018 en la primera degana de la història del Col·legi d’Arquitectura de Catalunya (COAC) i també va ser la primera a ocupar aquest càrrec sense ser de Barcelona. Quan Puig va haver de decidir què volia ser de gran, va triar entre ser metge o arquitecta. “Són coses ben diferents, però jo entenia que les dues anaven dirigides a la societat”, explica. Com moltes amigues seves van anar cap a Medicina, ella va optar per Arquitectura, “en una època que érem molt poques dones”. Va començar la seva carrera professional als anys 80, bàsicament a Girona, tot i que també a la capital catalana, “una gran ciutat on sempre acabes arribant”. Amb una trajectòria de molts anys a l’esquena, Puig no se’n penedeix de la decisió que va prendre de jove entre Medicina i Arquitectura. “M’ha agradat molt perquè cada projecte i cada client és diferent. Sempre has d’estar amb els ulls oberts, sempre has d’estar investigant i sempre has d’estar al dia d’allò que estan fent els teus companys”, exposa.
Amb aquesta necessitat d’estar alerta per conèixer les últimes tendències i saber què demana la societat, Puig sempre havia seguit de ben a prop la tasca del COAC. Primer, com a membre de la seva assemblea. De la mà de l’anterior degà, Lluís Comerón, que ha mort recentment, Puig es va incorporar a la junta directiva. Des de llavors, suma 12 anys en aquesta institució, en la qual es va convertir en la màxima representant l’any 2018, mandat que finalitza aquest 2022. En una entrevista amb The New Barcelona Post, la degana del COAC analitza com ha afectat la pandèmia al sector i quin paper pot jugar la rehabilitació en la recuperació a través dels fons europeus, així com el protagonisme que tindrà Barcelona l’any 2026 com a Capital Mundial de l’Arquitectura.
— La pandèmia ha suposat un abans i un després, no només per a la societat, sinó també per a l’economia. Com ha afectat aquesta nova crisi al sector?
— Des del 2008, el sector està bastant pla i no s’ha recuperat en absolut. Per tant, no s’havia donat una gran recuperació en el moment en el qual la pandèmia ens va tancar a tots a casa. Es va produir una frenada, inclús por, no se sabia cap a on anàvem. L’any 2020 va ser un any difícil, el 2021 vam començar a recuperar, però encara estem en una situació en la qual no s’ha produït una gran recuperació. La intervenció en els projectes que fem més —com a arquitectes— és l’obra nova i l’habitatge. Els equipaments són importants, però el teixit de la ciutat realment és l’habitatge o l’edifici plurifamiliar, i veiem que, des de l’anterior crisi econòmica, no s’està recuperant. Un any fem 12.000 habitatges; l’altre en fem 13.000; el següent, 13.500… Hem de pensar que estàvem fent 100.000 habitatges el 2008. Jo crec que hem canviat de paradigma, que allò no tornarà i que ara ens hem d’adaptar perquè hem de treballar molt sobre allò que ja està construït. Per tant, hem de treballar molt sobre el concepte de renovació i rehabilitació.
— Des d’Europa, es vol respondre a la crisi provocada per la covid amb els fons europeus, un pressupost sense precedents per superar el sotrac que té en la digitalització i la sostenibilitat els objectius a aconseguir. La rehabilitació se’n pot beneficiar d’aquests recursos?
— Sí. El parc edificat ens està donant un certificat d’eficiència energètica amb unes lletres com les de les neveres. En el seu cas, no és una A sinó una D, una E o una F. Aquestes lletres volen dir que hi ha edificis que poden millorar el seu envolvent perquè hi hagi un millor aïllament. Com no entra tant el fred ni la calor, no hi ha necessitat de gastar tanta energia. Per tant, s’ha de buscar l’eficiència energètica a partir de treballar en l’envolvent de l’edifici, que són les façanes i les cobertes, alhora que també s’aconsegueix la disminució de CO2 a l’atmosfera perquè es gasta menys combustible fòssil. Els fons Next Generation també diuen d’anar cap a les energies renovables. Aquest camí ens pot portar a una situació de canvi, potser no al 100%, però un canvi cap a les energies renovables, en la producció de CO2 del parc edificat i en l’eficiència energètica de l’edifici.
— Quins tipus de projectes es poden veure a Catalunya amb el suport dels fons Next Generation?
