Barcelona acull, però fem-ho bé

Fa temps que Barcelona ha estat receptiva als que vénen de fora. Alguns han vingut a fer negocis, a construir, a somiar fent realitat allò que els movia a fer una visió realitat; a pintar, i molts, a desenvolupar-se personal, professionalment, etc. Malauradament, Barcelona també rep persones que han estat expulsades pel conflicte, pel conflicte armat, pel conflicte social, pel conflicte racial, pel conflicte. La seva situació geogràfica, el port, el clima, i els seus barris i distàncies assequibles, la fan recés natural d’aquells que arriben, cansats, afamats, dolguts.

El conflicte afecta totes les societats, el conflicte massa present en la nostra societat, ja sigui al volant d’un vehicle que transforma al seu conductor emprenyat pels pius del carrer Balmes, com en l’actitud bel·ligerant dels que es creuen amb la missió divina d’expandir les seves fronteres per no sé quina visió historicista, que contamina i que justifica una guerra. Però en els conflictes, patim tots, directa i  indirectament, i Barcelona ha estat coixí, molla i bressol de molts dels que surten directament afectats, els refugiats, els nòmades per obligació, que sense un destí fix, quan surten, surten per sobreviure.

No podem no parlar en aquests moments del drama humanitari, en aquestes dates, de l’èxode més bèstia dels darrers 100 anys a Europa, a tan sols uns 2.500 kilòmetres de Barcelona, el conflicte a Ucraïna. Ara ja són milions els que han abandonat el país i els que ho faran en les properes hores, dies i mesos; cada decisió individual per protegir la vida “suma y sigue sumando” i, no hi haurà una Europa solidària, si no està cohesionada en la recepció de tanta i tanta gent desafortunada per un conflicte bèl·lic en el qual ningú va pensar ni es va gestionar adequadament, ni la diplomàcia, ni la política internacional, ni tan sols la intel·ligència militar.

En aquesta allau de refugiats cal treballar com a europeus i Barcelona està reaccionant en el marc europeu des d’una perspectiva social i individual. Són d’aplaudiment les iniciatives que estan mostrant la solidaritat en l’ajuda humanitària enviant materials, sacs de dormir, menjar, productes sanitaris, etc. Sembla que la resposta és massiva i efectiva i Barcelona ho està fent de forma prou ordenada en grups ben articulats. Enviar ajuda és signe de resposta davant la necessitat i està funcionant. També està funcionant el transport, avui els refugiats entren i arriben a l’UE i es poden moure fora de la frontera una vegada a Polònia o altres països propers i se’ls facilita la mobilitat fins a ciutats com, per exemple, Barcelona. De fet, aquí la iniciativa individual ja està donant exemples de barcelonins que agafen una furgo a títol individual, o un comboi de vehicles per portar refugiats a Barcelona com el de la Fundació Primavera Sound o inclús avions com fa Open Arms. Bravo per la iniciativa privada a l’espera que l’Europa institucional desperti i actuï!

Però el repte de Barcelona, ciutat històricament solidària a on van erigir-se les mútues d’accidents de treball al principi del segle XX per a aquells que patien accidents laborals, o desenes de projectes plens de voluntariat remarcable, no rau en si serem capaços de portar refugiats o enviar material, és si farem bé el que a llarg termini Barcelona ha de poder gestionar com a ciutat: l’acolliment coordinat, sostenible, i amb garanties de donar a aquestes persones una certa qualitat humanitària en la qual les condicions de vida permeten a mares, dones, àvies i avis, nenes i nens refugiats desenvolupar-se personalment i integrant-se en la nostra societat temporalment o per sempre, ja sigui de tornada al seu país d’origen quan arribi la pau o com futurs veïns de les nostres ciutats.

