Cal celebrar l’aposta dels nostres veïns del nord per programacions culturals ambicioses; però encara poden anar a més
La soprano Angela Gheorgui durant el concert inaugural de ClàssicAnd.
Als catalans sempre ens ha agradat fotre’ns dels nostres veïns d’Andorra (“El país dels Pirineus”, resava aquell famós anunci) i, massa sovint, hem escarnit la pàtria dels andorrans com un simple indret on anar a pescar caixes de cigars o amagar-hi la deixa de l’avi antifranquista. Després ho intentem arreglar, afirmant que envegem els andorrans pel privilegi de tenir el català com a llengua d’estat i poder gaudir de responsables públics que són ministres, i no aquesta cosa cursi dels consellers tan nostrada. Entenc, per tot plegat, que del nord enllà se’ns hagi vist amb certa desconfiança històrica; però diria que tot això ha canviat molt últimament i m’ensumo que les autoritats andorranes tenen certa voluntat de reconnectar amb l’àmbit barceloní a base d’iniciatives culturals que vagin més enllà del turisme d’esport i el balneari. Diria que cal tornar-los la invitació glossant-ne virtuts i perills.
Tot això ve a tomb perquè fa poc vaig assistir a la vetllada de presentació del tercer festival ClàssicAnd amb el reclam de la soprano Angela Gheorghiu, a qui seguiran, a partir del maig, una sèrie d’intèrprets de solvència i brillantor contrastada com ara Anna Netrebko, el Modigliani Quartet o el cantaor Miguel Poveda. Ben dirigit per l’home de teatre Joan Anton Rechi, el ClàssicAnd és un certamen prou ambiciós, i és així com —per posar només un exemple— la tossuderia del seu inspirador ha aconseguit dur-hi una representació de Lucia di Lammermoor que comptarà amb la garantia de Josep Caballé Doménech dirigint la Dresdner Festpielorchester del gran Ivor Bolton (serà la primera òpera completa d’aquest tipus i gènere que pugui veure’s al país). Mercès a la col·laboració público-privada, les entrades no passaran d’entre els 25 i els 35 euros: programadors barcelonins, si us plau, preneu nota!
Pel que fa a el concert que esmentava a l’inici (celebro la idea de preparar recitals amb el protagonista anunciat a l’últim moment, però sempre discutiré que es regalin les entrades; l’art, recordem-ho, es valora més bé quan es paga!), la soprano romanesa Angela Gheorghiu hi desplegà el seu ofici i narcisisme sopranil en un programa que, si més i no contràriament al que acostumen a fer els cantants quan albiren el capvespre, va farcir-se d’àries del repertori operístic. Vora la seixantena, Gheorghiu es troba lluny dels recursos vocals que la van dur a cruspir-se mig món però, a base d’intel·ligència, de dissimular el (lògic) desgast als aguts, de remenar els malucs i de llençar petons al públic, aconseguí enamorar la tropa. Moltes dives com ella han caigut en un late period vergonyant, i val a dir que la Traviata que ens regalà Solti ha evitat caricaturitzar-se; tal com acaben alguns, el fet és meritori.
Dit això, si volen adquirir transcendència, iniciatives culturals-musicals com el ClàssicAnd hauran de saber equilibrar amb seny la necessitat de col·laborar amb operatic superstars o d’altres reclams (que no passen de la mera correcció) i la possibilitat de generar espectacles de més pes i, a poder ser, relligats amb el territori. Per posar un exemple nacional nostrat, jo seguiria molt més el paradigma dels inicis de Torroella o de Vilabertran que no pas els de Peralada o l’horterada monumental de Cap Roig. Ja que es compta amb recursos prou generosos i amb un públic que gaudeix d’escassa oferta musical, servidor optaria per organitzar pocs concerts copy-paste que es puguin veure a d’altres bandes del món i apostar molt més per esdeveniments únics. Rechi és un home amb taules, ha trepitjat molts escenaris, i sabrà trobar la fórmula per obligar-nos a anar de concerts al seu país.
Les connexions entre la nostra ciutat i Andorra no acaben aquí. A banda del concert que he esmentat, vaig poder passejar-me per la mini-galeria (resulta poc ètic parlar d’un museu, pesi a qui pesi) que té Carmen Thyssen a la capital del país. L’exposició Vincles és un diàleg massa genèric entre algunes pintures notables del nostre Modest Cuixart i peces —menors, tot sigui dit— de la col·lecció de la baronessa. Els meus espies em comenten que el museu canviarà ben aviat d’ubicació i que podria cohabitar en un nou espai (de molta més capacitat expositiva) amb una empresa de la nostra ciutat que té molta ciència i gràcia en la cosa immersiva. De ben segur, l’entorn resultant conformarà una oferta molt més estimulant que la present; també espero que s’esdevingui igual quan el ClàssicAnd faci camí. Insisteixo, la diferència no la marcaran les estrelles, sinó la capacitat d’ordir concerts de flaire singular.
Diria que en el futur les connexions culturals Barcelona-Andorra (i, per què no, Andorra-Barcelona!) aniran a l’alça. Si més no, desitjo que superin la imatge inicial que vaig tenir tot arribant a La Vella, quan em vaig topar fatalment amb les enèsimes mones de pasqua d’en Jaume Plensa sobrevolant un dels indrets més grisos de la ciutat. Superem aquesta connexió, germans, que serà ben fàcil. Tornaré aviat.
La directora general del grup Focus i presidenta d'Adetca, Isabel Vidal, i el gerent de…
L'immoble, fins ara propietat de Frasers Hospitality, frega el centenar d'apartaments en 7.000 metres quadrats
El cap de setmana del 22 i 23 de març, l'espai serà l'escenari d'un tast…
La IA arriba a cada racó del saló tecnològic, amb aplicacions tan pràctiques i gens…
L’arquitectura, com la medicina, és una disciplina marcadament tecnològica. L’argila, la pedra, la fusta, o…
Els vuit centres de dades que actualment operen a la ciutat i a l'entorn metropolità…