Fa uns dies es va inaugurar a la Casa Rius una exposició dedicada a Oswald Aulèstia, aquest personatge que no es pot anomenar d’una altra manera que personatge: sembla, en efecte, algú inventat. Més conegut per la seva carrera com a falsificador d’obres d’art, sobretot últimament amb el documental de Filmin (també emès per TV3), Oswald Aulèstia es planta ara enmig del carrer Enric Granados com si pretengués no només desafiar els col·leccionistes que han preferit no assistir a la inauguració com, sobretot, l’art mateix. Potser per redimir els pecats o segurament per res a veure amb demanar perdó, l’obra d’Aulèstia ens planteja la pregunta de si el seu art és també trampa o bé, en canvi, conté veritat. Saber si Oswald es falsifica a si mateix, si té un relat autèntic o si, en canvi, només continua amb la broma. Ja avanço que, sigui quina sigui la conclusió d’aquest article, ambdues opcions em semblen bé.
Però he d’aturar-me, abans, a presentar un espai que per mi ha estat una de les millors sorpreses d’aquesta primavera. Oberta fa un any, la Casa Rius sembla des de la façana un establiment qualsevol del carrer Granados amb el seu passadís amb taulell a l’entrada i una petita sala amb quadres al final. El que no saps és que, com succeeix quasi sempre, ficar només la punteta és impossible o més ben dit és una excusa i en aquest cas la punteta dona pas, després d’una destacable col·lecció de singles en vinil ben ordenats i plastificats en uns prestatges, a una interminable successió de sales i salons i claraboies que et demostra que el cor d’aquesta ciutat encara conté tresors ocults i alhora descomunals. Una mena de sala de jocs a l’esquerra, una sala de projeccions ben decorada a la dreta, amb fileres de seients extretes d’un teatre o un cinema, i després un immens passadís amb cuina nova ben equipada i un pati amb barra que, si t’havies pensat que era el final, en veritat només és un vestíbul cap al gran taller/sala d’exposicions coronat per un sostre de vidre triangular que tanca el cel del celobert.
I podria continuar, però crec que ja dibuixo prou la magnitud de l’espai i de la sorpresa, que de seguida fan preguntar sobre els seus orígens i de qui és i de qui era i per què jo no coneixia abans aquesta meravella. La resposta: un taller de principis del XX de l’escultor Josep Rius i Mestres (reconegut escultor d’imatges religioses i pessebrisme), dissenyat per l’arquitecte Salvador Puiggròs i Figueres i abandonat des de feia massa anys. No al Poblenou, o al Raval, no. Aquí. Al bell mig de l’Eixample.
El modernisme (ens trobem en un espai modernista) és, més que una època passada, una actitud: els promotors d’aquest espai proven d’imitar l’ambició i la inquietud cultural de l’època tot connectant Barcelona amb els corrents artístics mudials, encara que fins ara han dedicat bona part dels seus esforços a llogar l’espectacular espai a grans empreses internacionals per a la celebració d’esdeveniments exclusius. Veurem quina mena d’ànima volen incorporar a la dinàmica de la casa, que per ara fa més funció d’espai que de generador, però que tot just acaba de començar i ho fa amb una exposició que evidentment, abans d’encuriosir, busca provocar. Ara hi anem. Oswald Aulèstia: l’obra.
Pop-art català, resa la llegenda que presenta l’artista. És una definició justa si la complementem amb la idea que, per entendre’ns, els quadres d’Aulèstia podrien ser la majoria d’ells portades de vinils o de casets, decoracions de parets d’antigues boîtes o tires de còmic d’una revista underground dels anys 70 o 80. És, però, més que això: la signatura és inconfusible en cada peça, i també la barreja tragicòmica entre broma i sadisme. Les figures són intencionadament inexpressives, com maniquís o autòmates, però l’ús lineal i homogeni dels colors (sobretot els bàsics) ben disposats com teles damunt la tela fan d’aquestes presències inquietants una mena d’amics antropomorfs (i quasi sempre androgins) que només volen jugar amb tu. Aulèstia retalla, col·loca, enganxa, reparteix calcomanies de lletres i de números sense aparent ordre i concert, fa de la tipografia un complement decoratiu i sembla voler dir, en la seva hipòtesi més pop, que avui la realitat ens ve donada per la saturació de colors de la pantalla (en el seu cas, crec que més la televisió) i per la immensa quantitat d’informació-escombraria que hem de processar sí o sí. De sobte un perfil de fotograma, una ampolla, un conjunt d’objectes que esdevenen una forma humana (encara que caminin sobre una roda), molts llavis amples, molts nassos blancs com extrets d’un retallable, remolins de lletres que conformen cabells, penis que semblen pintallavis i línes rectes que volen donar una direcció clara i geomètrica a la mirada d’un subjecte fonedís. Un art híbrid, agredolç, tragicòmic com dèiem, trans, punk i pop. I indefugiblement català.
L’obra d’Aulèstia és quasi sempre un retrat generacional, fins i tot m’atreviria a dir un autoretrat, passat per una mena de màgia que hauria de fer que el temps s’aturés i que sempre fóssim nens. La figura polèmica d’Oswald Aulèstia només hauria pogut existir aquí, d’això n’estic segur, i en certa manera el seu art també evoca de forma inseparable una profunda mediterraneïtat. Daft Punk (o potser també Supertramp) es troba amb els colors de Joan Miró però impregnat de l’atreviment de Warhol i la mala bava de Pau Riba, és a dir que tot és molt d’allà però també molt d’aquí, molt de l’Eixample, molt del bar de la cantonada. Com aquest espai, que afortunadament, i per moltes empreses internacionals que li lloguin les sales, només pot existir aquí. Ser estranys o diferents, doncs, no ens hauria de fer mai por. Deixar de ser-ho implicaria directament passar a ser falsos. Quan, en tot cas, allò a què hauríem d’aspirar és a ser falsificats.
