Barcelona blues

The blues had a baby and they named it rock and roll. Ho cantava el gran Muddy Waters, i naturalment tenia raó. Sorgit de la pobresa i el dolor de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, aquest gènere és un inqüestionable patró sense el qual no es podria explicar la història de la música moderna. La seva gran quantitat de variants -geogràfiques, estilístiques-, configuren un pou sense fons tan fèrtil que qualsevol hi pot dedicar perfectament la vida sense por d’estar perdent el temps. La cantant Big Mama Montse, en actiu des de fa tres dècades, assenyala que el blues “té una estètica concreta, però a banda d’això té una pulsació, un sentiment molt determinats: expressa la part més primitiva de l’ésser humà, les ganes de connectar, de sentir-se viu, de compartir”.

Big Mama és l’actual presidenta de la Societat de Blues de Barcelona, una entitat sense ànim de lucre fundada l’any 2005 amb la finalitat de promoure la divulgació i el coneixement d’aquesta música. Una missió gens fàcil, i no per falta de teca, sinó perquè els grans mitjans generalistes es mostren poc proclius a reflectir una escena que “té molt bona salut a Barcelona i a Catalunya. Per la meva experiència -precisa Big Mama Montse- estem millor que abans. Recordo que quan fa quinze o vint anys fèiem concerts amb [l’harmonicista] Joan Pau Cumellas ens trobàvem amb un públic de gent molt gran que no sabíem si eren exactament aficionats al blues, o bé gent que venia a gaudir del concert com podria anar a qualsevol altra actuació del gènere que fos. Actualment trobo que hi ha molta més gent interessada en aquesta música, i suposo que en això hi hem contribuït les associacions, festivals i festivalets… tots plegats fem una pinya”.

El contingut de l’Anuario del Blues de l’any 2017 –l’única publicació impresa sobre el gènere a l’Estat espanyol, que justament edita la SBB– confirmen el retrat que apunta Big Mama. Entre d’altres continguts –articles de fons, entrevistes, reportatges, ressenyes discogràfiques…–, la revista reflecteix que l’any passat es van celebrar a l’Estat espanyol 86  festivals i cicles dedicats al blues, 30 dels quals a Catalunya. Tot plegat configura un panorama que la Societat de Blues de Barcelona i els seus 250 socis –gairebé la meitat, músics– contribueixen a dinamitzar l’oferta de blues en fronts ben diversos, començant pels concerts. En aquest capítol, l’entitat organitza el Cicle Blues & Boogie de L’Hospitalet –per on han passat figures com Keith Dunn, Mark Hummel o els Mississippi Heat–, el festival Primavera in Black dins de la programació de les Festes de Primavera de L’Hospitalet, i dos Dijous de Blues trimestrals a la Casa Golferichs de Barcelona.

La SBB també convoca un guardó biennal orientat a noves formacions que consta de quatre recompenses diferents (gravació d’un vídeo en directe, gravació d’un disc, i actuacions als festivals de blues de Benicàssim i Lleida), així com uns premis anuals que es van començar a atorgar el 2015, i que des del 2016 duen el nom del llegendari bluesman Big Billy Broonzy. El llistat de les persones i entitats distingides ens dóna noves pistes sobre el mapa del blues a casa nostra. El primer any el va rebre l’associació Capibola Blues, vinculada a l’Escola de Blues de la ciutat, el Festival de Blues de Barcelona, i les Nits de Blues al Poble Espanyol. Els anys següents van rebre el premi el Honky Tonk Blues Bar de Sants (cita ineludible pels amants dels concerts del gènere) i el cantautor Quico Pi de la Serra pel seu veterà programa T’agrada el blues? a la ràdio pública catalana. El 2018 es va concedir in memoriam a Alfredo Papo (1922-2013), incansable crític musical i promotor del jazz i el blues a la capital catalana.

En un tercer però no menys significatiu estadi, l’entitat és responsable d’un impressionant Fons de Blues dipositat a l’Hospitalet, una ciutat, segons explica un altre dels membres de la SBB, Joan Ventosa, “que històricament sempre ha apostat pel blues. L’any 2005 es va reprendre a l’Hospitalet el Cicle de Blues, i en aquest marc va començar prendre cos la proposta de crear un fons especialitzat a la Biblioteca Tecla Sala”. L’arxiu, que va obrir el 2006 i que des de l’any següent compta amb l’aval i les aportacions de material de l’European Blues Union, consta en aquest moment d’unes 5.000 peces, majoritàriament discos, però també vídeos, llibres, cartelleria, pamflets, programes de mà… El pressupost de la Biblioteca Tecla Sala i les donacions individuals -n’és un exemple la de Hugh Lynch, un aficionat anglès afincat a Catalunya que abans de morir hi va fer una contribució significativa-, alimenten un important contenidor documental de música negra que també s’estén a gèneres com el soul o el jazz.

La joia de la corona del Fons de Blues és la primera publicació sobre el gènere que es coneix a Catalunya i a l’Estat espanyol, editada l’any 1951 per Dau al Set, amb un retrat de Big Billy Broonzy elaborat per Joan Ponç

“El fons –assenyala Ventosa– ha agafat una gran volada a nivell europeu. A banda de la producció de l’Estat espanyol, la gent pot escoltar el blues que s’està fent a Hongria, Dinamarca, Anglaterra o Itàlia”. El butlletí trimestral Blues a Fons, editat i distribuït a la Tecla Sala, s’emmarca igualment en aquesta tasca divulgativa. La joia de la corona del Fons de Blues és la primera publicació sobre el gènere que es coneix a Catalunya i a l’Estat espanyol, editada l’any 1951 per Dau al Set, amb un retrat de Big Billy Broonzy elaborat per Joan Ponç. “Vam fer una inversió forta per aconseguir aquest document, i n’estem molt satisfets”, diu Joan Ventosa, que també destaca entre les peces més preuades de la col·lecció el llibre de l’anglès Paul Oliver The history of blues, “una obra de referència publicada als anys seixanta ara descatalogada, i que pels aficionats al blues és com la Biblia”. Fotografies –en alguns casos signades– de les grans estrelles internacionals de blues que van passar per l’Hospitalet entre 1988 i 1994, i un esplèndid arbre genealògic històric del gènere elaborat per Miquel Abella i editat per la SBB, són també parades obligades per a tot aquell que s’acosti a la Tecla Sala per gaudir d’aquest magnífic patrimoni cultural.