Atenea Carter: L’artista que val és aquell que serveix

“Vinc d’una família de dones artistes. La meva mare i les meves dues tietes eren ballarines del Teatre Argentino i van arribar a actuar a El Molino. El fet que la meva fos una família monoparental va fer que a la meva infància em quedés molts cops amb la meva àvia qui, ja aleshores, em feia cantar un repertori que anava des de la Whitney Houston fins a la Rocío Jurado!”.

Mentre comparteix aquest record,  Atenea Carter riu amb una amplitud contagiosa, després de la seva entrada al Bar, al ritme sincopat del It runs through me del Tom Misch, acompanyada per la seva gosseta, Aretha, que ensuma ara prop de la barra a veure si li cau alguna cosa que tranquil·litzi la seva interminable fam canina.

“Soc cantant de Jazz i vocal coach —prossegueix la parroquiana, degustant un vermut negre—. Fins ara he posat la meva veu al servei de diversos projectes musicals aquí a Barcelona, però cap d’aquests projectes eren totalment meus… Fins ara”.

— Això sona a què estàs a punt de fer un gran pas…

— Sí, sento que és el moment de fer coses meves, quelcom propi. Precisament, acabo de muntar la meva banda, som vuit músics, amics tots, i els temes són meus. 

Una aventura que està prop de concretar-se en l’incipient enregistrament d’un disc, “amb en Renato Paolo a la producció”, i que respon a la necessitat de “fer quelcom més tranquil, més soulful, un repertori més íntim, perquè una cosa que m’agrada molt en aquesta vida és la intimitat”. 

Ha estat un camí llarg i amb corbes, des d’aquelles tardes en què, sent ella nena, l’àvia la disfressava perquè cantés. I hi ha arrels que no es poden obviar i que acaben definint a la persona i el seu art: “La meva família té molt a veure amb la meva noció que, quan pujo a un escenari, estic al servei del públic. La meva àvia em deia que, expressis el que expressis, tens la responsabilitat de deure’t al públic. La seva frase era que l’artista que val és aquell que serveix”. I, clarament, aquesta idea ha quallat en mi.

Aprendre sobre els escenaris

Pot ser que per a la cantant hagi estat beneficiós el fet d’haver-se format en l’ofici d’actuar sobre els escenaris de manera autodidacta. “El que he après de jazz, ho he après a jam sessions i assajant i escoltant. No m’he pogut permetre cursar escoles com ara l’ESMUC”. I potser això hagi incidit en una manera d’encarar el cant tècnica, però lliure, desposseïda d’encotillaments, on el fons surt cap a fora i la veritable soulfulness, la veritable intensitat, s’allibera en l’atmosfera.

“Durant nou anys vaig estar en un duo, Another Way, amb què fèiem un repertori pop soul i on vaig aprendre molt. Però un dia el duet es va acabar, fet que em va obligar a fer les coses per mi mateixa. I va ser allà on em vaig adonar que jo era molt més capaç del que em pensava. Feia molts concerts sola, amb veu i teclat” i, clar, aquesta experiència la va avesar fins al punt que el músic gironí Ireneu Grosset, conegut per la seva trajectòria amb The Pepper Pots, es va fixar en ella perquè assumís el paper de frontwoman en el seu projecte The Mighty Might, amb el qual va arribar a enregistrar un disc.

“Estic molt orgullosa d’haver-me sabut adaptar a tot allò que m’he anat trobant i que m’ha fet aprendre molt”, remata la parroquiana, que combina la seva nova banda i repertori amb les sessions de concerts a la llum de les espelmes, Candelight Sessions —on es mesura amb el repertori i l’ànima de la grandíssima Nina Simone— i amb “classes de vocal coaching que, espero, ben aviat pugui ampliar amb l’escola online de tècnica vocal que estic creant”.

L’efecte balsàmic del Jamboree

“La meva relació amb Barcelona és la d’una infància molt bonica i de molta música, sobretot pel que fa al Jamboree. I, encara que fa onze anys que visc a Terrassa i que l’adoro, la meva idea és tornar algun dia a la ciutat, perquè tenir tant a mà una oferta cultural tan gran em pot nodrir molt com artista”.

La mirada de l’Atenea Carter es torna una mica pensativa, aleshores, ensopegant amb un record emocionalment delicat: “L’any passat vaig passar per estats depressius en ajuntar-se diversos duels i problemes personals. Doncs bé, si quelcom va contribuir a sentir-me millor, van ser les jams del Jamboree, on vaig conèixer a persones que han acabat sent companys de concert. Aquelles sessions em van donar molta llum enmig d’aquella foscor”. Un episodi eloqüent, a l’hora de definir el vincle de l’artista amb una cartografia musical urbana en què encara li fa mal ”veure a tan poca gent afro-descendent als concerts, sobretot a sales d’un cert standing. Símptoma d’una gran bretxa social i econòmica i d’un cert classisme que em pesa molt”. 

Un aspecte al qual s’afegeix l’escassa sensació de seguretat. “A diferència de Terrassa, com a dona no em sento segura als carrers de Barcelona. Per exemple, cada cop que vaig de bolo o de jam session, haig de muntar-me una estratègia per a no caminar sola massa estona. I més a segons quines hores”, sentència exhaurint el seu vermut.

— Tot sigui dit, davant segons quins problemes, costa molt no fer-se mala sang.

— Escolta, ja que parles de sang, puc fer una reivindicació, aquí a peu de barra?

— Clar, la barra és teva i la parròquia t’escolta.

— Doncs mira, dir que tinc anèmia falciforme, una malaltia crònica i minoritària que es deriva d’una mutació genètica de la sang d’origen africà. Així que animo a tothom a donar sang!

I l’Aretha subratlla això últim amb un lladruc, també perquè el personal no s’oblidi de la seva gana, sempre present.