Barcelona busca alcaldable

Com passa en moltes de les grans ciutats del món, a Barcelona cada conciutadà es considera a si mateix l’alcaldable perfecte. Paradigmàticament, a un any de les eleccions municipals i quan la remor del vot hauria de provocar certa trempera en les formacions polítiques de la capital, resulta irònic comprovar com els alcaldables barcelonins no entren en aquesta categoria i quasi tots han anunciat la seva disposició a renovar o assolir la trona d’alcalde més aviat amb desídia i parsimònia. Comptat i debatut, qui ha acabat escollint els caps de llista que votarem d’aquí a un any ha estat Mr. Pegasus: l’escàndol del Catalangate, que s’ha fet extensiu a Barcelona, ha revifat la figura d’Ernest Maragall com a víctima del nas inquisidor del CNI. La notícia, i el fet que l’Ernest involucrés maldestrament Ada Colau en el delicte, ha provocat que l’alcaldessa contraprogrami el minut de glòria de tete per anunciar que optarà a un tercer mandat a la trona de Sant Jaume.

Tot això forma part del món de la politiqueria i no té gaire interès més enllà de comprovar per enèsima vegada que l’agenda política de Barcelona ens la marquen més enllà del Besòs i del Llobregat. Aquí l’essencial és veure com l’actual decadència de la ciutat no té cap projecte que l’esmeni. Després de vuit anys, ja podem dir que el colauisme és una filosofia de gestió que empobreix Barcelona i castra la iniciativa cultural i econòmica dels seus ciutadans. Considero Ada Colau un dels polítics més sagaços i intel·ligents d’Europa (com he escrit manta vegada, és l’únic líder del país que té una noció ben clara del que significa el poder), però la seva ciutat de perdedors cada vegada més espanyolitzats no té cap interès, especialment per la gent més dissortada. El republicanisme ha intentat oposar-s’hi amb un alcaldable quasi octogenari que té la maquinària de la ciutat al cap (de fet, la va inventar ell) però que només pot emparar-se en la nostàlgia del llinatge.

Resulta igualment paradigmàtic que els dos grans partits que es repartiren l’hegemonia política a Catalunya també hagin renunciat a presentar un lideratge per Barcelona. Els capatassos del PSC són ben conscients que Jaume Collboni mai no guanyarà la vara d’alcalde (les elits de la ciutat encoratgen Salvador Illa, el glamur personificat, perquè es presenti a l’alcaldia) mentre, com és notícia, Junts per Catalunya només utilitza Barcelona per a cremar les seves toies més inservibles. Els projectes polítics no s’esgoten en els seus alcaldables, és cert, però estareu amb mi que sobta passar d’una ciutat que havia provocat lluites polítiques d’alta volada, com Maragall-Roca, al fet que sigui el pati d’escola d’uns aspirants que la volen comandar, simplement, perquè no els queda gaire alternativa. Podeu triar qualsevol dels alcaldables del panorama i comprovareu com la raó de persistir és intrauterina als seus partits: la ciutat és una mera excusa per salvar-se.

Sobta passar d’una ciutat que havia provocat lluites polítiques d’alta volada, com Maragall-Roca, al fet que sigui el pati d’escola d’uns aspirants que la volen comandar, simplement, perquè no els queda gaire alternativa

La diarrea de notícies que pugui provocar el Barcelonagate, junt amb la polèmica pels Jocs Olímpics d’hivern, són les premonicions d’una campanya que, insisteixo, tindrà com a objecte la política espanyola i tocarà d’oïdes la majoria de reptes de la nostra ciutat. Fa tres anys, l’amic Jordi Graupera va intentar contrarestar la primera volta d’aquest cicle municipalista amb una campanya electoral que era tota una temeritat, justament perquè es basava a tractar els barcelonins com a éssers intel·ligents i la seva ciutat com una de les possibles capitals del món. Molts consideren aquella aventura, com d’altres que vaig tenir el privilegi de protagonitzar, com un dels fracassos de la nostra generació. Contràriament, diria que sense aquelles iniciatives els ciutadans no serien conscients de l’actual degradació de Barcelona ni de l’estat autènticament putrefacte de la classe política catalana.

De moment, i per ser honest, no crec que la ciutat (ni el país) puguin regalar-nos una alternativa a l’avorriment de l’actual estat de coses. Barcelona continuarà buscant alcaldable durant els propers quatre anys. De fet, n’hi haurà prou amb que trobem un sol barceloní orgullós i mediterrani, i ja tindrem mig candidat fet. Però de moment, ai las, aquí només hi veig funcionaris de l’estat intentant cobrar la darrera mesada. I això, ja ho sabeu, dóna pel que dóna.