Cada vegada que s’atansen unes eleccions al Parlament, els socialistes —que són una colla de catxondos— fan veure que s’interessen mínimament per la tribu associant un català universal a una de les infraestructures que ells mateixos es dediquen a no finançar com Déu Mana. Ja s’esdevingué amb l’Aeroport del Prat (que ni puto Déu anomena Josep Tarradellas), ara ha passat amb l’Estació de Sants i Montserrat Caballé i, si Salvador Illa aconsegueix la Generalitat, també podrà succeir que el Hard Rock acabi adoptant l’afegit Joan Manuel Serrat. El cas de Montserrat Caballé ha indignat molt conciutadans però, com passa sempre, pels motius erronis; a saber, els problemes fiscals de la nostra soprano i el seu exili andorrà. Minúcies de ressentits, car aquí l’important és aïrar-se perquè el nom de Caballé acabi associat a un indret tan repulsiu com aquesta horripilant estació.
He escoltat la veu de la senyora Caballé tots els dies de la meva vida adulta. Se me’n carda quatre pobles si va pagar tots els impostos que li tocaven (perquè considero una obligació moral esquivar com es pugui el robatori sistemàtic al qual ens sotmet l’Estat) i d’això d’Andorra només em sap greu perquè el canvi residencial deuria obligar-la a viure, pobreta meva, en un dels indrets més avorrits i sobrevalorats del planeta. El que sé del cert, pel que fa aquest tema menor, és que la Montse no només sufragà a l’administració pública molts més diners que tots nosaltres, sinó també que ha exportat el nom de Catalunya, la nostra cultura i la nostra llengua cent-mil vegades més que els gamarussos que volen esmenar-li una vida. Car aquí l’important és recordar a tota aquesta penya, perversament ignorant, que la dimensió artística de Caballé supera qualsevol homenatge, cercavila i monument.
Pels indocumentats (i els sords) de casa nostra, un simple recordatori: Montserrat Caballé és, sens dubte, la soprano més important del segle XX i una de les intèrprets essencials de la història de la música. Quan el lector acabi de llegir aquest mots, expulsarà de la boca referents com ara Callas, Sutherland, Flagstad o de los Ángeles: us asseguro que totes elles, de ressuscitar, canviarien les seves respectives (i excelses!) carreres musicals per la de la Montse. És per aquest motiu que resulta un insult relligar el nom de la nostra artista a un catau fastigós com és Sants, que no només és una de les estacions més lletges i absurdes de tota Europa, sinó que també viu fatalment enganxada a una de les places dures, més llorda i vomitiva de la nostra ciutat, que per a més inri també té els pebrots d’escarnir un concepte important del nostre imaginari com els sacrosants Països Catalans.
Demanaria a l’esperit del meu estimat Ildefons Cerdà permís per canviar la denominació merament tècnica de l’Avinguda Diagonal per, d’ara en endavant, dir-li Avinguda Montserrat Caballé
No es pot relligar la pèrfida estació de Sants a la veu més important de la història de la nació. No podem permetre que el nom de la Montse estigui associat, ni que sigui post mortem, a un ridícul tren de Rodalies que avança parsimoniosament cap a Sant Vicenç de Calders. Ni un dels diputats del Congreso que ha insultat el país d’aquesta manera deu haver escoltat l’agut de la preghiera de Maria Stuarda del 1978 al Liceu, una nota que la Montse aguanta durant vint-i-un putos segons duent-la d’un excels piano fins a un forte d’apertura lírica catedralícia; tampoc sabran de què parlo quan recordo Deh! No volerli vittime del final de la Norma d’Orange del 74, on la Montse directament toca el cel amb fil de veu sobrehumà pel qual la Callas hauria venut sa mare i totes les seves joies. Què coi han de saber, pobrets meus, si ni el ministre de cultura actual deu entendre cap frase precedent!
Posats a copiar el (savi) costum ianqui de relligar noms a indrets monumentals, jo demanaria a l’esperit del meu estimat Ildefons Cerdà permís per canviar la denominació merament tècnica de l’Avinguda Diagonal per, d’ara en endavant, dir-li Avinguda Montserrat Caballé. Per tots els indignes del barri, seria una cosa meravellosa acostumar-nos a quedar per fer un toc a Aribau amb Montserrat Caballé o dinar als espantosament pretensiosos restaurants del Passatge de Marimon amb Montserrat Caballé. El dia sant en què aconseguim l’alliberament nacional, i tanquem la repartidora anomenada Diputació de Barcelona, podrem dir que ho hem celebrat com Déu mana a la Rambla de Catalunya amb l’Avinguda Montserrat Caballé. Seria una cosa tan bonica, en el mateix context fabulós, fer la primera desfilada de l’exèrcit català amb tancs irrompent pel carrer de la Montse!
Montserrat Caballé és, sens dubte, la soprano més important del segle XX i una de les intèrprets essencials de la història de la música
Però tot això queda lluny… perquè l’estultícia de la política farà que la Caballé se’ns aparegui quan ens desesperem perdent minuts mentre tenim la pretensió de caçar un tren a l’entrada d’automòbils més mal parida de totes les estacions d’Occident o quan esperem fatigats de la vida un comboi cap a Portbou que, as usual, arriba tard i ens fot el divendres enlaire. Quina colla de sapastres, tu.