— Hi ha diverses línies de treball i una d’elles permetrà als ajuntaments fer rehabilitacions integrals a barris. L’altre dia, parlant amb una alcaldessa, em comentava que tenia edificis que no tenen ni comunitat de propietaris perquè hi viu gent que està molt al límit. En aquests casos, pot invertir el mateix municipi, com en el projecte de Santa Coloma de Gramenet, al carrer Pirineus. És un projecte que ja té dos o tres anys en el qual l’Ajuntament tira endavant la rehabilitació integral de tot un carrer i, a partir d’aquí, qui pot pagar, paga, mentre que, qui no pot, pot anar pagant amb allò que pugui. Els fons Next Generation poden servir perquè els ajuntaments prenguin solucions com aquesta per regenerar un teixit urbà que està molt malament i que alhora pot fer de dinamitzador de tota un zona. Això és una de les coses més importants: quan en llocs que tenen una problemàtica social de decadència de comerç i dels mateixos veïns, fas una inversió important que apodera i enorgulleix al barri també es regenera tot l’entorn.
“Els fons Next Generation poden servir perquè els ajuntaments prenguin solucions per regenerar un teixit urbà que està molt malament i que alhora pot fer de dinamitzador de una zona”
— On més poden ajudar aquests recursos?
— Hi ha la línia de treball que es destinarà a fer habitatge de nova construcció de lloguer social. Aquest és un altre tema que és molt necessari. Aquí teníem molt habitatge protegit que ha entrat al mercat lliure i, per tant, té uns preus de mercat. En canvi, hi ha molta demanda, cada vegada més, d’habitatge de lloguer social.
— En aquest context de foment de la rehabilitació del parc edificat per reduir les emissions i l’impacte mediambiental, què pot fer el COAC?
— En aquests quatre anys de mandat, hem estat treballant en el tema de la rehabilitació. S’ha iniciat el pla patrimonial del COAC per posar els nostres edificis al dia i també per fer pedagogia respecte a allò que hem d’incentivar com a professionals fent-ho a casa nostra. No només a la seu a Barcelona, sinó als sis edificis que tenim en propietat. Tenim 11 seus, però algunes són de lloguer. Com a professió, estem explicant a la ciutadania la importància de la rehabilitació, també de l’eficiència energètica, sabent que el parc edificat és un dels grans consumidors d’energia i, per tant, també un dels grans productors de CO2. Estem predicant que aquests fons ens poden ajudar molt a activar el sector, que no s’ha recuperat des de la crisi del 2008. La rehabilitació pot ajudar a mantenir el teixit que tenim i, segurament, fer que hi hagi més. És una alenada d’aire fresc.
— I tot plegat, hi ha alguna manera d’apropar-ho a la ciutadania?
— En aquests quatre anys, tenim un altre projecte molt interessant que és el Centre Obert d’Arquitectura. El que volem fer és consolidar tota l’activitat que fem tant a l’Arxiu Històric com a la biblioteca, les exposicions i debats que organitzem a tot el territori, a partir d’una programació única. A Lleida se sap allò que es fa allà i a Barcelona allò que es fa aquí. Si ho fem tots junts i hi ha un eix temàtic, podrem explicar la potència de totes les seus del COAC. També volem extreure cap a la societat els debats i posar atenció en les coses que estan bé i com hauríem de treballar les coses que hem de millorar. Tenim l’ambició de poder ser un interlocutor a nivell internacional. Com hi ha altres centres d’arquitectura arreu del món, volem que el nostre sigui un centre més que es reconegui a nivell internacional.
— Sempre s’ha parlat molt de crear un Museu de l’Arquitectura a Barcelona. El Centre Obert d’Arquitectura podria ser el pas previ?
— No sé si el Centre Obert d’Arquitectura és un museu del segle XXI. Em preocupa poc que se’n digui museu al Centre Obert d’Arquitectura. El que volem és posar a disposició de la ciutadania l’arquitectura catalana, podent-la veure des de l’inici, amb el primer dibuix i el primer croquis, fins a poder passejar o veure els edificis.
“La rehabilitació pot ajudar a mantenir el teixit que tenim i, segurament, que hi hagi més. És una alenada d’aire fresc”
— Una de les cites més importants que té marcada Barcelona al calendari és la capitalitat mundial de l’Arquitectura de cara a l’any 2026. Què significarà per a la ciutat?
— Una necessitat que, potser s’havia perdut o diluït amb la crisi, de tornar a posar l’arquitectura catalana sobre la taula amb orgull. Vam apostar per presentar la candidatura al congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA). Va tenir un resultat fantàstic. Competíem amb Pequín, que semblava que tenia més possibilitats perquè era a Àsia i el pròxim congrés ja es fa a Copenhaguen. Malgrat això, la nostra candidatura va ser la més votada. És un projecte molt interessant perquè té recorregut fins al 2026 i que ens dóna peu a què cada any tinguem treballs sobre arquitectura a dins de la ciutat que poden deixar petjada.
— En què es traduirà això?