Barcelona té un repte, acollir i acollir bé. No servirà de res milers de combois i avions volant a la frontera amb Polònia si Barcelona no té una xarxa de recepció coordinada i ben articulada de centres, domicilis i ubicacions amb garanties d’una vida millor que la que portarien al mig d’un conflicte bèl·lic. I d’això en saben molt a la Fundació Barcelona Actua, al cor de Gràcia, entitat amb la qual tinc el privilegi de col·laborar menys del que voldria. La Laia Serrano dirigeix la fundació i fa anys que acullen refugiats de conflictes d’arreu del món que han arrelat a Barcelona. Iniciatives de la fundació com les BAC Stations per acollir persones amb necessitats d’aquesta mena són exemple de la bona feina feta a Barcelona des de fa anys d’acollida en condicions, coordinada amb institucions i entitats i d’alta qualitat humanitària.

Però el repte és si farem bé el que a llarg termini Barcelona ha de poder gestionar com a ciutat: l’acolliment coordinat, sostenible, i amb garanties de donar a aquestes persones una certa qualitat humanitària

La Fundació Barcelona Actua porta molts anys emfatitzant com és de rellevant la cooperació i la coordinació amb criteri de professionalitat sostenible amb el moviment d’acollida de refugiats. Cal abans de res posar l’energia en nosaltres mateixos i en el nostre voltant per crear condicions d’acollida. La iniciativa individual és molt important, per descomptat, i admirable com Barcelona pot respondre, però el govern municipal, les entitats i els seus ciutadans han de parlar el mateix llenguatge, fem-ho bé: són persones. Tampoc podem oblidar altres conflictes al món, altres refugiats que en el passat ha calgut acollir i que potser la dimensió i la distància no els van posar a la portada dels diaris. Els mitjans se centren, amb lògica, amb el principal conflicte bèl·lic de la història d’Europa en moltes dècades, però encara tenim refugiats, menors estrangers no acompanyats, i molts altres fluxos de persones que són expulsats de casa seva.

Barcelona, amb tota la seva iniciativa individual no pot veure’s abocada a un descontrol, com està passant a Varsòvia o Cracòvia, on milers de persones han dormit al ras a estacions de tren plenes a vessar; a Varsòvia, avui, el 10% de la població de la ciutat de més de dos milions d’habitants ja són “refugiats ucraïnesos que volten per la ciutat i això no ha fet més que començar”, em deia ahir el bon amic polonès, Jacek, que ha obert la seva oficina al centre de la ciutat per acollir 30 mares i nens; però això no va així, ni aquí, ni allà.

Barcelona, amb tota la seva iniciativa individual no pot veure’s abocada a un descontrol

Barcelona pot oferir un acolliment amb condicions si comencem amb una bona coordinació institucional, d’entitats amb persones individuals, anònimes i generosos que posen a disposició de la crisi, casa seva. Per tant, la ciutat solidària que som, que es desperta per acollir en un conflicte que no durarà poc, i que no ha fet més que començar, no pot tenir fuites en la seva estructura d’acolliment, i no ens podem permetre deixar caure l’allau de bones intencions de barcelonins anònims. Les entitats i les administracions tenen la responsabilitat de coordinar i garantir que aquestes mostres de solidaritat es tradueixen en actuacions d’acolliment, com el que voldríem per als nostres fills, mares o àvies si passessin pel mateix calvari. Cal instar a la col·laboració pública que es coordini amb les entitats i aquestes amb els ciutadans de Barcelona; Creu Roja ja està en marxa a Montjuïc i cal començar per aquí, que arribin i comencin un camí ordenat cap a una “nova vida” per uns nous barcelonins, encara que sigui de forma temporal.

Per això, i amb aquest objectiu, Barcelona Actua i altres entitats estan organitzant sessions informatives i de resposta a les iniciatives individuals per poder fer una millor gestió de la solidaritat, ja que la solidaritat en forma de caos fa que les energies es perdin i es dilueixin i de res no servirà a aquells que ara fugen del foc, del conflicte i de la irracional i despietada voluntat de reconquesta impròpia de la nostra civilització.

Per a més informació de com donar cabuda a la vostra iniciativa d’ajudar i acollir a Barcelona, consulteu la web de la Fundació Barcelona Actua o la de l’Ajuntament de Barcelona; també ens n’informa la Generalitat. Som Barcelona, sabem rebre els que vénen de fora, ho hem demostrat al llarg dels segles. Ara també, però més que mai, fem-ho bé.