Banksy, el negoci de la protesta

L’estatus legal dels graffiti a la nostra ciutat és més complicat d’entendre que el misteri de la Santa Trinitat. La vigent Ordenança dels usos del paisatge urbà de la ciutat de Barcelona, consultable a la web de l’Ajuntament, té com a infracció lleu “l’aplicació de grafits o pintades sobre qualsevol element del paisatge urbà sense disposar d’autorització expressa”. De fet, el servei de neteja barceloní (consulteu el vigent contracte 2021-23) no només es vanta d’haver fet més de 164.000 actuacions contra pintades durant el 2019, sinó d’introduir “un catàleg d’etiquetes que ajudi a identificar-ne l’autoria a través d’un sistema d’intel·ligència artificial”. La norma, com passa manta vegada, topa de front amb els hàbits de culturetes i d’artistes que poden ordir i trobar excel·lents grafits als murals de la Nau Bostik, al cantó del Parc del Centre del Poblenou o els Jardins de les Tres Xemeneies.

Aquest darrer hot spot dels grafiters barcelonins es féu especialment conegut quan l’administració Colau va netejar (sic) un mural crític amb el Rei emèrit de l’artista Roc Blackbock, pintat en ocasió d’un conjunt d’obres de protesta contra el rapte del músic Pablo Hasél. L’alcaldessa demanà perdó via Twitter per l’acte de censura, prometent revisar el protocol que s’havia aplicat en l’ocasió, una de les moltes bones intencions que han quedat al núvol piulaire. Aquest nou cas d’ambivalència amb el grafit contrasta amb l’exposició estrella d’aquest any museístic, precisament la d’un grafiter, Banksy: The Art of Protest, retrospectiva no autoritzada d’obres de l’anònim artista anglès que podeu veure al Disseny Hub Barcelona, una mostra que ha estat publicitada seguint els adjectius de l’espectacularitat (immersiva, multimèdia) i avalada pel seu èxit internacional.

Passejant per l’exposició, sobta que una ciutat on el grafiti sigui encara pseudo-legal faci bandera d’un artista tremendament crític amb el capitalisme que havia aprofitat el liberalisme grafiter dels anys 90 per deixar alguna empremta als nostres carrers. Per entendre-ho millor, val la pena veure el documental BCN Rise & Fall del grafiter Aleix Gordo i del cineasta Gustavo López, un film que explica l’auge de l’art al carrer durat els anys olímpics, així com l’esperit sancionador de l’administració socialista amb el grafit a partir de les ordenances del 2006 i la conseqüent repressió policial. Diversos grafiters com Pez, Dr. Case, Olivia, Dixon i Sixe hi narren com l’esperit d’obertura d’una ciutat que aconseguí atreure les mans i els colors d’artistes internacionals com ara London Police, Os Gemeos o, ironies de la vida, el propi Banksy ha acabat en una quasi criminalització de la pràctica.

Que un espai com el Hub, erigit en un “laboratori de les indústries creatives, la divulgació del patrimoni i la cultura de la ciutat a escala global” fixi Banksy com un referent en l’art de la protesta mentre Barcelona encara posa les coses difícils als artistes del present (és a dir, el patrimoni del futur) és d’aquelles ironies que t’has d’empassar amb cert estoïcisme. De fet, Banksy (un artista anònim, però cotitzat, somni humit de les col·leccions privades que conformen aquesta mostra) ha acabat resultant l’exemple perfecte sobre com la protesta pot fer-se negoci i, encara a un nivell més profund, de com Barcelona i la seva administració semblen abraçar el consum basat en la protesta contra el capital. Que el colauisme acabi funcionant com una màquina de fer diners mentre fa tot el possible perquè la gent no en faci supera la ironia i entra de ple en l’univers de les contradiccions hegelianes.

Sigui com sigui, la institucionalització banksyana ens informa que el grafit s’acceptarà mentre sigui una forma de protesta tolerable, i és així com a Barcelona s’hi ha impulsat projectes fantàstics com el Rebobinart (que ha comptat amb artistes mainstream tipus Lara Costafreda o Paula Bonet per engalanar alguns dels nostres carrers), els Murs Lliures del Poblenou Urban District amb indrets bellíssims on fer-hi residència artística com ara La Escocesa del carrer de Pere IV. La situació del grafit m’interessa, insisteixo, perquè ha aconseguit crear una indústria malgrat la seva pseudo-prohibició, regalant-nos la idea segons la qual si una cosa funciona (i és bella!) el que cal és treure’n partit; una idea, ves per on, que a casa sempre hem conegut amb el nom de “capitalisme”. Que els artistes en prenguin nota perquè, com passà als 70, protestar esdevindrà una gran bicoca.

Que el colauisme acabi funcionant com una màquina de fer diners mentre fa tot el possible perquè la gent no en faci supera la ironia i entra de ple en l’univers de les contradiccions hegelianes

No m’estranya que l’última coqueteria que Banksy es permeti amb la protesta pre-institucionalitzada, en un entorn on la nostra identitat resulta cada dia més col·lectiva i font d’invasió institucional-política, resulti la persistència de viure en l’anonimat. Així l’artista podrà, mentre condemna el món del diner, gastar-se els honoraris de les seves antigues peces circumstancials en tots els capricis que li permetin la llibertat. Em fa una enveja malsana, ho haig de reconèixer.