— Ho estem concretant. Es va explicar que farem el Festival d’Arquitectures cada any el mes de maig. Consistirà a dotar la Setmana de l’Arquitectura amb més contingut, amb debats internacionals o intervencions efímeres al carrer. I alguna no serà tan efímera. Tot el teixit que hi ha al voltant de l’arquitectura intentarem treballar junts per deixar un pòsit a la ciutat durant aquests festivals. Aquest 2022 ja passarà, també el 2023, 2024 i 2025. Quatre festivals per arribar al 2026 amb un recorregut i un full de ruta per fer l’explosió de la capitalitat. Esperem que el congrés sigui tot un èxit, com ho va ser el que vam fer aquí el 1996.
— Què va jugar a favor de la candidatura de Barcelona per convertir-se en la més votada?
— La majoria de visitants que venen a Barcelona ho fan per l’arquitectura. Tenim Gaudí i el modernisme, molt ben valorat, però també tenim com Barcelona s’obre al mar i el seu espai públic. Barcelona és una ciutat que va donar un salt qualitatiu des del moment en què va començar l’Eixample fins al dia d’avui. Crec que ha anat saltant qualitativament i que es veu arreu del món com una ciutat on l’arquitectura interessa. Això és una de les coses que segurament es va tenir en compte. També crec que es va valorar com a ciutat mediterrània de viure el carrer, de trobar-se, de comunitat, d’espai públic on passen coses i aquestes coses que passen allò que fan és que hi hagi més comunitat. I que hi hagi més comunitat fa que hi hagi més benestar perquè la gent no viu tan sola.
— Quins són els projectes més recents que ha desenvolupat la ciutat que poden haver sumat punts?
— Barcelona ha treballat amb París i Londres moltes de les intervencions que durant la pandèmia s’han vist que eren necessàries: no hem de tenir tant espai públic dedicat al cotxe. No només al cotxe que es trasllada, sinó al cotxe que està aparcat durant mesos en un espai que podria servir per a una altra cosa. Per tant, hi ha hagut una manera d’actuar que està bastant en línia amb allò que s’ha fet a París de plantar més arbres, tenir més espais verds i recuperar-ne aquells que estaven obsolets, com els molls d’Anne Hidalgo.
“Barcelona és una ciutat mediterrània de viure el carrer, de trobar-se, de comunitat, d’espai públic on passen coses i aquestes coses que passen allò que fan és que hi hagi més comunitat. I que hi hagi més comunitat fa que hi hagi més benestar perquè la gent no viu tan sola”
— Com s’adonarà el barceloní que es fa aquest congrés i que la seva ciutat és la Capital Mundial de l’Arquitectura?
— El congrés de la UIA és un congrés professional com ho és el Mobile, que porta gent de tot el món que ve aquí pel producte que s’ensenya. El congrés de la UIA, bàsicament, portarà debat perquè el nostre producte és la ciutat i els edificis. La capitalitat jo crec que sí que pot irradiar a tot Catalunya perquè és centrar arquitectura i urbanisme i, per tant, planificació territorial, que l’haurem d’ensenyar d’alguna manera. Tindrem també països que intervindran en el congrés que s’intentarà que tinguin espais de promoció, d’explicació, de debat o d’ensenyar allò que estan fent, sigui a l’Índia, a la Xina o a Dinamarca. Ajudarà a la ciutadania a entendre més els beneficis de tot el que pot aportar aquesta disciplina.
— Aquest congrés permetrà posar el focus internacional en Barcelona i els seus arquitectes. Com l’afronta la professió?
— L’arquitectura catalana viu un moment molt bo. Un exemple són els Premis Mies Van der Rohe. De 40 seleccionats, cinc són catalans —dos d’ells han estat escollits com a finalistes— i sis, espanyols. Això vol dir que, entre tots els estats europeus, l’arquitectura catalana està en un nivell molt interessant. Exemples com la rehabilitació que s’ha fet a Fabra i Coats o els habitatges de la Borda i Cornellà, on s’han començat a treballar les estructures de fusta. Sense anomenar arquitectes, estem en un moment d’una producció d’alt nivell. Els arquitectes d’aquí han entès la sostenibilitat i que hi ha edificis del passat que es poden reconvertir i tenir un ús diferent i donar una alta qualitat de vida. L’arquitectura que s’està fent ara dóna resposta a aquests problemes que tenim i ho fa des de solucions d’habitatge alternatives i, per descomptat, solucions de sostenibilitat. Aquests edificis tenen eficiència energètica, introdueixen materials que tenen una petjada ecològica molt menor als materials tradicionals que havíem estat utilitzant fins ara i pensen en el futur, en tot el cicle de vida de l’edifici. O sigui, els arquitectes no s’estan posant al dia, estan fent, fins i tot, alguna cosa més.
