Com pot ser que no hi hagi ni rastre del text d’una obra de teatre que es va estrenar a Madrid i Buenos Aires? I del qual, casualment, només quedin les crítiques? Probablement, la principal raó radica en el fet que va ser escrit per una autora feminista a principis del segle XX, mal acollida per una tesi tan simple a ulls d’ara com voler desfer el mite del Don Joan.
Aquesta va ser l’espurna que va trobar la compositora Helena Cánovas (Tona, 1994) per començar a articular una òpera sobre el Don Juan no existe de la comtessa de Sant Lluís, Carmen Díaz de Mendoza Aguado (1864-1929), algú sobre qui només han sobreviscut unes quantes línies en una entrada de Wikipedia. “No podia deixar-ho escapar”, remarca Cánovas, qui fa tres anys que està ideant com recuperar una obra de teatre gairebé fantasma. Quan el contingut no hi és, el bo és que tot és possible i res està bé o malament, sempre que el pretext sigui vàlid, com ho és el de Cánovas de reivindicar a tantes autores que s’han silenciat amb els anys. Com si elles sí que mai haguessin existit.
Cent anys després de la primera i desastrosa estrena de Don Juan no existe, Cánovas ha plantejat una nova proposta trencadora, valenta per a una actualitat que no és tan moderna com es pensa. Com així degué fer en el seu moment la comtessa, una senyora de bona família que va ser una de les fundadores del Lyceum Club Femenino al costat d’altres intel·lectuals de l’època com María de Maeztu i Clara Campoamor, però també parlamentària, encara que per poc temps, de l’Assemblea Nacional Consultiva creada pel dictador Miguel Primo de Rivera.
La creació de Cánovas s’ha presentat aquest dijous al Festival de Perelada, convertint-se en la directora d’òpera més jove a protagonitzar una estrena absoluta a l’escenari de l’Alt Empordà. “L’òpera està viva i nosaltres apostem per la nova creació”, resumeix el seu director artístic, Oriol Aguilà. De fet, Cánovas va ser la guanyadora de la segona edició del Premi Carmen Mateu, un guardó creat en honor a l’alma mater de la cita musical per promoure la carrera de joves compositors d’òpera i ballarins de dansa. Tot i que la seva candidatura es va imposar entre una quarantena més, quan li van trucar per anunciar-li que havia guanyat, la compositora catalana els va preguntar si estaven segurs. Per a ella, establerta a Alemanya des de fa anys, aquest ha estat el seu primer encàrrec a Espanya.
La professional tonenca ha encertat en la forma que ha triat per donar vida a un gènere que moltes vegades sembla que estigui a l’abast d’unes poques persones. “M’agrada fer música per a tots, no només per a aquells a qui els agrada”, defensa. Així es veu en l’hora i escaig que dura el seu Don Juan no existe, on les impressionants veus d’una soprano, un baríton i un tenor es barregen amb expressions tan poc habituals en una òpera com “tòxic” o “masclista”, adaptant a un nou estil discussions molt habituals en altres espais, com les xarxes socials o altres gèneres artístics. Fins i tot, un dels cantants va amb Vans.
La inseguretat, els dubtes, la por, el fracàs, és a dir, la síndrome de la impostora, però també la llum de gas, persegueixen la protagonista, o protagonistes, d’aquest Don Juan no existe. “Callades ens volen els Don Joan d’aquest món”,”fes el que se’t dona bé, per escriure no vals, vas néixer així: dona”, li va dient la societat en la qual viu, fins i tot li llança un “per què ens fa tanta por el crit de les dones?” que sona a Rigoberta Bandini. Com no podia ser d’una altra forma, els ofesos també apareixen en escena quan el seu regnat es comença a esquerdar, ferits i en alerta, sentint-se desarmats davant d’expressions com ara “micromasclismes” i “empatia”, denunciant que ara “no pots tenir una opinió contrària” o “els fan sentir-se culpable d’haver nascut home”.
Una forta Natalia Labourdette és l’encarregada de representar a la comtessa, una excusa per poder parlar de totes les dones que alguna vegada han volgut ser una cosa diferent del que s’esperava d’elles. Això sí, sense oblidar-se de matisar una cosa: “Soc de Vallecas, jo de comtessa poc”. Tot això, acompanyat per un encertat conjunt musical dirigit per Jhoanna Sierralta, a la vista de tots per poder apreciar-los millor. Ella, una veneçolana que viu a Alcalá de Henares, va rebre la trucada per participar en el projecte menjant en un Vips i, com Cánovas, tampoc s’ho creia. A més, la corda (Cosmos Quartet), la percussió (Miquel Vich) i el saxo (Helena Otero) es complementen amb una mica d’electrònica, comandada per la pròpia Cánovas, eina que aconsegueix amplificar el que ofega els personatges, distorsionar encara més el que és veritat o no en aquesta ficció.
La inseguretat, els dubtes, la por, el fracàs, és a dir, la síndrome de la impostora, però també la llum de gas, persegueixen la protagonista: “Callades ens volen els Don Joan d’aquest món”
Una música i un llibret, a vegades complicat de seguir, que conviuen amb els pocs elements que hi ha a l’escenari. La directora d’escena Bárbara Lluch aconsegueix ser contundent només amb blanc i negre, com el text que es va perdre de la comtessa. “El que sí que no existeix encara són tres dones en posicions rellevants en una òpera”, remarca Lluch. Sembla que la tinta ofega a la comtessa, fins que la memòria d’ella, i de moltes altres, comença a netejar l’oblit.
Menció especial a l’homenatge a totes les altres intel·lectuals i artistes maltractades pel temps amb les quals tanca l’òpera de Cánovas. Encara que només sigui en l’escenari per uns minuts, alguna cosa cal fer perquè, com diu el llibret, “no hi ha pàgina en blanc sinó tinta esborrada”. Coproduïda pel Festival de Perelada, el Liceu i el Teatro de la Maestranza, Don Juan no existe es podrà veure l’any que ve al Teatro Real i els Teatros del Canal de Madrid.
