“Som més parents de les orquídies que dels simis ” (P. Sloterdijk)
A banda de per les formes i els colors, algunes flors són apreciades sobretot per la fragància. A les esmentades frèsies, i a algunes espècies d’orquídies, es pot afegir aquelles plantes que, principalment a l’estiu, imprimeixen a les nits un record difícil d’esborrar. Els gessamins són, en aquest sentit, de menció obligada. El grau de dolçor i acidesa varia segons l’espècie, des de l’embriagador i un punt invasiu Trachelospermum jasminoides, l’helicoïdal flor del qual blanqueja gairebé del tot el tapís verd durant el mes de juny, fins a la que potser sigui la versió més clàssica i longeva de gessamí, amb una floració –la del Jasminum grandiflorum– que dura fins a mitjans de setembre i octubre. El final subtilment acre de la seva característica fragància, tan feta servir en sabons i tes, evita que resulti massa embafador, mentre el fixa en algun recòndit lloc del cervell.
Parlant de flors dolces, que impregnen les brises de l’estiu i es confonen amb les emocions que susciten, des del passat o en present, hem de recordar una planta com el galant de nit (Cestrum nocturnum); fins i tot si el seu nom competeix en low glamour amb la forma de les seves flors. En multitud, allargades i tot just obertes, formen un batalló que instal·la en l’aire una aroma a mel de què difícilment podem deslliurar-nos. Es desperten reminiscències nostàlgiques, records d’una vida no viscuda… però en qualsevol cas ja passada. Costa, en ocasions, determinar aquest clic olfactiu, si és que no hi ha records fixats a una olor (a l’estil de la degustació de la magdalena proustiana). Per descomptat, a atiar la memòria poden ajudar algunes de les moltes cançons que versen sobre flors, vinculades a l’experiència passatgera o pregnant de l’amor. La següent de les fragants que recordarem ve en parella, s’ha celebrat en un conegut tema, i “serveix per dir t’estimo, t’adoro, vida meva…”: potser és el perfum de la Gardenia jasminoides un dels més perfectes, per penetrant i complex sense caure en l’excés ni perdre estructura, comparable només al de la de la flor del taronger. S’hi afegeix la bellesa de la flor en si, d’un blanc carnós que lamentablement s’esgrogueeix i panseix en pocs dies, adoptant tons menys falaguers mentre decau.
Tot i que més allunyat en parentiu, l’anomenat “Gessamí de Madagascar” (Stephanotis floribunda) és una planta molt bella, que pot funcionar en els interiors lluminosos, proporcionant amb les fulles encerades i la forma en trompeta de les flors blanques una presència elegant i delicada. Les flors són interessants també quan estan tancades i en el disseny gairebé futurista dels capolls pot compondre buquets nupcials. Hem de destacar, així mateix, una planta com l’Hoya carnosa. En algunes de les seves versions la fulla pot confondre’s amb la Stephanotis, però el cert és que l’Hoya és coneguda bàsicament per la “flor de la cera” que propicia: carrassos d’estrelles s’obren per mostrar un conjunt de flors d’aparença irreal, caracteritzades per un borrissol de suau i una olor dolça, del centre del qual degota una substància incolora i enganxosa.
Llegeix la primera part: L’atracció de les flors (I): Bulbs i orquídies
