Barcelona, 1.300 Km de carrers i algunes polèmiques

[dropcap letter=”E”]

ls noms dels carrers es diuen hodònims, quin mot. I els de Barcelona els regula la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona. Hi ha, segons còmput recent, 4.518 carrers a la ciutat, i el nomenclàtor inclou espais i vies públiques de tot tipus: carrers, carrerons, plans, places, placetes, passeigs, avingudes, vies, rondes, passos, passatges, baixades, escales, rambles, travesseres, miradors, camins i carreteres, així com molls, espigons, platges, parcs i jardins.

Mentre hi ha carrers el nom dels quals no ha canviat des de l’edat mitjana, els que reten homenatge a persones o règims polítics són naturalment més controvertits. La Diagonal ha tingut fins a vuit noms des que es va obrir a mitjans del segle XIX

En el passat més remot, quan la ciutat tenia una mida més abastable, la majoria de carrers ni tan sols tenien nom, i la gent s’hi referia sovint amb termes relacionats amb l’activitat que s’hi feia o el que hi havia físicament. Molts noms medievals encara perviuen als barris històrics, referits als propietaris de les cases principals o als gremis que hi havia establerts: Carders, Assaonadors, Basses de Sant Pere (per les basses dels molins fariners que hi havia), Tapineria, Agullers… No va ser fins a mitjans del segle XIX quan es van començar a instal·lar rètols amb la denominació oficial. I aquí van començar els problemes.

Mentre hi ha carrers el nom dels quals no ha canviat des de l’edat mitjana, els que reten homenatge a persones o règims polítics són naturalment més controvertits. La Diagonal ha tingut fins a vuit noms des que es va obrir a mitjans del segle XIX: Gran Via Diagonal (1860), Argüelles (1874), Nacionalitat Catalana (1922), Alfonso XIII (1924), 14 de Abril (1931), Gran Via Diagonal (1939), Generalísimo Franco (1939) i Avinguda Diagonal (1979). Una successió de denominacions que conté un subtext prou precís sobre els avatars polítics de l’últim segle i mig a Barcelona.

L’últim i comentadíssim cas és el de la retirada de l’estàtua dedicada a Antonio López y López. López va néixer a Cantàbria en el si d’una família humil, va emigrar a Sevilla de nen i després va anar a Cuba per fugir de la justícia després d’una fosca baralla de carrer.

Així d’inestable és la toponímia urbana moderna, que muta a l’albir dels canvis polítics, socials i ideològics. Contra la visió utilitarista de la toponímia tradicional, el poder simbòlic d’anomenar l’espai públic sedueix els polítics, que en els últims anys ha desfermat successives polèmiques en el seu afany de reflectir majories parlamentàries, valors majoritaris o consensos socials en els noms de carrers o la presència de monuments. I a això s’ha sumat una creixent participació ciutadana en les decisions d’anomenar nous carrers o canviar el nom dels existents.

L’últim i comentadíssim cas és el de la retirada de l’estàtua dedicada a Antonio López y López. López va néixer a Cantàbria en el si d’una família humil, va emigrar a Sevilla de nen i després va anar a Cuba per fugir de la justícia després d’una fosca baralla de carrer. Allà va començar com a modest comerciant als baixos d’un edifici propietat d’un pròsper comerciant català, Andre Bru Punyet. Va acabar casant-se amb la seva filla, cosa que li va permetre utilitzar la fortuna de la seva família política per emprendre projectes empresarials a gran escala. Va fer fortuna creant la Compañía Transatlántica Españolael 1850, i després es va fer immensament ric gràcies a empreses com ara la Compañía General de Tabacos de Filipinas i el Banco Hispano Colonial. Amic íntim del rei Alfons XII, el seu gendre va ser Eusebi Güell i la seva descendència va tenir un paper preeminent en els anys daurats de l’expansió barcelonina. Va ser mecenes de les arts, infatigable emprenedor i va acumular una fabulosa fortuna per a l’època.

Però les seves suposades activitats com a traficant d’esclaus mentre encara era a Cuba, de les quals sabem sobretot pel testimoni del seu cunyat, Francesc Bru (més conegut com a Pancho Bru), que li va dedicar l’enfurismat pamflet titulat “La verdadera vida de Antonio López y López”, han acabat causant la defenestració del seu monument. L’escultura ara retirada és una obra del destacat escultor Frederic Marès (n’hi havia una anterior, que va ser destruïda a començaments de la Guerra Civil) que ara descansa al magatzem del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). La plaça d’Antonio López, on ha quedat despullat el pedestal de la seva estàtua, conserva, però, el nom de manera provisional. Caldrà un procés participatiu per tenir nou nom, i entre els candidats possibles destaquen plaça de les Bullangues (en homenatge a les revoltes populars que rebien aquest nom) o plaça d’Idrissa Diallo, un immigrant que va morir el 2012 al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca.

Tot i que durant la transició es van canviar els noms de la majoria de carrers que retien homenatge al règim franquista, perviuen altres que commemoren personatges històrics més remots però també qüestionats. És el cas del carrer dedicat al Secretari Coloma, ferotge inquisidor i promotor de l’expulsió dels jueus de la península

El cas de López no és únic. Molts dels cognoms més insignes de la ciutat tenen en el seu arbre genealògic avantpassats amb conductes que no passarien cap filtre de correcció política contemporani. Podem recordar, per exemple, que el 1872, dues dècades després que López abandonés els seus negocis caribenys i s’establís a Barcelona, un grup de patricis de Barcelona van signar un manifest contra l’abolició de l’esclavitud a Cuba. Entre els signants hi havia dos bisbes futurs, Morgades i Casañas; intel·lectuals com Rubió i Ors i Duran i Bas; metges com José de Letamendi i industrials i banquers com Güell, Arnús i Ferrer i Vidal. Tots ells estan representats en el nomenclàtor barceloní actual. Val a dir que no va ser fins al 1880 quan Espanya va aprovar la llei que establia l’abolició de l’esclavitud a Cuba, i que hi va haver lligues i manifestacions antiabolicionistes a diverses ciutats espanyoles durant la mateixa època.

Hi ha més casos polèmics. Tot i que durant la transició es van canviar els noms de la majoria de carrers que retien homenatge al règim franquista, perviuen altres que commemoren personatges històrics més remots però també qüestionats. És el cas del carrer dedicat al Secretari Coloma, ferotge inquisidor i promotor de l’expulsió dels jueus de la península, que properament recuperarà el seu nom original: Pau Alsina, en memòria d’un obrer tèxtil que va acabar sent senador a les Corts Espanyoles. La decisió va ser presa pels veïns després d’una consulta de l’Ajuntament.

L’afany d’ajustar comptes històrics pot anar molt lluny: la CUP ha demanat formalment i diverses vegades la retirada de l’estàtua a Cristòfor Colom, emblema de l’skyline barceloní però qüestionat pel seu paper en la colonització d’Amèrica. També hi ha carrers, com el de Sant Domènec del Call, que passen més desapercebuts, però que, si hi parem atenció, resulten problemàtics. El 5 d’agost del 1391 va tenir lloc una matança de més de 300 jueus al call de Barcelona, el pogrom més gran de què es té notícia a Barcelona i que va suposar pràcticament la fi de la comunitat jueva a la ciutat. L’estossinada va succeir als voltants del dia de Sant Domènec, i en el seu honor es va batejar el carrer, que abans es coneixia com a carrer de les Carnisseries (no en el sentit luctuós del terme, sinó perquè allà es podia adquirir carn kosher). Commemorar un pogrom retent homenatge a un sant catòlic pot resultar, si més no, qüestionable estèticament.

Fa només dos anys una antiga estació de tren a París, Halle Freyssinet, va ser transformada en una gran incubadora d’start-ups, i als promotors se’ls va acudir batejar un dels nous carrers amb el nom de Steve Jobs. Ben aviat l’alcalde es va trobar amb l’oposició d’alguns grups polítics, que acusaven Jobs de ser un Antonio López modern a causa de les condicions dels treballadors xinesos que fabriquen els aparells d’Apple

Altres canvis susciten menys polèmica. Ben aviat, el 15 d’abril, el nom del còmic Pepe Rubianes substituirà l’almirall Cervera en les plaques d’un dels carrers més amplis del barri de la Barceloneta. Cervera va ser un destacat militar de la marina espanyola que va lluitar a les guerres de Filipines i Cuba, on la seva actuació com a oficial no va ser especialment brillant. Poca gent sembla que el trobarà a faltar, i Rubianes resulta més proper i simpàtic a la majoria de veïns.

Però no ens pensem que la controvèrsia sobre la denominació de carrers i espai públic és pròpia de la nostra ciutat. Succeeix arreu, i no només en relació amb personatges del passat: fa només dos anys una antiga estació de tren a París, Halle Freyssinet, va ser transformada en una gran incubadora d’start-ups, i als promotors se’ls va acudir batejar un dels nous carrers amb el nom de Steve Jobs. Ben aviat l’alcalde es va trobar amb l’oposició d’alguns grups polítics, que acusaven Jobs de ser un Antonio López modern a causa de les condicions dels treballadors xinesos que fabriquen els aparells d’Apple. També de practicar una política empresarial de frau fiscal a Europa. A canvi proposaven el nom d’Ada Lovelace, pionera de les tecnologies de la informació i creadora del primer programa informàtic. La solució va ser salomònica: l’estació ja transformada es diu Station F, i el carrer s’ha dedicat finalment a Alan Turing, científic britànic pioner de la informàtica i la intel·ligència artificial que va ser represaliat per la seva homosexualitat i es va acabar suïcidant.

Potser l’única manera de treure l’entrellat del nomenclàtor i salvar-lo de la polèmica constant seria adoptar una decisió radical i substituir tots els noms per números, segons el model de Manhattan i altres ciutats americanes, i esborrar per sempre més de l’espai públic les traces d’una història no sempre digna. O, encara millor, encomanar-nos a les noves tecnologies i referir-nos als llocs segons les seves coordenades geogràfiques, tan asèptiques i indiscutibles.